A favor del nudisme

Quan era jovenet, vaig presenciar una baralla entre un menorquí i un turista a la cala Trebalúger. El primer retreia al segon que anés despullat i el segon deia al primer que el deixés en pau. Eren els anys vuitanta. El menorquí era conegut meu i va acabar amb un rem a la mà quan el turista va anar a cercar un ganivet. La baralla no va passar d’uns quants crits i amenaces, però em va marcar. Ja aleshores entenia qui tenia raó, però em va impressionar que algú es pogués sentir tan molest per un cos nu per a arribar a aquells extrems.

Aquell dia no en vam parlar i segur que aquest menorquí, que jo admirava, ja no se’n recorda, però avui que estrenem el mes de setembre i que el calendari i les obligacions laborals ens portaran progressivament a anar cobrint el cos amb més roba, em ve de gust de fer un al·legat a favor del nudisme. Concretament, del dret de fer nudisme. Per a mi, prendre el sol i banyar-me despullat és un plaer i em fa sensació de llibertat. Puc entendre perfectament que uns altres se sentin incòmodes i s’estimin més no fer-ho, però em costa d’acceptar que no puguin tolerar la presència d’un cos nu a la vora.

Que consti que sóc el primer que no faré nudisme en determinades platges o acompanyat de segons qui. No visc el nudisme com una religió, o en tot cas no sóc de missa diària. Però ni a la platja més atapeïda no em molestarà que hi hagi algú despullat, potser fins i tot l’admiraré, i sempre defensaré que ho pugui fer. Viu i deixa viure. O, com molt bé va escriure Miquel Martí i Pol, ‘que cadascú es vesteixi com bonament li plagui’, i que per molts anys hi hagi banyistes nus, banquers amb texans i gent que va als casaments sense corbata!

L’altre dia vam anar a la platja del Torn de l’Hospitalet de l’Infant, que és una platja nudista ‘oficial’. Hi havia convivència harmoniosa entre cossos despullats i cossos amb tèxtil. Per què no ho podem fer a la inversa? De veritat que l’any 2020 encara hi ha qui se sent ofès per la nuesa d’altri? Qui té por d’un cos nu? Naixem despullats i ben feliços som d’anar sense roba mentre som petits i lliures de prejudicis i tabús. Ja sé que és més fàcil (i barat) trucar a la policia que no al psicòleg, però com pot ser que l’Estel Solé encara hagi de fer piulets com aquest?

No ho puc demostrar, és clar, però m’hi jugaria un pèsol que, a més, els qui no toleren un cos nu a la platja són els mateixos a qui tampoc agrada que les dones musulmanes es banyin vestides, per contradictori que sembli. Com el vel, aquest és un bon tema per a la classe d’ètica dels instituts, no em digueu que no. A mi em fa un cert mal d’ulls veure-les, però evidentment crec que la solució és confiar que s’emancipin i es modernitzin més que no pas regular els centímetres quadrats de teixit que cal dur a la platja. A vegades oblidem massa fàcilment com es banyaven els nostres avis i besavis…

Per acabar, una de xarxes socials. Aquest estiu he viscut la meva primera experiència de censura a Instagram, per una foto del meu fill petit a la platja en què no es veia res que es pugui considerar obscè, ni per part de les ments més perverses. No és un cas únic i moltes mares es queixen quan les xarxes els censuren fotografies en què alleten un nadó. En canvi, convido els usuaris d’Instagram a introduir el nom de qualsevol municipi amb platja al cercador i comprovar com la invasió de pits i culs femenins, mínimament tapats però de contingut clarament sexualitzador, és d’escàndol. Potser quan avancem com a societat en la dessexualització dels cossos com a tals, el nudisme deixarà de ser un problema.