‘A la recerca de les dones xefs’, un documental que també va contribuir al 8 de març més reivindicatiu

La diada del 8 de març del 2018 passarà a la història com una de les més efervescents, multitudinàries, rupturistes i reivindicatives de la història del moviment feminista a Catalunya. La vaga i l’acció al carrer des de primera hora i fins al vespre sembla que plantegen un nou estadi per al feminisme, la influència del qual pot ser decisiva per començar a canviar elements estructurals del funcionament de la societat. Van ser moltes i diverses les maneres de mostrar el compromís que cal prendre en la defensa de la dona en tots els àmbits de la vida. Us expliquem una d’aquestes accions, que va tenir com a punt de partida les dones i la gastronomia, el vi, les arts visuals i la cultura en general.

Fa un parell d’anys que l’enòloga Sara Pérez, responsable dels vins de Mas Martinet del Priorat i co-responsable del celler Venus la Universal del Montsant, va encarregar a l’artista Paula Bonet una etiqueta per a un dels seus vins, La Venus de Cartoixà. Es tracta d’un vi de vinyes velles de raïm cartoixà (també dit pansal, pansa blanca o xarel·lo), un vi natural sense sulfits afegits, macerat amb un 20% de les pells, fermentat amb llevats salvatges i criat durant vint mesos.

Al voltant d’aquesta etiqueta, totes dues artistes es van acabar fent amigues. Compartir uns valors feministes hi va ajudar molt. Així doncs, fa unes quantes setmanes, van començar a imaginar que calia fer alguna acció coincidint amb el Dia Internacional de la Dona per fer xarxa, obrir debat, endegar nous projectes… I van convidar a una desena de professionals d’àrees com la fotografia, les arts visuals, el periodisme vinícola i cultural, la restauració i el vi, amb responsables de cellers a la Terra Alta, la Segarra i la Palma (a les Illes Canàries). Una bona barreja que es va completar amb una part de les dones de l’equip del Celler de Can Roca, restaurant que va deixar l’espai de la Masia per fer-hi l’aplec, gràcies a l’amistat de Josep Roca amb Sara Pérez.

La Masia del Celler de Can Roca és l’espai de recerca i innovació del restaurant. Allí es va trobar tot el grup a mig matí per visionar el documental A la recerca de les dones xefs de la realitzadora francesa Vérane Frédiani. Un documental molt adequat, perquè tot i que les dones han alimentat totes les civilitzacions d’ençà el món és món i han cuinat sempre en l’àmbit privat, es dóna el fet que l’alta gastronomia només reconeix a homes xefs. És que no hi ha grans dones xefs en el món de la gastronomia? Per què no troben el reconeixement? Per què es troben invisibilitzades?

El documental es va presentar l’any passar al Fòrum Parabere, que es va celebrar a Barcelona al mes de març. El Fòrum Parabere és una plataforma internacional independent que dóna la paraula a les dones a l’univers de la gastronomia. És precisament en aquell encontre que es van donar algunes xifres sobre les dones en la gastronomia internacional a partir d’un estudi fet per aquesta organització. Segons aquest estudi, el 80% de dones cuinen a casa seva i el 52% s’han format en escoles de cuina. Tanmateix, una vegada dins el restaurant, només un 5% de dones ocupen els càrrecs de xef i sots-xef, només el 18% de les dones són propietàries d’un restaurant i hi ha un 28% de diferència salarial entre un home i una dona en el sector, de mitjana.

En el documental es donen poques dades, però n’hi ha unes que també són reveladores. En relació amb els restaurants del món amb estrelles Michelin: hi ha 2650 xefs que en tenen, dels quals menys del 5% són dones i només cinc al llarg de tot un segle han aconseguit la qualificació màxima de tres estrelles (dues a Itàlia, una a Catalunya, una al País Basc i una a França).

Una cuina per transformar el món

El documental A la recerca de les dones xefs toca un munt de temes referents a les dones i la restauració. També té el valor que no entrevista només a les xefs internacionals més reconegudes i estrellades com Anne-Sophie Pic i Elena Arzak (tot i que és citada, trobem a faltar Carme Ruscalleda), també es passeja per ciutats de quatre continents, mostrant una restauració variada, fins i tot la cuina de carrer hi apareix, donant veu a estudiants, a sommeliers i a cuineres amb projectes socials que converteixen la gastronomia en motor de transformació social.

La cineasta Vérane Frédiani presenta el conjunt de cuineres del documental com a dones dinàmiques, curioses, amb inventiva, emprenedores amb determinació al capdavant d’equips d’homes, activistes, compromeses amb la igualtat i el desenvolupament sostenible. I assegura: aquestes professionals reinventen l’alta cuina amb una nova recepta. Quins en són els ingredients?

La història d’aquest documental va néixer arran de la polèmica que va suscitar una coberta del Time Magazine del 2013 amb la foto dels xefs David Chang, Rene Redzepi i Alex Atala, amb el titular Gods of Food. La revista no va incloure cap dona xef i això va crear molta controvèrsia. La resposta de l’editor de la revista també va ser decebedora, perquè venia a dir que no hi havia grans xefs dones. Una de les veus crítiques que va respondre va ser Amanda Cohen, propietària i xef del restaurant Dirt Candy al Lower East Side de Nova York. El seu és un restaurant capdavanter del moviment vegetarià. Li contestava a l’editor: “La història més avorrida del món alimentari és aquesta: la revista reuneix una llista dels xefs més importants / millors / més influents, que no inclou cap dona. (…) L’editor de la revista respon en una entrevista que no són culpables, senzillament posen un mirall cap a la naturalesa, igual que Shakespeare.” Davant d’aquesta supèrbia, temps després, Vérane Frédiani va començar a rodar A la recerca de les dones xefs.

De manera que el documental, d’entrada, demostra la invisibilitat de les dones xefs en els mitjans de comunicació i la responsabilitat que tenen els mitjans sobre aquesta invisibilitat. Les xefs diuen que no és que no n’hi hagi de dones sinó que els periodistes no han fet la seva feina, que és cercar-les. I a partir d’aquí els temes se succeeixen: com les xefs busquen referents d’altres dones xef (els necessiten), alhora que la manera de moure’s i viure la cuina és prou diferent de la dels homes. Un moment bonic el trobem quan la xef Anne-Sophie Pic (tres estrelles Michelin) parla de què vol dir cuinar, crear un plat, d’on li venen les influències culinàries (neixen de ben joveneta, a través de les dues àvies), diu que no li preocupa fracassar davant els col·legues i arriba a la conclusió que ella és molt intuïtiva, que aquesta característica essencial és molt femenina, però també esgotadora.

Els pocs homes que parlen en el documental són molt bel·ligerants contra les dones. Les acusen de no treballar en xarxa amb naturalitat i que això és precisament el que fan els homes, element imprescindible per arribar al poder, a tenir influència. I es mostra que l’ambició es concep diferent si es tracta de dones o d’homes en la gastronomia.

També a través de la sommelier argentina Paz Levinson, una de les quatre millors sommeliers del món, que ha obert el seu propi restaurant a París, es parla del costum d’oferir la carta i dur-li la nota a l’home i no pas a la dona. Són molts els clixés masclistes al voltant d’una taula, que fomenten la desigualtat i donen el poder a l’home. I costaran de canviar, com evidencien els arguments grollers i masclistes que esgrimeix el president dels sommeliers francesos.

Uns altres temes tenen relació amb la quantitat de coses que fan les xefs, moltes de les quals no tenen temps per a promocionar-se, com explica visiblement cansada Adeline Grattard, xef francesa reputada, que té un petit restaurant, molt espartà, amb capacitat per a vint comensals i una cuina de sis metres quadrats. També sobre la masculinització de la dona en la restauració, l’assetjament que algunes pateixen, la parella com un llast i la dificultat de treballar en un restaurant quan es tenen fills.

Al llarg de gairebé dues hores, A la recerca de les dones xefs va avançant en múltiples aspectes i en la darrera part es planteja la necessitat de valorar-se més de la dona, i de moltes xefs que utilitzen la restauració per ajudar els més desfavorits. Sobre això, es destaca el projecte de la xef danesa Kamilla Seidler, millor xef dona de Llatinoamèrica, que és instal·lada a Bolívia. Seidler és l’ànima del restaurant Gustu. Cuina 100% boliviana, perquè se’n beneficiïn els petits productors, i impulsora d’una escola de cuina en uns dels barris més desafavorits de La Paz. Perquè, les dones, a través de la gastronomia, també volen canviar el món.

El debat posterior: Apoderament, aquest és el punt

Després de veure el documental, el grup de dones va obrir un debat, complet, complex, on es van desgranar i ampliar aspectes mostrats al documental, i d’altres, que van anar confeccionant un retrat social d’aspectes a afrontar, de prejudicis també en relació al concepte ‘feminisme’. Us oferim una síntesi del debat que es va viure, sense noms, perquè el que fou important és què es va dir, no pas qui:

—Si m’hagués de quedar amb algun element del documental, triaria el moment en el qual Anne-Sophie Pic parla que la dona és intuïtiva i que això és molt femení, però que cansa molt.

—Jo, en canvi, m’he fixat en què Elena Arzak ha utilitzat la paraula ‘matriarcat’ per definir la societat basca. ‘És un matriarcat’ ha dit. I és un tòpic que és fals. De fet, no en tenim ni idea de què és un matriarcat ni com és viure en un matriarcat, perquè no ha existit mai en les nostres societats.

—Els homes també utilitzen la paraula ‘matriarcat’, la utilitzen com un afalac. Però juga en contra nostra. Hi ha tantes coses que tenim integrades, que no ens n’adonem i ens convertim en còmplices d’aquest masclisme.

—L’escriptora i filòsofa Mary Wollstonecraft, mare de Mary Shelley, deia que l’afalac és una presó per a les dones.

—Sí, hi ha molts aspectes de la feminitat que ens han acabat jugant en contra, que ens engarjolen.

—A mi el que em preocupa és que identifiquem com funciona el sistema, però se’ns fa difícil saber com desmuntar-lo, per canviar-lo.

—Potser anant pels marges?

—Canviant el lèxic, que conté tots els tòpics?

—Hi va haver un moment que em vaig adonar que aquest sistema no era el meu món, que em calia trobar el meu lloc al món, perquè estic segura que hi és. I que calia enfrontar-me a allò que volia canviar.

—Apoderament, aquest és el punt.

—Ells també s’haurien de qüestionar la seva masculinitat, els seus privilegis i renunciar-hi.

—És curiós, sabeu com ho veig jo? Tot el que a nosaltres ens sobra, a ells els manca.

—També hi ha molts homes conscients d’això, que m’han ensenyat a ser feminista.

—Tots ens trobem en la lluita i en el canvi.

—Sí, però no som tots iguals: la veu l’hem de tenir nosaltres i ells han de fer un pas enrere i revisar els seus valors.

—Jo a ells els veig més fràgils, de fet.

—En el documental, tots els homes que hi apareixen queden molt ridículs. No tots els homes són així, sortosament.

—Però aquests homes hi són, transmeten aquests arguments, que de fet són molt comuns. Són arquetips.

—I són els perfils que estan al poder.

—En el documental, el president dels sommeliers de França i el que l’acompanyava semblaven dos pallassos. Quantes barbaritats diuen!

—És important el paper dels mitjans de comunicació, cal fer molta feina, perquè des dels mitjans s’invisibilitza les dones.

—Sí, i també han de canviar la mirada: prou de sexualitzar les dones!

—Jo fins a un determinat moment, em pensava que viva en un altre món. Fins que m’hi vaig trobar. Però quan obres els ulls no veus una cosa, en veus a milers.

—Moltes dones no prenen consciència de la desigualtat i el masclisme de la nostra societat fins que no el pateixen d’una manera crua.

—L’escola hi té una feina molt important a fer en aquest trencament de rols, de tòpics masclistes, de sexisme. Però s’hi posa prou atenció? Hi ha programes que treballin en aquesta direcció? Jo diria que no.

—I aquell moment en el documental que una de les cuineres parla de fer-se la forta? A mi m’ha costat unes quantes veremes aprendre que no cal fer-te la forta per no ser discriminada o sentir-me en inferioritat.

—I l’autoritat amb la qual els homes parlen? Això és un himne a la diferència: tots junts però tots diferents.

—He de confessar que tinc un problema amb la paraula ‘feminisme’. Per què ha de correspondre a un gènere?

—No assumeixes que un terme general pugui ser femení, perquè la majoria de genèrics són masculins.

—No en podríem dir ‘humanisme’?

—És patriarcal en estat pur això que dius. La paraula ‘feminisme’ vol dir igualtat entre gèneres. I ‘humanisme’, a més, és una paraula masculina.

—Està bé que aquell element que es troba en desigualtat de condicions prengui el nom.

—Potser hauríem de parlar de ‘feminismes’ i no de ‘feminisme’.

—Jo sovint passo d’estar molt enfadada a no poder parar de plorar. Jo crec que hem de molestar. I quan t’agafa la plorera, t’empasses les llàgrimes i a continuar. I no has de deixar de ser visible, perquè ja poc que ho som.

—Parlant de les generacions joves que pugen: pensar que la generació que ve millorarà en la igualtat és qüestionable. Trobo que els joves ara accepten certes coses que semblaven superades. Com ara que les noies no puguin anar vestides com vulguin.

—En el documental també surt el tema de la manca de temps que tenim, amb tantes de coses que ens toca fer a les dones, en l’àmbit professional, privat, les criatures…

—També es parla de les xarxes. Fem o no fem xarxa les dones? Potser estaria relacionat amb la manca de temps. Jo sento que no encaixo en cap xarxa.

—Jo diria que les dones ens hem situat en una posició, però ara cal avançar. I soles no podem avançar, és molt cansat i desgastant, ho hem de fer juntes.

—Sí però en les zones agràries és més difícil fer un vincle feminista. I tinc la sensació que cada vegada és més lluny el món rural del món urbà. I la ciutat és icona de poder.

—La dona del camp és un símbol. Històricament la dona rural ha estat organitzada, però, com sempre, aquestes xarxes han caigut en oblit, perquè no s’expliquen, i així s’han fet invisibles.

—Els homes tenen una xarxa de poder, però en l’àmbit de la quotidianitat, la tenen?

—No els cal. Ells tenen el temps.

—Però cal que ells en aquest àmbit del privat també s’hi impliquin.

—L’apoderament també ve de les xarxes d’àmbit local, del compromís que tantes dones tenen amb les seves comunitats, del temps que donen per a la comunitat.

—Ens trobem en un moment de molts canvis, que no són físics, que són transcendentals. I en el si d’aquests canvis, hi som les dones, som les dones les qui tenim aquest estat d’esperit. Jo crec que la invisibilitat de la qual parleu no tornarà a produir-se. Avui les dones tenim una gran fortalesa. Per exemple, temes com l’espiritualitat, ells no se’ls poden permetre. És un despertar.

—Potser sí, però jo sé que no veuré un llibre d’història de la literatura on hi hagi referenciats 50% d’homes i 50% de dones. Encara estem molt lluny de la igualtat.

—Sí i això em fa pensar en aquell moment del documental, quan una noia que ha obert un restaurant per ajudar a altres dones diu que no sabem valorar-nos econòmicament. Els homes estan en les zones de poder i controlen els diners.

—És possible que les dones tinguem més interessos no materials que els homes.

—És important créixer en tots els àmbits. També en l’àmbit de poder.

—I tornant a la visibilitat: com duem a terme una visibilitat permanent de la dona, que vagi més enllà del 8 de març?

—Enguany el 8 de març les dones ens hem organitzat per sectors. El pas següent és la creació d’un ‘lobby’ de pressió. Hem de ser guerrilleres.

—A vegades sembla que totes hàgim de tenir el mateix paper. No m’agrada. Hem d’escollir en cada moment el paper que volem jugar.

—Sí, però sempre caldrà batallar.