08.03.2020 - 22:00
|
Actualització: 30.04.2021 - 21:08
Record que en moltes tombes etrusques de terra cuita que hi ha al museu del Louvre es veu sovint una dona que duu un ventall a la mà; la mort i la lleugeresa, la gràcia, l’encant, el joc i aquest alè d’aire per refrescar una fesomia que s’adorm, que parteix cap a l’absència.
Han esclatat de cop com una sorpresa, avançades, primerenques, les margalides grogues i les blanques i grogues.
Recit un vers oblidat de Juan Ramon Jiménez: Abril venía lleno / todo de flores amarillas.
M’hi passeig a prop, entr dins la seva esplendor, és una festa d’infantesa, la llum canvia constantment i em sembla que ned dins topazis i diamants, que espiregen tostemps.
La sonoritat d’argent del campanar blau de Santa Maria del Camí es dissipa com un perfum que m’entabana.
Una abella refinada cerca dins els sols daurats de les margalides la calor de l’aliment i tot quant m’envolta –camps, cels, arbres, turons– té la mateixa resplendor acolorida, joiosa i elegant d’aquelles pintures petites del Renaixement: les predel·les dels altars que no mira ningú.
Em sé i em sent dins percepcions fugitives i precàries d’alguna cosa que s’escapa sense atur.
Em trob dins un lloc complex, indesxifrable i, precisament per això, en certa manera acollidor.
M’aventur en els territoris de la incertesa i em reconec en la insuficiència, en la fragilitat, en la imprecisió de les fronteres i dels valors, amb la recerca constant com energia impulsora.
Potser així la incertesa esdevindrà una forma de coneixement i a partir del despullament, de la feblesa i del dubte podrà il·luminar les profunditats misterioses del fet de viure.
Aparença afable, caràcter evanescent, reflexió crítica incessant, investigació obstinada de la dicció poètica justa, accent més interrogatiu que afirmatiu, més dubtós que definitori, dins aquestes atmosferes voldria treure ulls i créixer sense aturall.
Com puc amarar-me silenciosament de l’única llum que compta?
Amb la paciència, em diu mestre Jaccottet.
La paciència que fa pensar amb la paciència dels foravilers vells que coneixen el camp o dels monjos tancats entre els murs de calç d’una cel·la. La paciència que significa haver viscut, haver penat, haver ajudat amb modèstia, resistir però sense revolta ni desesperació; com si d’aquesta paciència s’esperàs un enriquiment que potser no arribarà mai.
Veig arreu el procés de germinació: una paraula com una llavor que treu brots.
La vida eterna brilla en els verdets tremolosos del jardí.
Quin redol deixa l’aparició dels invisibles? Potser un encanteri sonor que només es pot escoltar amb l’orella de l’esperit.
I al meu costat, mentre es multipliquen les absències, encara puc inscriure alguns signes fidels: l’arbre de l’amor que acaba d’obrir-se de floretines liloses davant la finestra del record, les empremtes triangulars dels paons dins la terra argilosa devora els bassiots, aquesta fulla seca que el nou borró fa caure amb un renouer de segles, la merla negra que em mira amb la boca plena de fruits d’heura, les promeses del refilar d’un pit-roig extasiat damunt l’arbocera, l’impuls de les branques nues dels ailants i la seva manera d’obrir-se cap amunt, l’un que floreix amb gràcia en el múltiple.
Tot aquest moviment de mons suscita el desig i l’amor del bell nuat amb el desig i l’amor del bé, i d’aquí ix la gràcia que ens commou i ens emociona.
Estic sempre atent a l’ínfim, al detall infinit que obri una via, que traça una via, quasi no-res.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
