29.01.2016 - 22:00
|
Actualització: 01.02.2016 - 22:28
America Sanchez i Tere Guix, amics i dissenyadors, compateixen la passió pel dibuix. Des de fa anys, un cop cada mes es troben, amb un grup de gent, per dibuixar. Excepcionalment per a VilaWeb, Tere Guix parla amb America Sánchez de la seva exposició al MNAC, ‘Retrats romànics. Tintes sobre paper’, que es podrà veure fins el 28 de març. Una entrevista espontània i poc convencional que no us podeu perdre.
—America, et faré una entrevista, sóc debutant i alguna vegada havia de ser la primera.
—Aquestes coses et toquen de carambola. Sempre he tingut aquesta sort des que vaig arribar a Barcelona.
—Com?
—Doncs això, la sort de ser al lloc adequat en el moment adequat. Vaig venir aquí, vaig mostrar la meva sèrie i al director del museu li va agradar. Si no hagués estat per això, els corcs se l’haurien menjada en algun calaix, desada amb tants altres dibuixos.
—Estan emmarcats?
—No, Els originals són en vitrines i, enganxades a la paret, hi ha les còpies.
—Per què no hi has penjat els originals directament?
—Perquè la gent escup quan parla.
—Alça!
—Quan parlem ens pot sortir saliva i això no aniria bé als colors, són delicats.
—Quant de temps hi has dedicat?
—A mirar romànic, des que vaig arribar a Barcelona. A dibuixar aquesta sèrie, uns dos anys. M’agrada perquè té relació amb el pop, el còmic, el grafit, l’artbrut i l’artsider.
—Has estat fidel als colors?
—No, és impossible d’acostar-se als colors reals. Els pigments originals estan desgastats. Tenen més de vuit-cents anys! He fet servir tintes d’estilogràfica de la marca Diamine. Són de molt bona qualitat. El paper és nou o reciclat i els pinzells són tots nous.
—I els formats?
—Només he treballat en dos formats, dinA4 i dinA5, com tinc per costum de fer.
—A mi no deixa de sorprendre’m com desaprens en cada projecte que fas.
—Em despullo dels coneixements i intento saber menys cada vegada. És el gran esforç que requereix cada dibuix, perquè t’escalfi… sense repetir-te constantment.
—Però, véns al museu a dibuixar?
—A vegades, sí, prenc apunts. Algunes altres vegades faig fotos i dibuixo a partir de la fotografia. Sóc molt fidel a les formes del dibuix original.
—Quantes obres hi ha a l’exposició?
—Setanta-dues.
—I quants dibuixos has fet?
—Més de tres-cents. Vaig fer un càsting, només mostro els que més m’agraden a mi.
—Sí que ets perseverant…
—Et confessaré una cosa: he tingut una musa a casa, cada migdia i cada nit.
—Vull saber qui és!
—Surt a la tele, a TV3. Es diu Agnès Marquès. Té una cara romànica. Existeix el romànic en viu! Ho puc dir perquè ho he estudiat tant que ara ho detecto de seguida. Vosaltres no sou romànics. Em passejo per la rambla de Catalunya al matí d’hora o al vespre per veure si veig cares romàniques per la ciutat. Camino amb el sol a l’esquena, no et veuen i pots veure’ls.
—I quan s’acabi l’exposició, què en faràs?
—Voldria que voltés pel territori, per les poblacions on hi hagi art romànic. És una sèrie una mica didàctica, ajuda a entendre el romànic i a veure amb detall l’obra real.
—Quan vas començar a dibuixar?
—Amb la meva tia Elena, la germana de ma mare. M’hi incitava. Gràcies a ella vaig començar i vaig començar també a creure.
—I com els comences, cadascun d’aquests dibuixos?
—Faig tots els perfils negres i després ho farceixo amb colors. Ho farceixo amb una desimboltura que no em crec ni jo. Tot basat en l’assaig i error. És el que em fa trempar una miqueta.
—I només retrats?
—El retrat és impressionant. La setmana que ve s’inaugura una altra exposició basada en l’art romànic també, a Agramunt: animals estranys, detall d’un gos amb la llengua a fora, mans, peus especials, ornaments i elements vegetals. El repertori és força divertit. La vestimenta és una altra història, no em vull moure d’aquest format.
—Però com t’hi poses, a la pell d’un pintor de fa vuit-cents anys?
—Sóc com un copista. La gràcia, l’ànima de la cosa és la unió amb ells. Et tornes boig. Com qui toca Bach, Mozart … Em transporto a aquella època. Acostar-me a cada personatge em produeix una emoció especial. És una altra manera d’entendre el romànic.
—Però al mateix temps has de ser tu, no?
—És clar, amb el traç, el tractament del color, el paper…
—Faries servir la paraula ‘interpretació’?
—Totalment. I també ‘apropiació’.
—I acabarà en un calaix? De debò?
—M’encantaria que me la compressin. Es ven!