29.03.2021 - 19:50
Avui a les llistes de l’ÍBEX no hi cerqueu les accions de Bankia. Ja no hi són. Bankia va deixar d’existir sobre el paper divendres. CaixaBank ha apuntat al registre mercantil el procés d’absorció de l’entitat rescatada i des d’ara funcionaran com una de sola. L’estrella blava de Miró ja lluu a les Torres Kio de Madrid. Tot un símbol. Els madrilenys en fan una interpretació, nosaltres una altra. Per això la majoria dels diaris de la capital espanyola feien ahir entrevistes a José Ignacio Goirigolzarri, el nou president de l’entitat.
Va ser l’home mediàtic del dia a Madrid. Parlava de moltes coses, però la pregunta més punyent era què en faria, de la gent que li sobrava. Ell hi passava per alt i s’estimava més de recordar que a l’accionista de Bankia l’operació li ha anat molt bé, perquè la cotització ha pujat d’un 69% en borsa d’ençà del dia previ a l’anunci de l’operació. Però quan el periodista de l’ABC hi insisteix dient: “Entenc que no descarta acomiadaments forçosos…”, Goirigolzarri li respon que no, però hi afegeix: “Tenim la voluntat que, tant com sigui possible, la gran majoria siguin baixes basades en la voluntarietat. Què passarà al final dependrà de les negociacions i l’evolució dels moments.” Era la frase del titular de l’entrevista. I és natural: és l’aspecte que més preocupa, perquè ambdues entitats ja han despatxat molta gent aquests últims anys, a conseqüència d’absorcions successives.
Passat Setmana Santa, l’entitat resultant de l’operació, la més gran de l’estat espanyol, encararà la negociació amb els sindicats per a dissenyar un procés d’acomiadaments i tancament d’oficines que afectarà milers de treballadors de tots dos bancs. El conseller delegat, Gonzalo Gortázar, ha evitat de dir xifres sobre la dimensió de la retallada, fins que no hagi conversat amb els representants dels treballadors. Però els mitjans ja parlen d’una xifra, provinent de fonts sindicals, que calculen que serà entre set mil i vuit mil treballadors. Com es triarà qui ha de plegar? Els sindicats pensen que serà com sempre, posant un llistó a l’edat. Fins i tot ja han fet càlculs partint d’aquest criteri.
Segons les seves dades, dels 4.600 treballadors de totes dues entitats nascuts abans del 1966, uns 3.000 corresponen a la plantilla de Bankia i 1.600 a CaixaBank. Per sota d’aquestes edats i fins als que tenen cinquanta anys hi ha 1.500 persones més. Geogràficament, les mateixes fonts apunten que, dels més grans de cinquanta-quatre anys, uns 1.600 corresponen a la xarxa d’oficines de Madrid. Després d’aquella comunitat ve Catalunya, amb 975 treballadors, i el País Valencià i Andalusia, totes dues amb uns 500. La resta de comunitats espanyoles té plantilles molt més joves. Entre totes, només 1.000 treballadors d’aquestes franges. Els treballadors entre cinquanta-tres anys i cinquanta (1.600 en total), també es concentren en gran part a Madrid i a Catalunya.
Mentre es parla del tancament d’unes mil oficines, després de les últimes instruccions de la Comissió de la Competència, cal recordar també que els serveis operatius centrals, tant de CaixaBank com de Bankia, es troben entre Barcelona i Madrid. Després de la fusió, a poc a poc anirà desapareixent una de les dues divisions de serveis centrals, per unificar-se. Quanta gent? D’on?… En aquests departaments hi ha en total uns 5.300 treballadors, dels quals uns 3.000 corresponen a CaixaBank i 2.300 a Bankia. I això és el que se sap fins ara sobre les retallades de la nova entitat.
Probablement posaran el llistó de les baixes a cinquanta anys o cinquanta-cinc, per bé que, en aquest cas, cal pensar que les condicions monetàries per als afectats seran bones. Però topem una altra vegada amb aquest llistó que s’aplica habitualment a tot arreu i gairebé mai amb condicions bones com les de CaixaBank, ans al contrari. Recordem que a l’estat espanyol ara tenim 900.000 treballadors en ERTO, que ja veurem com acabaran i quines franges d’edat seran les més perjudicades.
I és bo de parlar d’això perquè l’estat espanyol és a la cua d’ocupabilitat entre els més grans de cinquanta-cinc anys dins els països de l’OCDE. Concretament, a final de 2019 –últimes dades homogeneïtzables a tots els països, abans de l’impacte de la pandèmia–, l’estat espanyol ocupava una posició intermèdia en el conjunt de l’OCDE, amb una taxa d’activitat del 62,6% en el grup d’edat de 55 anys a 64, per sota del 64% que presenten de mitjana a la resta de països.
No obstant això, aquesta participació cau en picat a l’estat espanyol en els més grans de 65, en què la taxa d’ocupació arriba tot just al 7%, contra el 27% que registren de mitjana els països de l’OCDE en el segment de 65 anys i 69. És a dir, l’ocupabilitat i ocupació en la població per sobre de l’edat legal de jubilació és a Espanya gairebé quatre vegades menor en comparació amb la mitjana dels països més desenvolupats. L’escassetat d’oportunitats dels qui arriben a 55 anys i han de cercar feina o canviar d’empresa s’observa en el gran volum de desocupats d’aquesta edat que, a més, fa més d’un any que proven de reinserir-se en el mercat laboral.
I Catalunya? El fet és que, amb dades de l’Eurostat, l’INE i l’Idescat, Catalunya en surt una mica més ben parada que no la resta de l’estat. La taxa d’ocupació de 55 anys a 64, el 2019 a Catalunya era del 58,1%, dos punts per sota de la zona euro i 4,3 punts per sobre de l’estat espanyol (53,8%). Ara, el fet d’estar millor que a l’estat espanyol –que no és pas cap bona referència– no ens ha de fer oblidar que el 2020, els més grans de 55 anys eren només el 18% dels ocupats totals a Catalunya i, en canvi, els desocupats d’aquesta franja d’edat eren el 27% del total. Són més de 60.000 persones a qui no es donen pràcticament oportunitats i si van desapareixent de les llistes de desocupats és perquè, majoritàriament, es retiren de l’activitat i fan créixer la llista d’inactius.
He parlat de la Caixa perquè és l’exemple més recent. I, probablement no és el més adequat per a aquesta xacra dels acomiadaments als 50-55 anys, perquè els afectats, econòmicament, en sortiran ben parats; però sí que és adient per a recordar que a partir d’una edat els treballadors sembla que deixin d’existir. I això ens fa molt diferents de l’Europa on hem de mirar. Però sembla que costa molt…
