09.01.2025 - 21:40
Aquests dies llegesc War, el darrer llibre de Bob Woodward, que cobreix el període de temps que inclou la guerra d’Ucraïna, l’atac d’Hamàs a Israel i la guerra de Gaza i la campanya presidencial que ha tornat Donald Trump a la Casa Blanca.
Llegesc regularment els llibres de Woodward d’ençà del 1987, quan vaig descobrir Veil, el seu fascinant relat de la guerra bruta de la CIA a l’Amèrica Llatina i les vinculacions amb el tràfic de droga –una qüestió que avui continua essent d’actualitat. Evidentment, el coneixia del Watergate i del film, i del llibre, sobre aquella mítica investigació que el va catapultar i el va fer mundialment famós. Sempre m’ha agradat el seu estil narratiu, la manera en què et fa sentir que ets dins l’escena, però especialment tinc molt en compte que durant la seua carrera a The Washington Post i en els vint-i-tres llibres que té publicats, la cura amb què tracta la informació, i el rigor i la serietat que hi posa són impecables.
Per això, ahir a la nit, mentre acabava el dia llegint-lo, vaig restar impressionat del relat que fa de les reaccions a l’atac d’Hamàs i els esforços de la Casa Blanca per a frenar Netanyahu.
Una de les narracions explica que l’11 d’octubre, quatre dies després de l’atac d’Hamàs, el govern israelià va dir als Estats Units que declararia la guerra al Líban i l’atacaria amb tot el seu arsenal. Va dir que ho feia com a reacció a un atac de l’Hesbol·là que ja havia començat al nord, en la frontera entre els dos països.
A la Casa Blanca aquella decisió va causar un pànic autèntic. En aquell moment, i d’aquella manera, atacar el Líban era encendre tot el Llevant en una guerra que podia escalar massa fàcilment fins a una guerra mundial. Biden i la seua gent van mobilitzar tots els recursos a l’abast –que són moltíssims– fins que van aconseguir de demostrar als israelians que era mentida que fossen atacats. D’una manera increïble, els militars israelians s’havien cregut piulets falsos i vídeos manipulats –i, segurament, tenien tantes ganes d’atacar que ja els anava bé. Finalment, van acceptar la realitat i van suspendre l’ofensiva quan alguns avions ja s’havien enlairat i esperaven tan sols la confirmació per a llançar les bombes.
En el llibre ix retratat Jake Sullivan, el conseller de Seguretat Nacional de Biden i l’home que havia mogut frenèticament els fils per aturar la guerra, que va arribar exhaust a casa i va explicar que el món havia estat “cinc hores i dotze minuts” a punt de fer-se miques. “Ha estat el pitjor dia de la meua vida”, va dir a la seua dona, segons el relat de Woodward. Malgrat les pressions americanes, la guerra va acabar arribant al Líban al cap d’uns mesos, però en unes altres condicions i amb unes conseqüències molt menors, comparades amb les que hauria tingut si Israel, amb la sola confirmació d’uns piulets falsos i enmig del clima més que tens que hi havia aquell dia, hagués atacat sense límits ni restriccions el seu veí del nord.
El relat, en aquest punt, m’ha recordat un altre llibre, d’un altre periodista del Post, Michael Dobbs –amb qui vaig coincidir a Pequín durant la revolta de Tiananmen– sobre la crisi dels míssils cubans. El llibre de Dobbs (One minute to midnight) és un dels millors que he llegit mai i es basa en l’estudi meticulós de tota la documentació soviètica i americana desclassificada recentment sobre el conflicte que va enfrontar Kennedy, Khruixtxov i Castro l’any 1962.
Dobbs explica també de manera magistral com el món va ser al caire d’una guerra nuclear total –que segurament hauria aniquilat la vida al planeta.
El diumenge 28 d’octubre d’aquell any, a les 11.10, va saltar l’alerta nuclear pel llançament d’un míssil des de Cuba sobre Florida, concretament sobre Tampa Bay. Les pantalles el van mostrar i es van activar els mecanismes de resposta, un atac nuclear sobre Cuba i la Unió Soviètica. Es va posar en funcionament tot, es van enlairar els bombarders, es van obrir les comportes dels míssils… Fins que algú va ser prou sensat per a adonar-se que, tenint en compte la poca distància que hi havia entre Cuba i Florida, el míssil ja hauria d’haver fet impacte. Amb una simple telefonada a Tampa Bay n’hi hagué prou per a aclarir que allà no passava res, que no hi havia caigut cap míssil ni hi havia hagut cap explosió, i per a aturar la guerra imminent que era a punt de declarar-se. Al final van descobrir d’on venia l’error: una estació de radar a Moorestown (Nova Jersey) havia estat reconfigurada urgentment per espiar el cel de Cuba i els tècnics van confondre un satèl·lit americà amb un míssil soviètic.
En aquest moment, Dobbs escriu en el llibre un paràgraf memorable que he procurat de recordar algunes voltes, perquè explica moltes coses que, tal com recorda Woodward, encara passen avui: “La història, segons que entenia Kennedy, no sempre segueix un camí previsible. De vegades, pot ser segrestada per fanàtics de diverses menes: homes amb una barba llarga, ideòlegs que viuen en coves o assassins amb fusells. Algunes altres vegades, pot ser desviada del seu camí normal per una combinació d’esdeveniments fortuïts, com ara un avió que s’extravia, la identificació errònia d’un míssil o un soldat que perd els nervis. Els estadistes intenten doblegar les forces caòtiques de la història a la seua voluntat, amb graus d’èxit diversos. Però la probabilitat que s’esdevinga un fet imprevisible capaç de canviar el curs de la història és massa gran en temps de guerra i crisi, quan tot es troba en moviment.”
I aquest és el món en què vivim. Un fet imprevisible, qualsevol fet imprevisible, ho pot canviar tot, ens pot canviar la vida a tots, o fins i tot conduir-nos a la mort a tots.
De Gaulle es va queixar una volta de l’existència del famós botó nuclear. El vell general trobava indecent que es pogués destruir un país sencer sols fent servir un dit i ho deia comparant-ho amb l’esforç titànic que van haver de fer Hanníbal i els seus elefants travessant els Alps per destruir Roma. Però la realitat és la que és. I més val saber-la i ser-ne conscients, gràcies a la feina dels periodistes.
PS1. Ahir era dijous i, després de dues setmanes, va tornar La tertúlia proscrita. Vegeu-ne el vídeo.
PS2. Aquest diumenge s’estrena a 3Cat el reportatge sobre la infiltració de la policia espanyol en moviments socials dels Països Catalans. Arnau Lleonart ha parlat amb les dues directores del film, Gemma Garcia i Sònia Calvó, en aquesta entrevista: “D’infiltrats n’hi ha hagut sempre, però és la primera vegada que se’n saben tants detalls“.
PS3. Després d’uns quants anys en què l’independentisme quebequès va tocar fons, les darreres dades parlen d’una recuperació important, fins al punt que les previsions indiquen que el Bloc Quebequès guanyaria les eleccions federals i seria segona força al parlament canadenc i el Partit Quebequès guanyaria les eleccions a l’Assemblea Nacional. Àlex Solano ens en parla en aquest article.
