31.03.2022 - 19:31
Aquests dies hi ha hagut un enrenou considerable per la proposta de modificació de la llei de política lingüística que han pactat ERC, Junts, PSC i comuns. La solució a la imposició del 25% de castellà a l’ensenyament a cop de maça judicial és sorprenent i preocupantment covarda. Però hi ha un aspecte d’aquest despropòsit que em dol especialment: la supressió del punt 8 de l’article 21 d’aquesta llei, que estableix un suport especial i addicional d’ensenyament de català a alumnat d’incorporació tardana al nostre sistema educatiu, és a dir, les aules d’acollida. S’ha dit que la supressió és purament formal, perquè aquest suport ja el preveu la LEC (la llei d’educació de Catalunya) a l’article 10.2, però el fet cert és que la inacció del departament a l’hora de posar més recursos per a atendre l’allau de refugiats ucraïnesos que ens arriben aquests dies als centres educatius fa sospitar que, decididament, aquest govern no aposta per les aules d’acollida.
Deixeu-me que us expliqui què són les aules d’acollida perquè us pugueu fer una idea de què representa prescindir-ne. Una aula d’acollida és un recurs que tenen alguns (pocs) centres educatius de primària i secundària pensat per acollir i acompanyar els alumnes que s’incorporen al nostre sistema educatiu provinents d’altres països que no siguin l’estat espanyol.
Com funciona? Doncs aquests alumnes nouvinguts canvien durant unes hores el seu grup classe per l’aula d’acollida, on comparteixen espai i aprenen la llengua vehicular de l’ensenyament –el català. Hi aprenen la llengua amb una metodologia dinàmica, pròpia de l’ensenyament de llengües estrangeres, que s’adapta a la realitat lingüística de cada alumne. Es fa molt d’èmfasi, sobretot, en els exponents comunicatius que permeten a l’alumnat de fer vida en català, tant al centre educatiu com en el dia a dia. No cal dir que assegurar el coneixement del català és una eina inclusiva molt potent perquè garanteix la igualtat d’oportunitats a l’àmbit educatiu i laboral als alumnes d’incorporació tardana.
Però a l’aula d’acollida els alumnes no tan sols hi aprenen català. L’alumnat nouvingut ens arriba als centres amb una motxilla emocional molt carregada: han deixat el país, els amics i les amigues i bona part de la família (sovint, fins i tot, el pare o la mare o els germans), amb tot el que això representa. Arriben amb ben poca cosa material, però carregats de molta incertesa i d’unes expectatives que, massa sovint, no es compleixen. En el cas de les persones refugiades ens en fem fàcilment el càrrec, però aquesta situació també la viuen la resta de nois i noies que ens arriben a les aules d’acollida, especialment quan són adolescents. I els proporciona consol i fins els resulta terapèutica la possibilitat d’estar amb companys que, com ells, també han viscut la pèrdua, experimenten el dol migratori i se senten estranys en una terra estranya. Aquesta coexistència fa néixer en ells, en definitiva, uns primers vincles afectius i d’amistat en la seva nova societat d’acollida que, segurament, els seran també una gran ajuda per a facilitar-los la integració.
Encara un altre aspecte més minoritari però que no deixa de ser important: a l’aula d’acollida de tant en tant ens arriben alumnes de països desfavorits, que no han rebut una educació continuada ni molt menys de qualitat, fins al punt que poden requerir l’alfabetització. La incorporació al grup classe, en aquests casos, és encara més traumàtica, perquè els centres educatius públics no disposen ni de bon tros dels recursos necessaris per a atendre degudament tota la diversitat de l’alumnat. Aquí, doncs, l’aula d’acollida és absolutament necessària, perquè reforça la feina que es fa en el grup classe i assegura l’assoliment de competències per part d’aquest alumnat.
Si ho sumem tot, resulta que les aules d’acollida ens permeten d’oferir als nouvinguts la solidaritat davant la necessitat que sempre ens ha caracteritzat com a país i, alhora, són un gest intel·ligent per a despertar-los el desig d’integrar-se en la nova societat en la mateixa llengua que els ha acollits: el català.
Això és exactament el que va escriure a la revista que fem amb els alumnes nouvinguts en Saibo, un alumne gambià que es va incorporar al final de primer d’ESO al nostre centre i que ara cursa un cicle formatiu (amb èxit acadèmic):
“Al principi quan vaig arribar, tot va ser difícil per mi. No entenia les coses que em deien i, sobretot a la classe ordinària, desitjava que acabessin les classes al més aviat possible. En canvi, quan vaig arribar a l’aula d’acollida tot va ser diferent: veia gent com jo, gent que no entenia tot el que li deien, veia gent que volia aprendre com jo, i mentre estava a l’aula d’acollida se n’anava aquest desig que acabessin les classes. Em sentia com a casa, per dir-ho així. […] Per mi és i serà com una gran família. Ara amb el català les coses són encara més fàcils, perquè cada llengua és una riquesa per a una persona. A fora hi ha gent que parla català i que espera que més gent el parli. Els agrada veure que no són els únics que parlen aquesta llengua.”
Ens agrada, efectivament, veure que no som els únics que parlem aquesta pobra nostra llengua, el català. I ens agrada que els nouvinguts s’adonin que, parlant la nostra llengua, els sentim més fàcilment dels nostres, hagin nascut on hagin nascut. Ho entenem, oi, senyors polítics?
Toni Nogueras és tutora d’aula d’acollida
