A cada bugada, un “jançol”

Me’n recordo de la primera definició que vaig sentir de la immersió lingüística, ja fa molts anys. No serà el tema d’avui, aviso, però em fa servei per al que voldria tractar. Entrevistaven la consellera del que aleshores es deia Ensenyament, i el que va deixar anar últimament em torna i em retorna i em fa rumiar: la immersió lingüística –ho transcric de la memòria oral– és que a un nano escolaritzat aquí tu el sentis enraonar i, per com enraona, no sàpigues dir si té els pares nascuts a Catalunya o no. Naturalment, en aquell temps no existia Twitter, ja m’enteneu, i menys naturalment, Ciutadans devia començar a inocular les seues tesis a la societat, també ja m’enteneu.

Aquella descripció ja era un desideràtum, és clar, com ho ha estat el que encara feien anar fins fa quatre dies els consellers successius, la llegenda que diu que la immersió permet que els nens, ara els “nenzinenes”, com ironitza un tuitaire, acabin l’etapa escolar obligatòria amb plenes competències en les dues llengües. No m’aturo en la cursiva, tampoc, vaig on anava. Perquè la consellera feia al·lusió a una cosa més transcendent i profunda que el fet de ser competent en un idioma, que, al cap i a la fi, és un servei que et pot oferir una acadèmia a tant el mes; es referia a la parla dels xiquets, i no tan sols: al nivell nadiu de la parla. I això ja ho afegeixo jo: que el fill d’uns pares del racó de món que fos, establerts a Mollerussa, a Reus, o a Sabadell, enraonaria el català amb el parlar i l’accent propis d’una zona concreta del Pla d’Urgell, del Baix Camp, del Vallès. Ah, l’era pre-internet… O potser hauria de dir ah, l’era pre-estàndard central de TV3.

En això pensava aquest estiu, cada vegada que sentia la cançó de la ràdio líder a Catalunya, balleu-la amb mi: “Banyant-nos a la platja abans que surti el sol, i que la yuna vingui i faci de jançol.” El cantant no era el de l’anunci de Grupassa, sinó un fill de Sant Cugat: no res, una anècdota, però la trista història de la ela palatal del català (escrita ll) és com una metàfora concentrada de tota la resta. De fet, ja no l’articulen ni les eminències entrevistades per la covid, ni la majoria dels tertulians, ni el president mateix de l’associació cultural més important del país, nascuda per a promoure la llengua i la cultura catalanes. Oh, és que el castellà també el va perdre, aquest so, la llengua és viva, la fonètica canvia, tal, tal, tal: molt bé, però passa que en català tenim catorze vegades més paraules que comencen amb ll que en castellà, ves que no sigui que hi perdem una mica més, jugant-jugant. Oh, és que al Principat hi ha indrets on diuen “ui” i “ceia”: bon intent, però els seus parlants pronuncien i o ll segons el mot originari en llatí. Estem a un pas que els comunicadors barcelonins que diuen COlau, BOrràs i ROssell s’excusin que al Matarranya bé que ho diuen així, què passa.

Escoltant la llengua espontània als mitjans, fa l’efecte que ja no hi ha dos parlants d’un mateix parlar, que tots són únics; que, amb excepcions honroses i minvants, cadascú s’ha fet la fonètica a mida. La ela palatal, la velar, les vocals neutres, les obertes, les ges, les jotes, les esses sonores, les elisions, és com si de sobte haguessin passat a ser opcionals: en un mateix programa pots tenir participants que les fan i participants que no; o participants que en fan unes i no unes altres, amb totes les combinacions. Qui estigui aprenent català, o qui vulgui sortir de dubtes, no deu saber a qui fer cabal.

Tampoc els amoïnats escoltadors enraonem la llengua com els nostres predecessors, marededéu, si ens sentissin ara. Un accent ple i genuí com el de les meues iaies, sé que no el tornaré a sentir a ningú viu, mai més, enlloc. A part, els estudiants de les primeres diàspores de pobles i poblets cap a la capital catalana no som innocents del tot: molts de seguida ens vam aigualir l’oral cap a no se sap on, per integrar-nos en no se sap què. Parlants de nord-occidental que, només de baixar a Sants, Gràcia, Arc de Triomf, ens desempallegàvem del “lo” i de les desinències massa reveladores per evitar la mofa, sense ser conscients que començàvem a enterrar un patrimoni heretat. Avui, ni el “lo” ni les e “de Lleida” ja no te’ls fa cap adolescent, la transmissió la vam sentenciar naltros. I aquells primers exercicis de camuflatge dels pioners no es van quedar allà, que han anat creixent, i avui ja no és difícil sentir periodistes barrejant el mig parlar de ponent amb uns imprevisibles “guvern”, “prasident” i “cunsallers” brotats entremig com bolets, avançant per tots els carrils possibles la jove Mari Pau Huguet. Vull dir que la magnitud de la tragèdia va més enllà del popular xava i de la xavització tan caricaturitzada.

Això és que devem estar en transició, una transició accelerada com accelerats van els temps del món global. El filòleg i traductor Pau Vidal, veu admirada i autoritzada, compta que el català del futur no tindrà pronoms febles, ni essa sonora, ni vocals neutres. Ara mateix, parant l’orella al carrer, ningú no s’hi jugaria cap sopar portant-li la contrària. Mentre el jovent d’abans vam voler empeltar-nos la fonètica de prestigi, que era la del català central, ara aquesta fonètica prestigiosa és la pròpia del castellà. Els parlars de fa només quinze i vint anys són escarnits, i no penso en les Teresines, no, penso en exemples com Bola de Drac. Suposo que el preu de mantenir la llengua –o alguna cosa que s’hi assembli– és assumir que serà com l’anglès de defensor de tesi doctoral: sense passat, sense ànima, instrumental.

Nota final: no sé si ens hauria anat gaire diferent, per a l’orgull dialectal, que els mitjans audiovisuals haguessin fixat una quota de variants del català, en lloc d’entendre per diversitat lingüística la introducció del castellà. Això sí: només que tots els qui tenen micro i altaveu posessin el mateix zel en la pronúncia catalana que el que posen per dir Seviya i Rayo Vayecano, hi tindríem molt de guanyat.