A favor de les mares grans

“Què vol dir ‘mares grans’?”, deu ser el segon pensament que us deu haver suggerit el títol, i m’aventuro amb el tercer: “Què és, ser mare gran?” Sense entrar en el terreny de l’autopercepció, que sempre enganya, el sentit que ens interessa aquí es veu més clar essent un fill: tothom té una idea formada, sense pensar-hi gaire, sobre si els seus pares els van tindre de jóvens o de grans per a l’època. Així expressat, en paraules antigues, potser s’entén més. A la manera de les nostres mares i àvies quan deien que tenien fills i no que eren mares, perquè altra feina tenien que filosofar-se –i encara és hora que els ho retregui ningú.

Aquests dies s’ha parlat molt de mares i pares grans, amb relació al primer pensament (aquest sí) que us devia suscitar el títol d’aquesta peça: la senyora de la premsa del cor que ha adquirit un nadó a 68 anys i, amb el paquet, els papers per dir-se’n mare. Però no entrarem en el debat sobre el negoci dels úters de lloguer, ni sobre l’edat que la gent amb possibles s’afilla nadons de compra, que en aquesta hora ja ha estat molt tocat. El que ens interessa avui és fer un parell de reivindicacions sobre l’edat de parir, qui vulgui i pugui, en un temps que la ciència ens permet de fotre botifarra a la biologia que ens condiciona la vida de mil maneres diferents.

Diguem-ho d’entrada: amb més dones que mai que són senyores dels seus projectes vitals, i amb una esperança de vida que se’ls acosta als 90 anys, no té sentit que la decisió de ser mares els hagi de mantindre el cervell segrestat entre els 30 i 40, una dècada decisiva per a consolidar les pròpies carreres professionals o, si voleu, una etapa de plenitud en molts sentits que no tenen a veure amb la maternitat. Aquella pressió per l’ara o mai –l’amenaça d’un arròs que les molt egoistes tenen al foc– interceptant-los durant dos lustres els pensaments, amb el desgast psicològic i la tensió interna que això comporta, és anacrònic i un abús, i és el paper de la ciència de posar-hi un mínim de remei pel bé de la meitat de la població, i de rebot pel conjunt.

A favor de les mares grans vol dir això: a favor de poder engendrar amb l’arròs covat si a una hom li dóna la gana, que pugui llençar-lo per la finestra amb la cassola i tot. Que, mentre l’aspirant sigui teòricament fèrtil, o tingui edat de ser-ho mínimament, pugui centrar-se en els mateixos menesters que el sexe del costat, si li convé. Amb els òvuls de joventut fàcilment preservats perquè les que ho desitgin puguin encarar la maternitat amb les posicions afermades. Això significa que cap embaràs no hauria de ser de risc en aquesta finestra d’edat, facin-s’ho com vulguin els laboratoris, investiguin per fer menys traumàtics els tractaments hormonals, però ja tocaria alliberar una miqueteta les dones com sigui que s’haurien alliberat els hòmens a si mateixos –en dubta algú?– si els hagués tocat la feina de maternar.

Gestar als 45 o 50 anys hauria de poder ser tan normal com poc normal era parir als 40 quan la dinyàvem als 70. Volem dir amb això que visca el mal, visca el capital, que avalem la inestabilitat laboral, els horaris de l’era industrial i la falta d’ajudes que avui obliguen a retardar tantes maternitats? No pas, ja n’hem parlat moltes vegades. Amb això volem dir que al segle que viurem un segle, eixamplar el marge temporal de decidir –rebaixar la pressió biològica i social– només pot afavorir la salut mental de qui vulgui parir un dia o altre i, per contagi, el benestar de la tribu que tingui al voltant. I per qui encara s’espanti, allò de sempre: com amb altres drets reproductius, ha de ser una opció possible, no cap obligació.

I ara que ja ens hem entès, no voldria deixar passar l’ocasió de fer una mirada a aquest constructor d’imaginaris que és la ficció cinematogràfica, encara que m’obligui a fer marrada. Perquè els personatges femenins que hagin tingut la canalla a partir dels 35, que avui no és cap cosa, pràcticament no existeixen a les pantalles. En canvi, no podem ni comptar les actrius que desapareixen d’escena a 40 anys com a dones i hi reapareixen com a mares de personatges amb qui es porten deu o quinze anys a la vida real –progenitores improbables al costat d’intèrprets de pares de cabells grisencs, perquè a ells sí que se’ls permet de tindre una edat de veritat.

Per tant, a favor de les mares grans també vol dir a favor de veure dins les pantalles mares de les edats de les de fora. En aquest sentit, il·lustra aquesta peça una excepció excepcional: una actriu mare i una actriu filla fent de mare i filla en una sèrie; entre l’una i l’altra, 36 normalíssims anys. La primera es rebotava en una entrevista recent que estava tipa d’intentar ser jove, i dit per una interpretadora professional de dones pot significar un anhel tan simple com poder fer de personatja de la seua edat perquè les espectadores, a la nostra, ens hi puguem identificar. Mentrestant, el fet de veure intèrprets a la cinquantena posades a fer ja no de mares, sinó d’àvies d’adolescents, només reforça la idea que el desig de tindre fills en aquestes edats és un paper que ja no els toca, un caprici grotesc de senyora mancada, quan justament, al nostre temps, pot ser una opció tan viable com qualsevol altra.