A favor dels artistes inclassificables

Imagineu-vos algú que ha estudiat comunicació audiovisual a la UPF. Mal estudiant del tot no pot ser, perquè la nota de tall és alta. Amb una mica de sort, haurà après a fer vídeos i a remenar sons. Bé, un entre tants, com deia Estellés. Imaginem ara que també ha fet guitarra clàssica al Conservatori Municipal de Música de Barcelona. D’acord, li agrada la música. Punt a favor. Però, i si resulta que a més és dramaturg, dirigeix obres de teatre, fa bandes musicals i ha coescrit textos fantàstics aquests darrers anys? Aleshores comencem a tenir un problema, perquè ja no el podem classificar tan fàcilment. Això que ens agrada tant, no només als periodistes, d’encasellar el personal. Sort que encara queda l’opció d’artista pluridisciplinari, amb i final perquè ho diu el DIEC, però és un calaix de sastre que no acaba de convèncer i pot arribar a fer una mica de por i tot.

Aquest algú del paràgraf anterior existeix i es diu Pau Matas. Confesso que jo, fins fa dos, dies no sabia qui era. Però vaig tenir la sort que el tió fes un pet abans d’hora i van aparèixer unes entrades per a anar a veure Gola al Teatre Nacional de Catalunya. Sense barret per treure’m perquè no en duc, quan va acabar l’obra només vaig poder posar-me dret i aplaudir ben fort. Com tothom. Standing ovation, si em permeteu l’anglicisme. De l’actuació d’Oriol Pla a Gola ja se n’ha parlat molt i tothom coincideix a dir que està immens, larger than life, per continuar amb els anglicismes, i prometo no utilitzar-ne més que ja sé que fan provincià. Qui hagi vist Gola sap de què parlo, i qui no, faria bé de no perdre-se-la quan d’aquí a uns mesos comenci a rodar.

Mentre aplaudia, com que vam fer-ho una estona llarga, em vaig preguntar qui devia ser aquell noi que havia tocat la guitarra a la part final de l’espectacle i ara saludava el públic al costat d’un exhaust Oriol Pla, amb cara de bon minyó i un floc de cabells tenyit de ros al capdamunt de la testa. Res que el programa de mà no pogués solucionar ràpidament. Pau Matas Nogué és el cocreador i codirector de Gola, a més de fer la composició musical, l’espai sonor i la música en directe. Però és que, a més, també va escriure Travy, amb Oriol Pla, una obra que es va estrenar al Teatre Lliure el 2018 que també em va arribar al cor.

Gràcies a l’oportunitat que ofereixen les xarxes socials per a posar-se en contacte amb desconeguts i l’excusa que ens brinda als tímids com jo el fet de ser periodista, la història continua pocs dies després al barri de Gràcia. Assaborint dos sucs de fruita amb gingebre a La Ikas del carrer de la Perla, comencem parlant justament d’aquesta dèria generalitzada per classificar el personal i encasellar-lo. En Pau m’explica que ell sovint té problemes per a relacionar-se amb la indústria cultural, perquè sovint donem per fet que algú que sap fer diverses coses les farà pitjor que algú que en sap fer només una. Ets il·luminador? Bé, un especialista, perfecte. Ets dramaturg, autor, músic i creador sonor? Mmmm, d’acord, ja t’avisarem si encaixes en algun projecte. No té cap sentit, però és així. És cert que hi ha molta gent que fa coses que no sap fer, com el personatge d’Oriol Pla a Gola, però també n’hi ha que en saben fer moltes i les fan bé.

Em fa pensar en els metges d’abans, que tenien una visió global del cos humà i les seves xacres. Ara, en canvi, la sensació és que tenim grans especialistes incapaços de connectar dos mals que pertanyin a òrgans diferents. En Pau defensa sense embuts una aproximació holística a la pràctica artística i diu que en altres països és molt més habitual arribar-hi des d’uns estudis de filosofia o d’humanitats. Ara em fa pensar en el compositor Benet Casablancas, que m’explicava que havia fet filosofia per complementar els seus estudis musicals. Pau Matas parla amb coneixement de causa, perquè comprova cada dia com els coneixements que té d’una disciplina l’ajuden en les altres. Un exemple molt clar: saber de música li és molt útil a l’hora d’incorporar el ritme a l’escriptura, em diu.

És cert que la seva faceta de dissenyador de so l’ha ocupat molt els darrers anys. Per un motiu molt pragmàtic: hi havia menys gent que s’hi dediqués i això li ha donat menjar. Els seus espais sonors i bandes musicals han format part d’una trentena d’espectacles com Ragazzo, Barcelona (contra la paret), La Calavera de Connemara, Una lluita constant, Desplaçament variable, Reiseführer, Una, La mala dicció i Terra baixa. Això li ha permès de conèixer artistes com Lali Álvarez, Carlota Subirós, Quim Bigas, Xavier Albertí, Jordi Oriol, Roger Bernat, Ana Rovira o Carlos Marquerie, i treballar-hi. Un luxe, segons m’explica. Quan jo em poso a dirigir una obra, ho faig havent treballat amb tota aquesta gent. Sap com ho fan i ha pogut incorporar els elements que li agraden i evitar els que no.

De tota manera, a Gola, malgrat que tothom li col·loqui l’etiqueta de músic perquè apareix tocant la guitarra sobre l’escenari, la música només ha representat el 5% o el 10% de la feina i les energies que hi ha abocat. La resta han estat dramatúrgia, escriptura i direcció. Els processos de creació sovint són llargs. En el cas de Gola, són tres anys, l’origen es remunta a l’època de Travy, quan van començar a pensar què farien en acabar i van posar en marxa un grup de WhatsApp amb Oriol Pla que es deia “No se sap”. Allà hi anaven a parar idees, frases i propostes, sense ordre aparent i amb futur incert. L’avantatge és que l’Oriol i en Pau es coneixen de fa anys, de quan estudiaven plegats a l’institut Montserrat de Barcelona. Odisseus va ser la primera aventura conjunta, l’any 2016.

Amb en Pau continuem parlant de música, que és un tema que pot donar lloc a multitud de converses. Tot el que fem és música, deia John Cage. Parlem de la manca d’escoles on poder estudiar creació sonora artística, a diferència de països propers com França. De com els tècnics de so amb ambicions creatives i els músics amb aptituds tecnològiques acaben ocupant aquest espai a Catalunya. De la diferència entre un tècnic de so i un creador de so. De com l’única manera d’incorporar la música en directe a un espectacle teatral és que sigui dalt l’escenari, perquè des de la taula de so és molt difícil. I acabem parlant de Tumbalafusta, una proposta de teatre familiar que ha creat conjuntament amb Xavier Bobés i la companyia La Ruta 40 que s’estrenarà al Teatre Lliure el 25 de gener. Aquí arriba la darrera sorpresa que em té preparat aquest artista inclassificable. A banda de les seves múltiples facetes, en té una altra que li requereix molta dedicació: també és pare.