21.02.2022 - 17:58
|
Actualització: 21.02.2022 - 18:58
Unamuno és una mala bèstia, un personatge histriònic que, tanmateix, precisament per la pròpia exageració, encarna perfectament aquesta Espanya desorientada que corre, ja fa més de cent anys, com una gallina sense cap en cerca d’algun relat creïble i que s’aguante sobre quina és la seua identitat, sobre què caram és això de ser espanyol. Però, a vegades, la seua pirotècnia verbal té molta gràcia i encert.
I per aquest motiu aquest cap de setmana he rellegit aquella famosa carta que va escriure a Azorín, parlant precisament de Catalunya i de la independència que tant temia veure arribar. I l’he llegida arran de l’espectacle que s’ha armat amb tot això del PP partit i barallat, Vox veient-se ja a la Moncloa i el PSOE corrent a reconfigurar-se com un partit de centre, enemic de les esquerres i dels separatistes i la mala gent i garantia de la pàtria única, unida i estable –ja m’enteneu… I he trobat un fragment que em sembla molt encertat i útil per a entendre on som. Don Miguel, parlant de la “bàrbara mentalitat castellana”, diu que “a Madrid tenen testicles en compte de cervell” i que d’ací naixen sempre els seus problemes. D’aquella correspondència ja fa un segle, però reconec que encara m’ha servit per a mirar-me aquest sainet divertidíssim que s’ha muntat i que té la gran virtut que trencarà –a molt curt termini, perquè la farà literalment impossible– aquesta etapa lamentable que l’independentisme català viu d’ençà de les eleccions d’ara fa un any.
Per què? Perquè això, tot aquest espectacle de corrupció descarnada, masses cridaneres, guerra civil mediàtica, càlculs sense ideologia i driblatge curt sobre un camp ple de fang, solament té dues eixides possibles. A curt termini, o a Espanya mana obertament el feixisme o mana el PP amb el PSOE, de bracet l’un amb l’altre. I totes dues possibilitats, i aquesta és la gràcia del moment, fan que siga impossible, impracticable, aquest projecte tísic i pusil·lànime que ens ha proposat el govern d’Esquerra Republicana i Junts. Aquesta cosa d’anar escolant-se pel forat de l’aigüera sense cap més pretensió que deixar passar el temps escalfant la cadira.
Fa anys que avise –ho vaig dir molt clar, per exemple, en aquest editorial del 2020– que el bumerang de la revolució democràtica catalana, de l’octubre del 2017, colpeix Madrid; i que açò té conseqüències molt importants per a nosaltres. Fa temps que avise que Vox pot guanyar les eleccions espanyoles simplement perquè és la cosa més natural en un país embriagat d’un nacionalisme, l’espanyol, que sempre ha estat feixista i que no pot ser més que feixista. Ja fa molts anys, concretament el 2013, em vaig discutir amb uns quants ingenus perquè vaig dir que el PSC, si s’arrimava al nacionalisme espanyol, tombaria cap a l’autoritarisme, cap al feixisme, i acabaria obrint-li la porta. No hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure, però ací els teniu. Personalment, no em fie mai de les enquestes però sí que m’interesse per allò que dibuixen com a tendència i aquest cap de setmana n’hi ha hagudes tres que han situat Vox davant el PP en intenció de vot; i dues (aquesta i aquesta) també diuen que l’avança en escons al parlament espanyol. Això, doncs, dibuixa un possible govern Vox-PP però amb la presidència en mans de Vox. L’aporellos del 2017 tenia un preu altíssim i PP i PSOE –com diria Unamuno, perquè al cap hi tenen testicles en compte de cervell– el pagaran ara.
El pagaran o –l’aritmètica no deixa fer més invents– s’hauran d’ajuntar per a frenar temporalment la vergonyeta que els puga fer sentir que aquella Espanya de la transició admirable aparega finalment davant Europa i el món tal com és. Com nosaltres sempre havíem sabut que era: un país corcat per un imperialisme delirant de tercera divisió, incapaç de pensar-se a ell mateix com a res més que com una presó, particularment contra bascs i catalans i en general contra qualsevol veí que siga diferent d’allò que marca l’ortodòxia hereva de la Inquisició.
Però si s’ajunten –és a dir, si el sainet actual acaba amb la senyora Ayuso anant a Vox o amb un partit instrumental que pacte amb Vox i al PSOE no li queda més remei per a impedir el govern de l’extrema dreta que pactar amb el desnodrit PP que puga eixir de l’escissió que s’acosta–, aquest també serà un bon escenari per a nosaltres, per a l’independentisme. Perquè tindrem la coalició del 155 clarament i nítida al davant. Però sobretot perquè cap dels nostres lamentables polítics ja no podrà fer empassar a ningú aquesta ensarronada segons la qual cal ser amiguets del PSOE i donar-los suport en tot. I si ho fan –que malgrat tot encara en són capaços– tindran el fracàs electoral assegurat en qüestió de molt poc temps. Perquè la realitat que es dibuixa a Madrid, la que s’ha fet perfectament visible aquest cap de setmana, no deixa ni un centímetre de marge a cap altra actitud de la part catalana que no siga l’enfrontament i la confrontació. Fins a guanyar.
VilaWeb us pot oferir tots els continguts amb accés obert perquè més de 22.000 lectors ja han decidit d’ajudar-nos fent-se’n subscriptors. Si ho voleu, i podeu, us demanen que ens ajudeu a créixer.
