A la trinxera

Teniu present el tràiler d’aquella pel·lícula que es va fer famosa per un tràveling interminable en què un soldat intenta travessar corrents el camp de batalla sota una pluja d’obusos mentre els companys sucumbeixen un darrere l’altre? És la imatge que em ve al cap quan em demanen (i m’ho demanen molt sovint) com veig ara mateix la situació del català. Als que ens dediquem a això que anomenem divulgació lingüística no paren de cridar-nos a fer sermons, xerrades, ponències i debats. Cosa que, de fet, ja és un indicador clar de tot plegat: molta gent vol saber, i vol saber per què. I què s’hi pot fer, és clar [*]. I, per a l’interpel·lat, cada vegada es repeteix l’escena: mentre decideixes quina disfressa et posaràs aquell dia (la de derrotista: “Tot està perdut i tot és impossible”), la d’optimista fabulador (“els catalans tenim un gran potencial propagador”) o la de contemporitzador (“Tenim molta feina per davant”), la realitat s’ocupa de recordar-te que no cal, perquè una guerra que no es combat és una guerra perduda.

Quina realitat? Els titulars de política, per exemple, reiteren dia rere dia que les grans dinàmiques globals esclafen les dimensions micro sense pietat: per al turisme, l’hostaleria, el negoci immobiliari, les corporacions, en resum, per al capital, les llengües petites com la nostra són una nosa i les arraconen sense contemplacions. Tres exemples: l’abandó de la llengua per part de cert jovent (fenomen inaudit i més nociu que el de la traïció de l’alta burgesia franquista), les empreses que es promouen en castellà i anglès perquè estan “orgulloses de poder mostrar els nostres productes a aquells que no viuen a Catalunya” i la insòlita, descoratjadora quantitat d’usuaris de xarxes (de totes les generacions!) que interactuen exclusivament en castellà “per arribar a més gent”. Per la seva banda, les notícies de societat demostren que la substitució ètnica no afluixa: la baixa natalitat (comuna a tot Occident) i la immigració inassumible (la més alta del planeta) han reduït la tribu a poc més d’un terç de la població. Perquè aquesta immigració, que teòricament hauria d’engendrar els catalans del futur (i per tant la tribu la farien créixer), mentre la tractem de la manera que la tractem no crea sinó ciutadans espanyols. D’identitat i d’idioma.

També es pot dir més sense tantes giragonses, com l’ex-rector de la UdG Pep Nadal: “Les formes de vida modernes que es vehiculen a través de les llengües hegemòniques impedeixen, per la seva mateixa natura, que les llengües minoritzades s’hi incorporin, de manera que n’obliguen els parlants a assimilar-se a les hegemòniques si volen viure en el món modern” (si penseu en el Parlament Europeu o les plataformes digitals ho entendreu millor). Simplificat: incorporar-se a la modernitat sense abandonar la llengua de la tribu comporta unes dificultats i un sobreesforç que gairebé ningú està disposat a assumir. Ho voleu més cru?

La llengua catalana, doncs, és el soldat de la pel·lícula intentant una heroïcitat gairebé impossible: arribar al segle XXII, l’era del decreixement, sota un xàfec de bombes en forma de polítiques exterminadores (lingüicides als governs de les Balears i el País Valencià), de conculcacions impunes de drets dels parlants (encapçalades pels ja llegendaris metges dels CAP: quin govern pot tolerar una ignomínia com aquesta?), de discursos acomplexats d’una esquerra tan espanyolista com la dreta, d’immersió eternament judicialitzada o d’enganyifes reiterades de tevetrès. Entremig, també rep de tant en tant un cop de mà des d’alguna trinxereta: un grup de música jove que encimbella una cançó, el sector teatral com a oasi reparador, quatre influencers que funcionen, el doblatge cinematogràfic, dades d’usos menys devastadores del que temíem… Són poca cosa, en conjunt, i qualsevol que no dugui una bena quadribarrada als ulls ja veu que ben poc el podran empènyer, el soldat de la llengua, cap a la supervivència; però cal aferrar-s’hi, ni que sigui per fer-ho servir d’exemple a fi de mantenir la moral de la tropa.

Un altre indicador: les queixes en augment. Si n’hi ha, senyal que hi ha agressions. I si hi ha agressions és que hi ha conflicte, per més que la cantarella oficial s’encaboti a negar-ho. Que s’han de tenir quadrats, també. Si una cosa ha augmentat clarament al llarg del 2023 és el gruix de l’anuari de discriminacions que publica la Plataforma per la Llengua. No són cap novetat, és clar. Però el que ens mostra aquest increment és el desengany creixent d’una part de la població autòctona per una situació que no para d’empitjorar; mentre es mantinguin les polítiques econòmiques actuals, que segueixen fil per randa els postulats del capitalisme més salvatge i desigualitari, la minorització de la llengua pròpia no afluixarà perquè el supremacisme de les grans llengües té el prestigi guanyat. Contractarem més mà d’obra barata i es repetiran les dinàmiques que ja es van produir amb les tres onades d’immigració espanyola: guetos, pobresa, impermeabilitat a la cultura autòctona. Els nouvinguts es continuaran integrant en castellà i adscrivint-se a la identitat espanyola; amb la diferència que ara, sumant totes les immigracions, ja constitueixen la majoria de la població. La supervivència de la llengua, per tant, va indissociablement lligada a canviar aquest model econòmic suïcida.

Però alerta, que no tots els mals vénen de fora. Nosaltres hi contribuïm amb entusiasme. El bonisme, la cursileria i la porugueria genètics dels catalans també són molt responsables del segon element de l’equació: la salut de la llengua. Si el nostre soldat cabut aconsegueix arribar miraculosament al final del camp, poder sí que serà viu, però malferit. Agonitzant, segurament. Perquè a la guerra pots estar de sort i esquivar els projectils, però una espurna o altra de metralla t’ha de tocar per força. O moltes. La interferència no solament fa anys, decennis, fins i tot segles, que degrada el codi lingüístic sinó que, com tots els fenòmens globals, s’ha accelerat. El parlant pensa en llengua i només veu mots i expressions, que sempre es poden reaprendre i restaurar, però hi ha altres aspectes bàsics que no tenen tan bona cura i que s’estan deteriorant a tota velocitat; la fonètica, sobretot, i també la sintaxi. Que són el motor, els engranatges que no es veuen però fan que el sistema funcioni. La generació TikTok està tan acastellanada, tan empeltada d’estructures, mecanismes i pronúncies forasteres (en augment, ara ja sí, també els de l’anglès), que va irremissiblement de cap a la dissolució, a la patuesització. Cal no voler-ho veure, per no adonar-se’n: parar l’orella a la sortida d’una escola és un exercici de masoquisme. I aquí sí que al predicador, o com a mínim a aquest que us parla, se li fa difícil enredar l’audiència: fins i tot si ho aturéssim ara mateix, fins i tot si la interferència es desactivés màgicament aquesta tarda, el català difícilment recuperarà mai la fesomia que tenia quan encara disposava de prou recursos per satisfer totes les necessitats expressives. Ja sé que això fa de mal creure, perquè ens han avesat a mirar el fet lingüístic com una simple suma de parauletes (“Si hem recuperat bústia i vorera, per què no podem…”), però no és així. Amb el sistema pronominal en caiguda lliure, les vocals reduint obertura, la neutra minvant, la essa sonora en reculada, els enllaços fònics esfumant-se, les estructures sintàctiques retorçades pels patrons primer castellans i ara anglesos (en voleu més?)…, d’això que parlen les generacions joves costa molt dir-ne català. I, per acabar-ho d’adobar, les més grans ens estan deixant sense model positiu, acomplexades per la ultranormativització que difonen les instàncies de poder, amb la inestimable col·laboració de la majoria de mitjans. Quin penós català de plàstic, tants mitjans… I quanta poca consciència de la responsabilitat lingüística que tenen. Els pocs parlants de qualitat de què encara disposem, els que conserven filagarses de llengua natural, expressiva, i que haurien de ser el patró per a la regeneració, s’estan deixant corcar per una pinça mortal: d’una banda, un estàndard encarcarat i empobridor que és presentat com a únic model vàlid i, de l’altra, l’ultrancisme somiatruites que corregeix el que no s’ha de corregir i mata tot besllum de creativitat. Si en Solà ho veiés es tornaria a morir.

Que tot plegat us desanima? Més desanimat estic jo, no et fot. Per això us dic que teniu dues opcions: continuar-vos aferrant als llocs comuns anestèsics que us subministra el poder (“Quina sort que tenim de ser bilingües”, “el català no havia estat mai tan bé ni havia tingut tants parlants”, “si vam sobreviure al franquisme etc etc”, “és un pas en la bona direcció però encara tenim molta feina bla bla bla”) o acceptar d’una vegada que això és una guerra en què ens juguem la supervivència. Una guerra que necessita generals valents, sí, i no com els que tenim; però també una tropa disposada a combatre, a jugar-s’hi la pell (i no com el vuitanta per cent de la que tenim). S’ha acabat el temps de la (suposada) bona educació. Ara toca enfangar-se.

[*Em costa d’entendre el desinterès de l’acadèmia, GELA a part, per ocupar aquest espai. Ara un dia en parlarem, que crec que la cosa s’ho val.]