A l’Albert Caratrencada, amb humilitat

Car Albert,

D’ençà que vas confessar públicament que aquestes cicatrius esgarrifoses que et travessen el rostre i aquests bonys que te’l desfiguren es deuen a la violència lingüística contra la teva persona, no fa gaires setmanes, aquí hem decidit expiar els nostres pecats deixant-nos humiliar encara una miqueta més. Primer va ser l’entrenador de ping-pong del Tennis Taula Cassà, després el músic Quimi Portet i al cap de no gaire l’editora Diana Coromines. Això pel que fa a les cares conegudes (i perdona’m el joc de paraules, ja sé que estàs molt afectat). Però de gent normal i corrent que ha acceptat ser maltractada per pagar les nostres culpes també n’hi ha hagut. Per exemple, un senyor de Sagunt o una senyora de Taradell. I no dubtis ni per un moment que se n’hi afegiran molts altres: l’agressió contínua a cop de mot contra la teva persona no té perdó i la nostra expiació ha de ser infinita.

D’acord que encara hi ha massa gent covarda que, per estalviar-se el càstig que es mereixen, s’estan d’agredir els seus pobres interlocutors i els parlen directament en l’única llengua que, segons el vostre insigne Pericay, tenen el deure de saber (o era el dret d’ignorar? És que quan us poseu a parlar de drets i revessos em perdo, ja em dispensaràs). Però a poc a poc aniran baixant del burro, no pateixis, i ells també rebran la justa esbroncada, multa o escarni mediàtic que s’hauran guanyat (i la corresponent lapidació d’insults a Twitter per part del vostre digne exèrcit de caratrencats).

Mentrestant, aquests ploramiques del col·lectiu Drets o de la Plataforma per la Llengua, que ja es veu que no tenen gaire feina, vinga presentar recursos i reclamacions a Europa que ja saben que perdran. Tu no en facis cas, són quatre esgarips histèrics i gallinacis de gent que no saben què és barallar-se com els homes de debò, com tu, amb la cara per davant. De fet, fixa’t si en som, de tifes, els catalans, que mira què fem amb la cara: l’alegrem (caraalegre), l’ampliem (caraample), l’esblanqueïm o emblanquinem (carablanc), l’embrunim (carabrú), l’embrutem (carabrut), la refresquem (carafresc), la capgirem (aquesta et deu sonar, caragirat), l’allarguem (carallarg), la reduïm (caramenut),  l’enfosquim encara més (caranegre), la guarnim amb pigues (carapigat), la farcim (caraplè), l’arrodonim (cara-rodó), l’enrogim (cara-roig), l’arruguem (cara-rugat) i la xuclem (cara-xuclat) (*). Però de trencar, no en trenquem: si busques caratrencat o cara-romput al diccionari no els hi trobaràs. Som uns merdes que solucionem els conflictes (bé, això de solucionar és un eufemisme) queixant-nos, presentant denúncies, acudint als tribunals… No com els valents com tu, que quan us poseu hidalgos trenqueu cares, cames i el que convingui amb aquella fúria sergioramística que us és tan pròpia.

L’única pega, Albert car, és que el teu rostre impol·lut de nen aplicat et desmenteix. I això em sap greu, perquè et fa perdre credibilitat. És ver que el teu nou públic no llegeix ni mira mitjans catalans; de fet, esquiven tant com poden qualsevol cosa que faci pudor de català. Però sempre estan exposats, ara que ve l’estiu, que baixi algun antic extremeny d’aquests que en Monago reclama com a seus i els expliqui que d’això res, que aquí la llengua que… En fi, la veritat que tu ja saps però que estàs obligat a falsejar. Per això, Albert Caraimpol·luta, el teu discurs guanyaria credibilitat si anessis pel món amb una faç (un careto o jeto, que dieu vosaltres i ja diuen els nostres joves, amb aquesta gràcia tan salerosa del bilingüimmo) com la de l’Urtain, un rostre que delatés el combat, que demostrés la veritat veritable de les teves paraules. Per això, Albert, rei, no te n’estiguis: vine i ja veuràs que no faltaran voluntaris a actualitzar el diccionari.

[* També tenim caracul, però aquesta ja et deixo que la busquis tu solet. Una pista: no pateixis, no es refereix a l’insigne verinós esmentat.]