28.08.2016 - 22:00
|
Actualització: 29.08.2016 - 09:05
Dimarts, quan Mariano Rajoy perdrà la primera votació d’investidura, farà 245 dies que Espanya no té govern. No en faltaran sinó quatre perquè supere la xifra dels 249 dies que l’Irac va estar-se sense poder formar govern, després de les eleccions del 2010. La comparació pot semblar desagradable, però és ben explícita i significativa. Les dificultats per la formació d’un govern estable a l’Irac del 2010 se les pot imaginar tothom –i de fet eren tan grans que el govern pactat encara va tardar quaranta dies més a prendre’n possessió. Té alguna lògica que diumenge vinent Espanya supere l’Irac en la impossibilitat de formar govern?
Aparentment és clar que no en té cap. Això que passa a Espanya és, ho hauríem de dir un milió de vegades, insòlit. Tant que després de superar el rècord de l’Irac només li quedaran tres països a davant en què la formació de govern encara va ser més lenta. Si hi ha terceres eleccions per Nadal i, per tant, el govern espanyol arriba als 367 dies sense govern, aleshores també haurà superat Cambotja i no li quedaran sinó dos precedents per a batre. Qui vulga opinar que això és normal que ho faça, però una dada així posa en relleu contundentment com de podrida està la situació política a l’estat espanyol.
Aquest, i no cap altre, és el context en què cal situar aquesta més que estranya votació d’investidura que viurem aquests dies vinents. El pacte PP-Ciutadans no servirà de res perquè no aconseguirà prou vots per a formar govern. I serà insòlit, una vegada més, que en un mateix país dues persones es presenten a la presidència del govern, abans Pedro Sánchez i ara Mariano Rajoy, sense tenir els escons necessaris per a aconseguir-la. Fa dies que cerque precedents internacionals i no en trobe. Senzillament la gent no fa això. I, per tant, tenim dret de preguntar-nos per quin motiu ho fan i a què treu cap elaborar i signar pomposament programes de govern que no s’aplicaran mai.
Francament: resulta extraordinari observar la flegma amb què la casta (puc fer servir la parauleta?) política, econòmica, social i mediàtica espanyola es prenen l’afer. Si això passés a qualsevol altre país, les admonicions, les burles i les frases displicents en serien la norma. Com que els passa a ells fan veure que no passa res. Però i tant que passa. Perquè tot això al final és una demostració empírica del fracàs d’Espanya com a estat. Però sobretot de la poca capacitat política, i la nul·la responsabilitat nacional, que tenen els dirigents espanyols.
Perquè els partits espanyols no hi ha manera que formen un govern estable ni tenint en compte la gravetat que representa que s’haja de gestionar un estat en què el deute públic ha superat aquest any, per primer vegada en cent anys, el cent per cent del PIB. En un estat al qual tan sols queda ja un marge de tres mesos per a pagar les pensions, en cas de necessitat. En un estat que el 2011 tenia un fons de reserva de 67.000 milions d’euros, que en cinc anys ha quedat reduït a 25.000 i que els tècnics preveuen que s’esgotarà a final del 2017. En un estat que s’encamina cap al cinc per cent del dèficit quan la Unió Europea li reclama el 3,7. És a dir, en un estat a un pas del col·lapse econòmic.
En un estat, a més, amb una gravíssima crisi política i constitucional començada amb el cop del Tribunal Constitucional contra l’estatut d’autonomia de Catalunya i solidificada en uns quants fronts durant els anys posteriors, molt especialment amb la proposta independentista catalana i la protesta ciutadana que es va plasmar el 15-M i que després ha derivat en coses molt diverses.
En un país normal, mitjanament normal, amb aquest panorama, els polítics es prendrien amb molt de rigor i preocupació la situació i farien com fos per tirar endavant les coses. A Espanya, però, es dediquen a la xarlotada política.
I així veiem com Ciutadans passa en poques setmanes d’investir el PSOE a investir el PP mentre gesticula de forma inconnexa intentant amagar les seues contínues giragonses. La llista de renúncies en aquest cas és infinita. Per poder fer l’acord amb Rajoy el contracte únic s’ha convertit en una reducció del nombre de contractes actual i prou. Els 7.000 milions per a un pla de xoc social sembla que no seran sinó 2.800, i que han d’arribar de la recuperació d’uns diners de l’amnistia fiscal que ningú no sap com apareixeran. L’eliminació de les diputacions ha desaparegut del mapa. I la regeneració contra la corrupció fa riure. Fins i tot han reduït la definició mateix de què és corrupció i ara va i resulta que la prevaricació, la malversació i el frau no ho són. Riem?
Tot això, a més, per no poder investir un personatge, Rajoy, que ho fia tot al fet que el PNB el necessite després de les eleccions basques i que ha maniobrat per aconseguir que les terceres eleccions siguen precisament per Nadal, un disbarat infantil de l’altura d’un campanar, digne del rècord Guiness de la pallassada política.
Però bé, malgrat tot això, aquests dies ja veuran vostès com ‘ells’ intentaran fer veure encara que parlen d’un país normal, amb una situació assimilable a la de qualsevol democràcia europea, on funciona la mecànica normal de la política europea.
Si s’ho volen creure…
(PD. És clar que, ben mirat, la més forta de totes és que l’únic obstacle per a fer un govern progressista és que l’esquerra espanyola no vulga acceptar fer ús d’un mecanisme democràtic que es diu referèndum. Ausades aquests també…)
[Si ens llegiu per la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb què els subscriptors de VilaWeb participen en la redacció del diari i ajuden a fer-lo més bé amb les seues crítiques. Si ens hi voleu ajudar, amb una petita quantitat us podeu fer subscriptors del diari. Per saber-ne més, aneu ací.]
