‘A les cues de l’ONG hi he vist persones que no m’hauria imaginat mai’

De la porta d’un local de Sant Antoni, a Barcelona, en sortia una fila immensa de persones. Cada grup, separat pels metres de seguretat de rigor, podia explicar una història diferent de com l’arribada de la pandèmia els havia obligat a posar-se la màscara aquell dia i acostar-se fins a la seu de De Veí a Veí. L’ONG del barri havia hagut d’intensificar la seva activitat repartint menjar i productes bàsics durant els mesos de confinament, perquè més i més famílies hi anaven amb problemes per a arribar a final de mes.
La reacció a aquesta situació va ser l’arribada de nous voluntaris que volien posar el seu granet de sorra. Molts d’ells eren joves que s’havien quedat sense feina o sense haver d’anar a classe. Estaven cansats d’estar-se al sofà de casa mentre uns altres veïns es trobaven en un moment de desesperació. Una d’aquestes voluntàries era l’Anna Franco.

Era el març i la jove barcelonina feia dues setmanes que no sortia de casa, com la majoria de ciutadans, pel confinament imposat per l’estat espanyol. Fins aquell moment no havia col·laborat mai amb cap ONG, però des de llavors no n’ha parat. El fet que més la va sobtar va ser veure la quantitat d’usuaris que anaven a l’entitat i, també, el tipus de persones: la va sorprendre molt veure-hi famílies de classe mitjana.

Aquest xoc li va fer valorar les coses des d’un nou prisma. ‘M’ha fet apreciar tot el que tinc, aquesta experiència. A mi no em falta de res i puc venir a ajudar’, explica. ‘Et fa madurar i veure la vida d’una altra manera. No cal que te’n vagis a l’Àfrica a fer un voluntariat quan hi ha gent que passa gana al teu barri.’

De fet, De Veí a Veí és una organització que va néixer el 2011, en plena crisi econòmica. Alguns residents de Sant Antoni van decidir de mobilitzar-se per lluitar contra les desigualtats que es palpaven als carrers del barri. Veïns que abans tenien una vida acomodada, ara havien de buscar entre les escombraries per sobreviure. Aquesta situació s’ha repetit amb aquesta nova crisi, la provocada pel coronavirus. Potser, fins i tot, amb més intensitat. Tot plegat ha obligat algunes persones a demanar ajuda a entitats com aquesta. Sovint per primer cop.

Potser per aquest motiu no era estrany trobar usuaris que no entenguessin el funcionament de l’ONG. Alguns, després de fer cua durant hores per poder recollir productes de primera necessitat, quan els tocava el seu torn reclamaven què volien sense tenir en compte els altres. L’Anna no podia entendre que hi hagués gent que hi anés amb exigències: ‘És el que hi ha, si vols ho agafes, si no, ho deixes. Això no és un supermercat.’

Tot i les situacions dures, els usuaris conservaven, en general, el bon humor. Aquella era la tònica dominant durant les hores en què es repartien aliments, productes d’higiene de la llar i d’higiene personal. L’estudiant d’enginyeria química posa com a exemple la resposta que va donar un home quan li van preguntar si hi havia alguna cosa que no pogués menjar: ‘Jo menjo de tot, com un bon pobre.’

Tot això m’ho explica xerrant a la seu de l’entitat. Encara que la màscara m’ho tapi, veig que no deixa de somriure tota l’estona. Ella és especialment alegre i riallera, però no és cap novetat entre el grup de nois i noies que vénen a col·laborar. L’ambient de la sala s’ha transformat tan bon punt han entrat una colla de joves empenyent uns carretons amb els quals transportaven diferents objectes. Amb la seva arribada han començat les bromes i els riures.

Es nota que la presència de nous voluntaris ha estat una injecció d’energia per a l’ONG. Aquest estiu han passat ‘desenes i cinquantenes’ de joves com aquests, que han volgut col·laborar durant els mesos de la pandèmia, malgrat que això no va evitar que l’entitat es trobés al límit de saturació d’usuaris en alguns moments.

Quan això va passar, però, la resposta va ser quasi immediata. Ràpidament van començar a arribar més i més ajudes d’empreses, altres organitzacions i particulars. Van ser dies intensos emocionalment, però també físicament. L’Anna i els seus companys recorden una donació molt gran de cartons de llet que van haver de carregar fins a la planta de dalt del local. Van fer treball en cadena per a cansar-se menys, però l’esforç igualment va ser esgotador. ‘Treballàvem fins que no podíem més, bevíem aigua i hi tornàvem’, comenten. Aquell va ser un dels molts dies que van tornar a casa amb punxades a tot el cos.

Una experiència transformadora

A partir de l’inici del curs universitari, l’Anna veu més difícil de continuar col·laborant-hi. Entre les classes i la feina a un esplai del barri, no sap on trobar un forat a l’agenda. Tot i això, ella no és la mateixa que fa un any també combinava els estudis amb les hores de monitora.

‘Si una cosa ha après’, assegura, ‘és que la gent gran s’ha de cuidar molt’. Un dels seus moments preferits era quan havia de portar-los bosses de menjar. Tot i no poder establir-hi contacte directe ni veure’ls, notava l’escalfor dels ancians rere la porta i la il·lusió que els feia rebre la seva efímera visita. ‘És que clar, passar tant de temps sols… Jo no m’imaginaria estant sola.’

Aquest és un tema que ha tocat de prop casa seva. Des de l’arribada de la pandèmia, la seva família no ha pogut visitar la seva àvia a Galícia. Ni com tenien pensat, per Setmana Santa, ni cap altre dia. Han estat moments complicats.

Potser per això sembla especialment curosa en complir les recomanacions de seguretat. Cada pocs minuts, si les seves mans han tocat alguna cosa, de seguida s’hi aplica una mica de gel hidroalcohòlic i se les neteja amb aquesta rutina que progressivament s’ha convertit en un gest tan natural per a tots.
La seu de l’ONG és plena ara de màscares fabricades per ells mateixos per recaptar fons. Però fa uns mesos la situació era ben diferent. Portaven unes ‘mascaretes blanques fetes de qualsevol manera’ que amb prou feines els protegien. Amb l’arribada de nous equips de protecció van poder treballar més tranquils. ‘Aquí hi ha moltes coses i passen per moltes mans’, assenyala. Per aquest motiu, van veure amb especial optimisme com la seu s’omplia de caixes de guants.

De Veí a Veí s’esforça cada dia per repartir els subministraments. També entre els sense sostre. Tot i que la necessitat de voluntaris no és tan alta com a l’inici, l’ajuda sempre és necessària: ‘Si pots, has d’ajudar. Si tens temps i el pots dedicar a fer alguna cosa, a part de mirar sèries a Netflix, pots ajudar’, diu ara seriosament. ‘De necessitat n’hi ha a tot arreu, només cal mirar al nostre voltant.’