A cagar a la via!

Dos morts en poc més de dos mesos a la mateixa línia de Renfe. És un titular que s’ha repetit força després de l’accident de divendres entre Manresa i Sant Vicenç de Castellet, al Bages, i que de moment –esperem que no creixi–, ha acabat amb una víctima mortal. Veient les imatges posteriors al xoc no s’entén que no passés res més greu. Com tampoc no s’entén que no hi hagi hagut més desgràcies aquests darrers anys en una línia tan nefasta, lenta i atrotinada, una línia que els polítics han abandonat.

El qui agafa trens d’aquesta línia amb una certa assiduïtat, com a molts manresans ens ha tocat de fer, acostuma a arribar tard a la feina, a prendre’s el trajecte com una aventura i a portar sempre un bon llibre i la bateria del mòbil carregada perquè no se sap mai què passarà. I quan plou –ai, quan plou!–, aquell dia has llepat segur. La resta de dies són una loteria que costa 6,30 euros (!) per trajecte. I en diuen transport públic.

En aquesta línia i en alguna altra de la xarxa de rodalia també maltractada –com la R3, que passa per Vic i Puigcerdà– el principal motiu dels retards són les limitacions de velocitat i incidències de les vies, que depenen d’Adif. Ara mateix hi ha setanta-cinc punts negres i, és clar, quan no en falla un, en falla un altre. I l’efecte dòmino pot arruïnar-te un matí o tot el dia. Adif, és a dir, l’estat espanyol, es va comprometre a eliminar els punts negres el 2020. Però ja se sap que les promeses se les enduu el vent. Com aquells 4.000 milions que entre el 2009 i el 2015 havien de resoldre tots els problemes ferroviaris dels catalans i dels quals, al final, se’n va executar amb prou feines el 13%.

Els darrers governs catalans s’han atipat de demanar inversions, de reclamar el traspàs de les competències de la gestió, però sembla que només els morts poden fer reaccionar el Ministeri de Foment. D’ençà del setembre qui s’encarrega de coordinar els plans de rodalia és Pere Macias. Ell, que com a conseller de Territori va viure en primera persona la impotència de no poder fer res per aquesta xarxa, és el més indicat per a començar a aportar-hi solucions. De moment, només sabem que va ser nomenat en el càrrec.

Però no tots els mals vénen de Madrid. Aquesta desgràcia obliga a recordar que l’alternativa per a anar de Manresa a Barcelona, la carretera, encara és pitjor, i això sí que és competència de la Generalitat. La C-55 és una carretera estreta, amb alguna mitjana insuficient en algun tram i molt congestionada. Esquitxada de rams de flors que recorden alguns dels accidents mortals que hi ha hagut, amb el pas dels anys s’ha convertit en un cementiri: 112 morts d’ençà de l’any 2000 i centenars de ferits amb seqüeles. Fins al punt que hi ha una plataforma i tot, formada per familiars de víctimes, que batalla perquè es desdobli de cap a cap.

Paral·lelament a la C-55, hi ha l’autopista C-16: impecable i amb quaranta carrils per cada sentit. Els batlles del territori s’han queixat que Autema (76% de Ferrovial i 24% d’Abertis) ni es digna a aixecar les barreres del peatge quan hi ha algun accident, tal com s’havia acordat. És la seva manera d’agrair que Jordi Pujol, el 1993, quan només feia quatre anys que explotaven l’autopista, els allargués la concessió perquè els guanys inicials, es veu, no eren els previstos. Ara encara els queden vint anys per a continuar fent negoci d’una carretera que els va costar 126 milions d’euros i on quan acabi la concessió es calcula que n’hauran guanyats 4.035. És el mercat, amics.

Alguns diran que als de comarques ens agrada somicar, que no estem mai satisfets, que nyi–nyi, que què vols, que Manresa és molt lluny. Però tan evident és que hi ha un abandonament de la xarxa de rodalia per part de l’estat espanyol com que la Catalunya Central i més àrees del Principat han estat i són víctimes del centralisme de Barcelona. Allò que un bon amic resumeix amb el nom de ‘Barcelunya‘. Cal que el govern planti cara d’una vegada al Ministeri de Foment, que inverteixi més diners en infrastructures o que retiri les concessions d’una vegada. Això ja no es resol passant la culpa a Madrid, col·locant mitjanes en alguns punts ni exigint l’aixecament dels peatges. Més fermesa i menys pedaços.