04.12.2017 - 22:00
Escric aquestes línies exclusivament com a jurista, no podria fer-ho de cap altra manera perquè el PSOE, el PP i Ciutadans, amb només el 39,1% dels vots emesos a les eleccions al parlament, em van arrencar la condició de diputat fa ja trenta-set dies. I ho faig perquè ningú que cregui en el dret pot mostrar-se indiferent davant la resolució dictada avui pel magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena i els arguments que conté.
Als qui diuen que no hi ha presos polítics els demanaria que llegissin la resolució del dia 4 de desembre sobre Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els dos Jordis, que explica que els encausats tenen risc de reiteració delictiva perquè són independentistes: [Pàgina 15] ‘De un lado todos los investigados en el procedimiento comparten –y reconocen que todavía mantienen–, la misma aspiración que impulsó el comportamiento que se investiga, esto es, la voluntad de que el territorio de la Comunidad Autónoma en la que residen, constituya la base territorial de una nueva República.’ Aquest paràgraf és prou clarivident: el comportament que s’investiga és un projecte polític, una idea, contravenint un principi bàsic del dret penal de qualsevol democràcia de mínims recollit en l’aforisme cogitationes poenam nemo patitur, ningú no pot ser castigat pel seu pensament. Els pensaments no delinqueixen, són els fets, que generen responsabilitats.
Als qui diuen que no hi ha presos polítics els demanaria que continuessin llegint el tros en què explica que per valorar si hi ha risc de reiteració delictiva o no, per justificar la presó provisional, es parteix del pressupòsit que ‘los investigados abjuraron de ese comportamiento para el futuro‘. Això no és compatible amb l’article 16 CE, que recull la llibertat de creença i d’ideologia, i que prohibeix als poders públics d’interrogar la ciutadania sobre això, que la màxima autoritat judicial espanyola utilitzi com a argument de presó no només les idees o creences de l’acusat sinó que permeti que en una declaració es pugui produir un acte com el d’abjuració, una acció vinculada sobretot a la fe i les conviccions i que en el propi llenguatge ha estat lligada a la Inquisició sota l’expressió ‘abjurar de l’heretgia’ (Alcover-Moll). Abjuració i administració de justícia democràtica són conceptes antagònics.
Als qui diuen que no hi ha presos polítics els demanaria que reflexionessin sobre un text que recorda als encausats ara posats en llibertat en relació amb l’acte d’abjuració de les seves conviccions que ‘si el resultado de las elecciones del 21-D termina facilitando a los investigados una capacidad decisoria semejante a la que tuvieron de ser mendaces sus afirmaciones, las medidas cautelares podían ser modificadas‘, per tant, no té cap inconvenient a interferir en els projectes polítics d’un hipotètic govern que sorgís del procés electoral obert, vulnerant els rols d’independència i de separació de poders que corresponen al poder judicial. Una visió que, a més, ataca el dret de participació política dels ciutadans en tant que condiciona la llibertat dels projectes polítics que poden escollir i limita la capacitat dels electes.
Als qui diuen que no hi ha presos polítics els demanaria que pensessin sobre l’afirmació que fa el jutge Llarena quan analitza les mobilitzacions independentistes, en conjunt, com una amalgama, en un exercici de causa general i diu que ‘se constató la infiltración de numerosos comportamientos violentos y agresivos, que reflejaban el violento germen que arriesgaba expandirse’. En una causa contra el govern català i els líders de l’ANC i OC un no sap ben bé de què parla, però el jutge infringeix un principi essencial del dret penal que és actuar sempre tan sols per fets passats, mai per fets futurs. No hi ha dret penal preventiu en un estat que es consideri de dret.
Als qui diuen que no hi ha presos polítics els demanaria que raonessin sobre una resolució que critica el fet que en la determinació del govern es compti amb la societat civil. La participació de la gent com a element incriminatori penal. Així, la interlocutòria apunta com a element del pla delictiu que ‘se especifica que esta determinación debe compartirse por la ciudadanía que les preste soporte. (…) la ciudadanía debe implicarse de manera activa‘. I no hi ha res més propi d’un pla democràtic i conforme a la mateixa constitució que uns poders públics que facilitin la participació de la ciutadania en la vida política, econòmica, cultural i social (art. 9 CE). No hauria de ser quelcom extraordinari en el nostre sistema institucional, i molt menys delictiu.
Als qui diuen que no hi ha presos polítics els demanaria que rellegissin aquesta resolució judicial relacionant-la amb la que el mateix jutge va dictar el 9 de novembre sobre la mesa del parlament per comprovar que la tesi de fons era que la indissolubilitat de la nació espanyola és un bé a protegir per sobre de tot i que s’instrumentalitza el procediment penal amb aquest objectiu fins on sigui necessari, per tots els mitjans. Quan decisions judicials d’aquesta importància parteixen, com fa el propi Llarena, d’una determinada lectura de la constitució i els drets col·lectius, afirmant que no hi ha possibilitat de negociar sobre la independència ni d’articular una via legal a la construcció de la república catalana, fet que li permet inferir directament que qualsevol contribució al pla independentista és directament delictiva, no només anul·la els principis bàsics de la Constitució de 1978 –que hi són més enllà de l’article 2 i la indissolubilitat d’Espanya’– i els tractats internacionals subscrits per l’estat espanyol, sinó que expulsa de l’ordenament jurídic milions de ciutadans.
Per això, aquells que conformem la cúria que ha d’exercir en aquests tribunals i que som heretges observem com cauen una rere l’altra totes i cadascuna de les proclames garantistes del text constitucional i com, desprenent-se de la legitimitat que confereix la justícia, aquesta administració és cada cop menys dret i més força bruta. Ja veiem de lluny les flames de la foguera.
