A favor d’Asli Erdogan, escriptora empresonada

Com puc aconseguir el coratge de tots els instants?

Dins aquest matí tardoral en què m’he passat una mala fi de temps embambat en la contemplació de com cauen les fulles daurades dels ailants damunt les pedres del caminal, puc assegurar que tenc escriguera d’un estol arremolinador d’emocions imantades de ràbies contra els enemics dels llibres i dels escriptors.

Hi ha poques coses que puguem gaudir amb els cinc sentits alhora, em diu mestre Lichtenberg. Estic fart de separacions: no veig el que escolt, no escolt el que veig, no toc el que llegesc, no tast el que escric, no acaron el que sent. Per què llegir i escriure i escoltar i tocar i sentir no pot estar entremesclat en una bona relació amb l’ésser?

Tot allò que escric passa per la mà, pel cos, per tot el cos: és una veu, una deu. Faig una vocalització transcrita. I aquests sons verbals poden prendre totes les tonalitats, poden anar de la conversació a la interrogació, de l’acudit al drama. Una correntia de llenguatges múltiple, variable, diversa però tan clara com sigui possible, sense hermetismes, o amb unes tancadures que no es vegin. Sense sacralitzacions ni impostures.

Cal escoltar els alens de l’espai. Cal escoltar la respiració esdevenir espai.

Quan les coses van mal dades la literatura està en primera línia. Recordem els actes de fe del nazis que cremaven la ‘literatura degenerada’, l’any 1936. Un altre clàssic històric: la censura de llibres que hi ha a totes les dictadures (L’adolescent de sal passà dos anys dins la garjola fins que Franco es va morir).

I els poders totalitaris també volen l’empresonament i la mort de l’escriptor.

Ara el PEN català i internacional, nombrosos escriptors de tot el món i associacions de drets humans, demanen l’alliberament de l’escriptora turca Asli Erdogan. El passat 16 d’agost va ser detinguda per quaranta policies de les forces especials amb les mans plenes de pistoles. Ella escriu des de la presó de dones de Bakirköy d’Istambul: ‘Estava completament horroritzada quan entraren a ca meva i m’apuntaren amb les seves armes entre crits.’ La tingueren dos dies sense beure i la torturaren acusant-la de formar part d’un grup terrorista, de fer propaganda per destruir l’estat i d’incitar al poble. Encara no ha començat el procés judicial. La volen condemnar a cadena perpètua. ‘No m’oblideu, ens diu, ni els meus llibres. Són els meus fills!’ Un escriptora que conjuga lletra i ciència (sàvia de física i d’informàtica), que és antimilitarista, que ha escrit sobre la violència, la injustícia i la tortura a les presons i que té com a gran delicte el fet d’escriure columnes d’opinió i de formar part de la junta d’assessors d’un diari pro-kurd (clausurat ‘temporalment’ també el 16 d’agost), sofreix pena de presó ara i su aquí. No l’oblidarem!

Ho repetesc: la literatura, quan les coses van mal dades, està sempre en primera línia.

Biel Mesquida

Heus ací el text recitat per l’autor mateix: