05.06.2022 - 21:30
El sermó de la muntanya és, en la meua opinió, el moment més autèntic i original dels relats sobre la vida de Jesús, relats que a partir dels evangelis esdevindran la base del cristianisme. A Mateu 5-7 es replega el discurs més llarg dels atribuïts a Crist, un text complex i molt interessant que estableix les diferències essencials entre allò que, en el seu origen, era tan sols una secta jueva i allò que acabaria esdevenint la religió cristiana. I allà hi ha continguda una d’aquelles frases, concretament una paràbola, que ha sobrepassat l’àmbit religiós per esdevenir part de la cultura i el coneixement universals: “Pels seus fruits els coneixereu.”
La frase és un avís ben precís que, en definitiva, diu que més enllà de les paraules o les afirmacions que qualsevol puga fer sobre si mateix, finalment seran els fets, seran les accions, allò que ens explicarà de debò qui és qui i que ens demostrarà, a partir de la coherència entre paraules i fets –o de la incoherència–, si ens en podem refiar o no. Ens diu, en definitiva, que quan algú intente fer de líder, importarà veure si els fets són coherents amb les paraules o no.
Aquest cap de setmana, s’ha fet a Argelers el segon congrés de Junts. La primera part del segon congrés de Junts, per a ser més precisos. Bàsicament, es tractava de sancionar la nova direcció del partit, ara en mans de Laura Borràs i Jordi Turull, tot esperant les decisions de caràcter més polític que es prendran en la segona part del mateix congrés, el 15 i 16 de juliol. D’entrada, en el congrés tant Borràs com Turull han marcat un perfil clarament independentista i han advocat per precipitar la confrontació amb l’estat espanyol, amb la voluntat d’assolir la independència tan aviat com siga possible. Les paraules sonen bé, és clar, però després de tot el que hem viscut aquests darrers cinc anys, ja no valen gaire per si soles; caldrà veure els fets, quins són els fruits, i caldrà comprovar-ne, així, la coherència.
Perquè hom pot entendre, posant-hi ganes, que Junts és encara un moviment convuls, que mig penja de la tradició de Convergència i mig vol ser una espècie d’SNP molt embrionari. I és evident que els darrers anys ha tingut una crisi de lideratge i d’organització important. El president Puigdemont ha passat d’articular al seu voltant un grup capaç de guanyar unes eleccions que eren, possiblement, les més difícils de la història de l’autonomia a distanciar-se de l’autonomia i dels seus tripijocs, i això té conseqüències. La gestió del trencament amb el PDECat també ha estat molt complicada i ha complicat la claredat política i el repòs que qualsevol grup necessita per a fer-se un forat. I encara la gestió de Jordi Sànchez ha estat molt criticada pels militants, fins al punt que ha decidit de deixar pas i retirar-se a una posició de segona fila però, al mateix temps, el lideratge de Laura Borràs es veu contínuament assetjat, com ha tornat a passar molt clarament aquests dies.
Per tot això i per tantes coses més, Junts no és un partit assentat, no se’ns apareix com una màquina electoral i organitzativa disciplinada com ho puga ser Esquerra avui o com ho era la vella Convergència de Jordi Pujol. Crec que això és una evidència que fins i tot ells reconeixen. Però paradoxalment, aquest desori també li ha permès d’esquivar fins a un cert punt alguns debats clau i incòmodes que si ara “recomencen”, tal com ells diuen, hauran de clarificar ben de pressa. Per exemple, el suport al PSC a la Diputació de Barcelona, inexplicable i impossible de defensar. O el pacte de govern amb Esquerra i, en aplicació d’aquest pacte, actuacions tan sorprenents com la signatura de l’acord amb el PSC i els comuns per a acatar la sentència del 25% de castellà a l’escola o la proposta esbojarrada de fer uns Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu, de la mà de la mateixa Espanya de la qual ens diuen que ens hem d’independitzar.
Després del congrés d’Argelers, doncs, a Junts se li acaba el temps de la indefinició. I el partit de Borràs i Turull haurà de triar si vol ser coherent amb allò que diu o no. I si vol ser-ho, haurà de rectificar decisions que ara mateix li són un pes mort enorme en matèria de credibilitat. Perquè no endebades, ja fa dos mil anys que en la nostra cultura s’ha implantat la idea que són els fets, i no pas les declaracions la veritable mesura d’allò que cadascú és. La balança que jutja.
PS. Sí, jo sóc un ateu militant. Però això no m’és cap impediment per a saber amb una certa intensitat i amb molt d’interès el nostre passat expressat a partir de la religió. Sobretot, perquè sóc ben conscient que l’única cosa que diferencia els humans de la resta d’animals –ho dic exagerant, supose que s’entén– és la nostra fabulosa capacitat d’emmagatzemar memòria fora del propi cos.
