24.11.2018 - 21:50
Si dic que, amb la recuperació econòmica que va començar el 2013, fins avui, s’han creat a Catalunya uns 450.000 llocs de feina, potser no us dic gaire, perquè no teniu una referència amb què comparar-ho. Si dic que és un creixement del 15% en aquests cinc anys, ja us aporta alguna cosa més sobre l’esforç fet, però si apunto que aquesta xifra són 6 de cada 100 nous llocs de feina registrats en el total dels dinou estats de l’eurozona en aquest període, ja us poso més en el context de l’esforç fet, sobretot, pensant que el pes estructural de l’ocupació català dins l’eurozona és més baix i se situa al voltant del 2,5%. La diferència entre totes dues xifres és molt important.
Hem de sentir-nos satisfets amb la feina feta? Sens dubte, però sempre que pensem que encara hi ha molt per a fer. Durant la crisi, a l’eurozona es van perdre set milions de llocs de feina i, des de llavors fins avui, se n’han creat set milions. Això vol dir que a escala global s’ha recuperat el nivell d’ocupació que hi havia el 2008. A Catalunya no podem dir-ho, això. Aquí en vam perdre 700.000 i n’hem recuperat 450.000. Ens queda un bon tros. És cert que a l’eurozona, la crisi va fer menys estralls, atès que només va retallar un 5% de l’ocupació, i aquí se’n va emportar gairebé un 20%. Però, compte!, és obligat de referir-se a un fet diferencial decisiu, com és l’esclat de la bombolla en el totxo, un fet que marca diferències amb Europa, tant a l’estat espanyol com a Catalunya. Penseu que a Catalunya van desaparèixer uns 270.000 llocs de feina del sector de la construcció (gairebé un 40% de l’ocupació total), dels quals tot just s’han recuperat 40.000. Si feu un parell d’operacions, us adonareu de seguida que, si no fos per la construcció, ja estaríem pràcticament al mateix nivell d’ocupació que el 2008, com passa a l’eurozona.
Això ens ha portat al fet que la taxa d’ocupació (ocupats sobre població activa de 16 a 64 anys) fregui el 70% (69,6%), segons l’Idescat, mentre que la de l’eurozona se situa uns dos punts per sota, al 67,5%. Aquí hi ha la paradoxa de superar la taxa europea, una cosa que pot ser sorprenent, però que és atribuïble a la baixa taxa que tenen països amb un pes important dins el total, com Itàlia (menor edat de jubilació), que té un 58%, i França, en part per la mateixa raó, amb un 64,5%. No obstant això, la nostra vista hauria d’estar posada en països com Alemanya i Dinamarca, en què la taxa és del 75%. Per cert, a Espanya la taxa és actualment del 64%, 5,6 punts per sota de la catalana.
Si analitzem l’atur, la comparació amb l’eurozona és encara més sorprenent. Fixeu-vos-hi. Abans de la crisi, teníem a Catalunya un 6% d’atur, enfront del 7,3% de l’eurozona. L’efecte de la crisi va ser letal per a nosaltres, que vam passar a una taxa del 24,4%, enfront del 12,1%. És a dir, l’any 2013 vam doblar la taxa europea i després, amb la recuperació, hem baixat al 10,6% i ells, al 8,1%. Som, doncs, dos punts i mig per sota de la mitjana europea. Pel que fa a la comparació amb Espanya, Catalunya se situa quatre punts per sota (10,6%, enfront del 14,6%), tot i que abans de la crisi i en el seu pic era només d’uns dos punts. En aquest sentit, hem millorat sensiblement la nostra posició, en termes relatius, tant pel que fa a Europa com Espanya.
He pensat que podia ser interessant d’analitzar avui aquestes dades –i quantificar l’esforç fet– prenent com a punt de referència l’ocupació de l’eurozona, en lloc d’Espanya, com és habitual, una cosa que, per cert, hauríem d’acostumar-nos a fer més sovint. I el moment triat és perquè tot apunta que, a partir d’ara, haurem d’acceptar xifres menys positives que no pas les esmentades avui, atès que hem entrat en una fase de desacceleració de l’economia. I no és bo que perdem perspectiva de les coses que hem fet…
Ho hem vist amb l’avanç del PIB del tercer trimestre, en què Catalunya creix encara a un ritme molt alt, del 2,7%, però gairebé un punt menys que fa dos anys i amb alguns indicadors de consum que mostren un menor impuls. I aquesta setmana hem sabut que quinze dels divuit serveis d’anàlisi que conformen el panell de Funcas rebaixen la previsió del PIB per al 2018 i el 2019 en el cas d’Espanya, cosa que també han fet aquests últims dies l’OCDE i l’FMI (ambdues aquesta setmana per segona vegada en poc temps). Les mateixes institucions, a més del BCE, també han rebaixat la previsió per a l’eurozona. I tot això ja ens afecta a Catalunya, amb la caiguda en les comandes a la indústria el mes de setembre –feta pública dimecres passat– com a exemple més rellevant. Però d’això ja en parlarem un altre dia…
