16.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 18.01.2023 - 15:45
Ara com ara, a la Viquipèdia en català hi apareixen quatre entrades de personatges anomenats Manuel Valls, però el més important de tots per a Catalunya encara no hi és. El primer és un erràtic polític francès que va arribar a primer ministre i que tots coneixem, després de provar sort també a la política catalana. El segon és el gran músic i compositor Manuel Valls Gorina, conegut sobretot com a autor de la música de l’himne del Barça. I només enumerats però sense contingut hi ha encara un escriptor i un artista conceptual. Però no hi ha, i això no pot ser, Manuel Valls de Gomis.
Qui era Manuel Valls de Gomis? Us ho explico en un parell de paràgrafs, a l’estil Viquipèdia però abreujat. Nascut el 1914 a Barcelona, fill d’un fabricant tèxtil, de ben jovenet es va inspirar en la història de Jesús de Natzaret, rebel contra l’imperi romà, i va decidir que ell seria un rebel català. Militant de les joventuts d’Unió Democràtica de Carrasco i Formiguera, era cap d’escamots durant els fets del 6 d’octubre de 1934, i per aquest motiu fou detingut i posteriorment alliberat. Juntament amb Josep Maria Batista i Roca, van ser els responsables de formar la columna Pau Claris, creada per la Generalitat el 1936 com a instrument per a imposar autoritat. En aquella època va ser secretari del president Lluís Companys al Palau de la Generalitat i després sots-director de la presó Model de Barcelona.
A final de l’any 1938 es va haver d’exiliar a París i quan va començar la Segona Guerra Mundial va decidir d’unir-se a la resistència. De Perpinyà estant, la seva missió consistia a dificultar el moviment de tropes franquistes a la frontera del Pirineu Oriental creant un nucli d’ajuda a l’estat francès anomenat “Louis Brun”, que traduït al català vol dir “Lluís el Bru” i era una referència a Companys. Joan Cornudella el va temptar per tornar a Barcelona i formar part de l’Organització, el Front Nacional de Catalunya, però ell es va estimar més de col·laborar-hi des del nord de l’Albera. Així i tot, Manuel Valls té el carnet número 2 del FNC. Quan cau el govern de Vichy, Valls va a parar al camp de concentració de Ribesaltes, d’on surt gràcies a un coronel dels Serveis d’Informació Militar francesos. Aleshores el va empaitar la Gestapo, però va poder fugir i anar-se’n, primer a Tolosa de Llenguadoc i en acabat a París.
Manuel Valls tenia bons contactes, perquè durant un temps va col·laborar amb els serveis secrets nord-americans, britànics i polonesos. Hi ha una operació força desconeguda en què s’havia implicat, consistent a bastir un cap de pont entre Roses i Perpinyà per facilitar que les forces aliades desembarquessin a la badia de Roses –ho van acabar fent a l’illa de Sicília el juliol del 1943. Per la xarxa d’evasió que Valls va ajudar a crear, anomenada Alibi-Maurice, que anava de Suïssa fins a Lisboa travessant l’Albera, es calcula que hi van arribar a passar vuit-cents aviadors i soldats aliats. Per aquest motiu, anys després, va ser condecorat amb la Creu de Guerra i la Medalla de la Resistència franceses i amb la Medalla de la Llibertat amb palmes d’argent de l’exèrcit nord-americà, i va rebre també un certificat de gratitud de Sa Majestat britànica.
Com que per aquesta ruta de llibertat també hi van poder fugir molts jueus, Manuel Valls de Gomis té l’honor de ser l’únic català considerat Just entre les Nacions per part d’Israel –en hebreu, Hassidé Ummot ha-Olam. És una distinció que atorga el màxim reconeixement a aquells qui, no essent jueus, van arriscar la vida per ajudar els que sí que ho eren durant el nazisme. El Memorial de Iad va-Xem, una institució israeliana creada per honorar les víctimes i els herois de l’Holocaust, ha lliurat diplomes amb la frase del Talmud “Qui salva una vida, salva l’Univers sencer” a 27.921 persones de 51 països diferents. Valls en va rebre un el 5 de desembre de 1997, en una cerimònia a Perpinyà.
Membre actiu del Centre Català de Perpinyà, l’any 1979 va remoure cel i terra per mirar d’evitar l’extradició de Manuel Viusà, acusat pel govern espanyol de pertànyer a l’Exèrcit Popular Català. Manuel Valls va morir a Perpinyà el 2002 i, com tants altres lluitadors i patriotes d’aquella generació que va mantenir encesa la flama de la llibertat en els dies més foscos, ha caigut en l’oblit, de manera que són ben pocs els qui el recorden i li reten homenatge. No és pas el cas de la Fundació Reeixida, que ha batejat amb el seu nom una de les rutes de la llibertat que l’any passat van començar a recuperar i que presentaran a Reus el dia 27 propvinent, quan s’escaurà el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. També Jaume Renyer el recordava en el seu bloc de VilaWeb i en recollia un text de l’any 1945 al butlletí intern del FNC, que comença de manera prou actual: “La situació política actual i les posicions adoptades pels diferents grups i sectors catalans neguitegen molts patriotes, en especial els que es troben a les presons a casa nostra. Hom es demana: On és aquesta tan desitjada unitat catalana? Per què no s’ha aconseguit?”. Venim de lluny i som allà mateix…
PD. Poques hores després de la publicació d’aquest article, la Viquipèdia ja dedicava una entrada a Manuel Valls de Gomis, demostrant un cop més que l’edició en català de la Wikipedia, a més de ser una de les pioneres, és especialment àgil i eficient. També Enciclopèdia.cat ha incorporat un nou article sobre el personatge. Moltes gràcies!
