A Brussel·les, Sturgeon i Rajoy

Ahir els principals líders de la Unió Europea van rebre oficialment la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon. La líder dels independentistes escocesos està decidida a fer tant com puga per evitar que, de resultes del Brexit, el seu país haja de sortir també de la Unió Europea, malgrat haver votat a favor de mantenir-s’hi.

Enmig de les veus de comprensió i fins i tot d’admiració per l’actitud escocesa que es van sentir tant al Parlament Europeu com a la Comissió, va desentonar el parer de Mariano Rajoy. Rajoy va afirmar amb tota contundència: ‘Si el Regne Unit se’n va, Escòcia se’n va.’ Cap altre president de govern ni cap d’estat no es va atrevir a dir res de semblant. I encara més: el president de la Comissió, Juncker, normalment abúlic, va dir que Escòcia s’havia guanyat ‘el dret de ser escoltada per la Unió Europea’ i es va deixar fer tantes fotografies com calgués amb la dirigent escocesa.

A hores d’ara ningú no en sap les conseqüències, del resultat del referèndum britànic. Passada la primera emoció, ja comencen a circular tot de propostes, tot just esborranys, que fan pensar més aviat que serà impossible d’aplicar-lo contundentment, el Brexit. Els estats europeus de primer miren d’evitar que Cameron en trega profit per a fabricar el que més temen, que és una Unió Europea a la carta. Però quan les aigües es calmen, entre el blanc de ser-ne membres i el negre de restar-ne fora, veurem aparèixer una immensa paleta de grisos. I Escòcia, diga què diga Rajoy, hi tindrà un paper clau, en tot plegat.

Perquè Europa, malgrat el que representa, de fet és plena de colors grisos. Xipre n’és el cas més especial, amb tot el país fent part de la Unió però amb el nord fora de les lleis comunitàries i, per tant, fora de les llibertats de circulació, per a esquivar precisament el problema de si és independent o no. Grenlàndia i les illes Fèroe no en formen part, però són dins Dinamarca, que sí que en forma part. En el cas de la gran illa àrtica, això els dóna dret a la ciutadania europea i en el de les Fèroe no. Les illes Aland, un cas molt interessant, formen part de Finlàndia, però tenen un model singular de pertinença a la Unió, que permet que s’hi apliquen les quatre llibertats però que alhora preserve privilegis per als seus habitants incompatibles amb les lleis comunes de la UE, la qual accepta la situació per raons polítiques. I hi ha res més incompatible amb les normes europees que un territori de la Unió on les dones no poden accedir-hi? És el cas de la república monàstica del Mont Athos, a Grècia, i bé es respecta aquesta absurda particularitat. Podríem continuar fent llistes. Des de Campione d’Itàlia, una ciutat llombarda –sí, una ciutat només– que té el franc suís com a moneda legal i per això és exclosa de la unió fiscal i duanera, fins a Ceuta i Melilla. O casos més exòtics, com les Illes anglo-normandes, on els habitants tenen ciutadania europea i passaport britànic però no accés a les llibertats de moviment; o el cas de Gibraltar, que Espanya malda perquè reste fora de la UE.

Això no serà fàcil. Serà molt complicat, perquè la dificultat d’acomodar el Brexit és tremenda. Però amb el pas de les setmanes anirem veient com les excepcions i les situacions especials comencen a tenir un paper a l’hora d’imaginar una Unió Europea ‘sense el Regne Unit però amb el Regne Unit’ i una Escòcia ‘amb Regne Unit o sense però dins la Unió Europea’. La qüestió és aquesta, a Brussel·les, i per això es miren amb ulls d’estranyesa aquest senyor Rajoy que encara es pensa que el món és només en blanc i negre. Ep, millor per a nosaltres…