Illes Balears: deu moments d’esplendor en trenta segles d’història

La Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC) ha organitzat un cicle de conferències dedicat a millorar el coneixement de les Illes Balears a Catalunya, a imatge i semblança de les que es feren l’any passat referides al País Valencià. Per això, i malgrat la complicada definició i articulació d’un espai comú definit com a ‘Illes Baelars’, s’han cercat deu moments d’èxit per explicar trenta segles d’història. Evidentment, la proposta hauria pogut ser molt diferent, però aquests són deu moments que paga la pena de conèixer.

I, tot i això, abans d’entrar amb olivetes. cal recordar que una enquesta de Gadeso del novembre del 2013 explicava que només el 7% dels ciutadans de les Illes se sentien exclusivament balears, mentre que el sentiment de pertinença a cada illa era del 62% en el cas de Mallorca, 64% a Eivissa, 73% a Formentera i 77% a Menorca. I, encara, poc més del 20% dels illencs han viatjat a la totalitat de les Illes. Ho han fet sobretot els ciutadans de Mallorca. És clar, la manca d’avions directes entre Eivissa i Menorca impossibilita molt el coneixement i la creació d’aquest sentiment de balearitat. Malgrat tot, i encara que els antics separaven perfectament les Balears de les Pitiüses, la història d’aquestes quatre illes (a més de Cabrera) han anat, molt sovint, de bracet.

La cultura talaiòtica i els foners balears
Malgrat que els estudis històrics no acaben de posar-se d’acord sobre les perioditzacions, sembla segur que entre el 1.600 aC i el 123 aC, any de la conquesta romana, a Menorca i a Mallorca es desenvolupa una cultura megalítica que floreix amb tota l’esplendor al voltant de l’any 1.000 aC i que té a Menorca algunes de les restes més significatives, com ara la Naveta dels Tudons. És en aquest llarg període que s’aniran succeint les innovacions tant en el sistema d’inhumacions com en la millora de les estructures defensives i la creació dels clàssics poblats talaiòtics.

En aquests moments, hom treballa per tal d’aconseguir que una gran quantitat de monuments de Menorca siguin reconeguts per la UNESCO com a patrimoni mundial, cosa que significaria la consolidació absoluta d’aquesta època històrica.

Al final de l’època talaiòtica, els balears varen viure un altre moment d’èxit, que en aquest cas va arribar fins més enllà de la romanització. Els joves illencs formaren part d’un cos d’exèrcit temible de l’edat antiga: el de foners balears. Documentats a les guerres de Sicília de final del segle V i IV aC, tingueren el moment de màxima esplendor durant la Segona Guerra Púnica (218-201 aC), quan uns dos mil foners varen marxar amb les tropes d’Anníbal. Un altre moment especialment lloat va ser quan feren campanya amb Juli Cèsar en la guerra de les Gàl·lies (58-49 aC). Aquests soldats mercenaris s’allistaven voluntàriament i eren molt considerats. Eren els primers d’entrar en combat perquè els llançaments de les seves pedres tenien una gran capacitat de penetració en les forces i defenses enemigues. Això els feia molt valuosos i per aquest fet Anníbal els donava la màxima protecció. Quan s’incorporaren a l’exèrcit romà foren considerats tropa d’elit, amb el mateix rang que els genets númides i els arquers cretencs. Aquests formidables guerrers illencs apareixen en els clàssics de la literatura i la història. En parlen ni més ni manco que Estrabó, Tit Livi, Virgili i Ovidi, entre més.

De la fundació fenícia d’Eivissa al domini musulmà
La vida dels dos arxipèlags, en l’antiguitat, seran ben diferenciades per un fet transcendental: la fundació fenícia d’Eivissa al segle VII aC, que evolucionarà en la implantació a tota l’illa durant el segle V. És el que s’anomenarà època fenicio-púnica i aportarà un fet fonamental per a Eivissa: un caràcter comercial marcat, perquè l’illa es prendrà com a base per a comerciar amb la península Ibèrica i també s’intentarà amb la resta d’illes, de vegades amb èxit i de vegades amb un refús important per part dels balears, que no dubtaran a rebre’ls a pedrades. La fundació d’Eivissa es pot datar entre el 654 aC i el 653 aC, tot i que, com hem dit, la colonització púnica l’hem de datar entre el 530 aC i el 425 aC, una colonització que desembocarà en l’anomenada societat púnico-ebusitana.

La conquesta romana de les Illes portarà cinc segles d’estabilitat, però els considerarem un èxit romà més que no pas illenc. Després de la caiguda de l’Imperi, les Illes viuran un seguit d’invasions dels anomenats pobles bàrbars i, finalment, restaran sota la influència extremadament llunyana de l’imperi bizantí. Aquests seran els pobladors que se les hauran amb els musulmans quan, l’any 290 de l’Hègira (el 902 de l’era cristiana), començarà la conquesta de Mallorca dirigida per Issam al-Khawlaní. Malgrat els problemes de la història dels regnes musulmans a la península Ibèrica, els tres segles que passaren fins a la dominació catalana foren, en general, un moment d’èxit important per a les Balears. S’hi va desenvolupar especialment l’agricultura i el comerç i s’hi va poblar bona part del territori, com demostren nombrosos topònims de la geografia illenca. Des de la conquesta d’Issam al-Khawlaní fins a la capitulació, el 1229, d’Abu-Yahyà Muhàmmad ibn Ali ibn Abí-Imran at-Tinmalalí davant les tropes catalano-aragoneses de Jaume I el Conqueridor, les Illes varen estar sota el domini de l’emirat de Còrdova (fins al 1012), sota el control de l’emirat de Dénia (fins al 1076), foren independents (fins al 1115), restaren en mans dels almoràvits (fins al 1203) i en mans dels almohades fins a la conquesta catalana.

Evidentment, el llegat monumental i agrícola de l’època és molt important. Se’n destaquen sobretot els Banys Àrabs de Palma i el Palau de l’Almudaina, sobre el qual corre una llegenda important: dues de les columnes que actualment formen part del baptisteri de Florència havien de decorar el palau. Però un mal encontre amb una armada catalano-pisana el 1114 féu que aquestes dues columnes anassin a parar a Pisa, a l’entrada de la ciutat, com a símbol del seu poder marítim, fins que un enfrontament amb els florentins acabà amb l’ornamentació al baptisteri.

La literatura medieval, tres homes de lletres vitals
En l’epicentre d’aquests moments especialment encertats de la història de les Illes, brilla amb llum pròpia la literatura medieval, amb tres noms propis inqüestionables: Ramon Llull, Anselm Turmeda i Guillem de Torroella.

Ramon Llull (1231-1315) gairebé no necessita presentació. Fou autor de més de 240 obres de tota mena, escrites en català, llatí, occità i àrab. Un dels seus nombrosos mèrits és la creació de l’escola de traductors de Miramar, a la serra de Tramuntana, que en el curs dels segles acabà formant part de les possessions salvades i comprades per l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Des d’aquesta escola, hom volia traduir el màxim nombre d’obres per convèncer els musulmans que la veritable fe era la cristiana. Del compendi d’obres de Llull, se’n destaca l’Ars Magna, el Llibre de contemplació en Déu, el Blanquerna i el Fèlix o Llibre de meravelles. Tampoc no va descurar els temps que li va tocar de viure, com palesen el Romanç d’Evast e Blanquerna i el Llibre de l’orde de cavalleria, que resultarà importantíssim per a la concepció de les primeres pàgines de Tirant lo Blanc. Lògicament, l’existència d’un home amb tant de reconeixement i prestigi no agradava a tothom, i Llull es va fer alguns enemics poderosos, entre els quals dominics, que l’acusaren falsament de mantenir posicions heterodoxes sobre l’alquímia o la càbala. És molt de doldre que s’hagi perdut la producció de la seva poesia trobadoresca, de quan Llull era un jove eixelebrat que fins i tot empaitava les al·lotes a cavall per dins les esglésies de la ciutat de Mallorca.

Molt més desconeguda és la vida d’Anselm Turmeda, que va néixer a Ciutat de Mallorca el 1355 i va morir també a Tunis després de 1423. És un cas exactament contrari al de Llull, perquè va ser frare franciscà, però es desenganyà tant de la societat occidental i del cristianisme que va optar per convertir-se a l’islam i fer vida musulmana a Tunis. La seva obra és en bona part una crítica explícita de la societat cristiana de l’època i en molt casos tenia la finalitat de convertir els seus conciutadans de cap a la religió musulmana. Turmeda comparteix amb Llull el fet de ser un clàssic tant en català com en àrab i entre les seves obres més conegudes hi ha El llibre dels bons amonestaments, de 1398, Les cobles de la divisió del Regne de Mallorques i la més coneguda de totes, La disputa de l’ase, del 1417, del qual no es conserva cap edició en català. El llibre va ser inclòs en l’índex de llibres prohibits de la inquisició del 1583, perquè hi apareixen alguns fets que no agradaven gens a l’època: la promoció d’una elecció democràtica per a escollir el rei dels animals, per exemple, o bé el discurs anticlerical de l’ase.

Molt menys conegut, encara, és el cas de Guillem de Torroella, nascut el 1348 i d’ascendència empordanesa. Va escriure, en un occità ja farcit de catalanismes i en alguns moments en francès, la Faula, el 1370. És l’única narració que s’insereix en la matèria de Bretanya –és a dir, en les obres protagonitzades pel rei Artús o pels llegendaris cavallers de la Taula Rodona– i comença amb el protagonista viatjant fins a l’Illa Encantada, que es correspon amb la mítica Avalon on van anar a trobar repòs Artús i companyia i que al llibre s’identifica amb Sicília. El cavaller hi viatja a cavall d’una balena, seguint un encanteri de la fada Morgana, que vol posar fi a la presència del cavaller amb l’avorriment del mític rei Artús.

Un regne al mig de la mar
Un altre dels moments reeixits de la història de les Illes (i el primer en què políticament varen estar les Illes juntes) és el que s’anomena període del regne privatiu. Quan morí el rei en Jaume el 1276, les seves possessions es varen repartir entre el seus fills Pere i Jaume, que quedava com a rei de Mallorca i de les possessions continentals en terres actualment sota sobirania francesa: els comtats del Rosselló i la Cerdanya, el vescomtat de Carladès i la senyoria de Montpeller. El 1279 el rei Jaume II va haver de declarar-se vassall del seu germà Pere i les relacions varen ser tibants en alguns moments de la història, especialment el 1785 amb l’expedició contra Mallorca d’Alfons el Franc, amb el famós episodi de resistència al castell d’Alaró de Guillem Cabrit i Guillem Bassa, que foren rostits vius per Alfons. Tot i això, la sobirania del regne de Mallorca es va restablir i va durar fins al 1343, quan el dissortat Jaume III va perdre el cap –en sentit físic– a la batalla de Llucmajor davant les tropes del rei Pere el Cerimoniós. Posava fi, d’aquesta manera, al regnat privatiu de Jaume II, Sanç I i al seu mateix, que havia començat el 1324. Varen ser vuitanta anys de relativa prosperitat i de consolidació de la tasca de Jaume I a les Illes, que per primera vegada varen tenir entitat pròpia. El regne de Mallorca es reintegraria a la corona catalano-aragonesa amb estatus propi fins al 1714, amb el decret de Nova Planta.

Un agitat segle XVIII anglès a Menorca i els corsaris eivissencs
El conflicte successori que va acabar amb la casa de Borbó regnant a l’imperi espanyol va dur també dos moments d’èxit a les Illes Balears tot i que molt diferents l’un de l’altre. D’una banda, els anglesos varen dominar Menorca gairebé durant un segle –per bé que en tres períodes diferenciats–, mentre que els corsaris eivissencs es varen guanyar la fama de ser uns dels mariners més temibles del món. De fet, la tradició corsària a les Illes venia des de bastant enrere i havien destacat notables patrons mallorquins –qui va fer la carrera més profitosa va ser Antoni Barceló, que va arribar a ser almirall de l’armada espanyola–, però en el segle XVIII els corsaris eivissencs no dubtaren a exercir la seva activitat contra els interessos musulmans, venecians, anglesos i francesos. Totes les presses eren bones per a aquests homes que conserven al port d’Eivissa un monument que lloa les seves virtuts, sobretot per les ràtzies que feien contra els musulmans, especialment d’Algèria.

Hom pot pensar que el corsarisme a les Balears es feia sempre en les aigües més o manco plàcides de la Mediterrània, però hem de pensar que els corsaris eivissencs arribaven més enllà de Malta i que en alguna ocasió ultrapassaven l’estret de Gibraltar per endinsar-se dins l’oceà Atlàntic. En són noms mítics el de Bartomeu Plau, Mateu Calvet Ros, Jaume Planells, el capità Toni, Pere Sala, Antoni Riquer i Arabí. O bé Antoni Pavias Tur, que el 1808 surt documentat sostenint un combat amb un vaixell anglès a Porto i que després capturà un bergantí anglès a l’Atlàntic i que el 1811 alliberà un bergantí de Cadis capturat per una balandra francesa.

Més interessant i reeixida va ser l’ocupació anglesa de Menorca, que entre més coses ens ha deixat unes dues-centes paraules d’origen anglès que es conserven en la llengua catalana. Els anglesos ocuparen l’illa entre el 1708 i el 1756, entre el 1763 i el 1782, i del 1789 al 1802. El primer governador anglès va ser Richard Kane, artífex del canvi capitalí, que va passar de Ciutadella a Maó. Sota el seu mandat es va millorar l’administració, la indústria, el comerç, la ramaderia i l’agricultura. Menorca féu un salt molt important cap a la modernitat. En canvi, el curt període francès començat el 1756 no va ser tan productiu. Kane va tornar a ser governador a partir del 1763 i fins a la mort, el 1776, i és un dels personatges més importants que hi ha hagut a la història de l’illa. Pel que fa als vestigis famosos, cal destacar la casa de Lady Emma Hamilton, amant de Lord Nelson, que encara es pot visitar prop de Maó.

Al domini anglès de Menorca, li devem també bona part de la conservació de la llengua catalana, que va ser oficial juntament amb l’anglesa quan a tot arreu perdia l’oficialitat per culpa del decret de Nova Planta. És en aquest context de dominació anglesa i de pervivència de la llengua que hem de situar la figura de Joan Ramis i Ramis (1746-1819), un dels principals homes de cultura del període, fundador entre més coses de la societat maonesa de cultura i creador de la sensacional obra teatral Lucrècia (1769), escrita amb els alexandrins apariats que havia posat de moda el teatre francès.

La universalitat artística
Les arts plàstiques, el cinema i la música contemporània també són un dels grans èxits de les Illes Balears agafades en conjunt. I si és evident que han estat un pol d’atracció per a molts creadors vinguts de fora –és el cas del pintor Joan Miró, els escriptors Robert Graves i Robert Creeley i el compositor de la famosa Strangers in the night, Bert Kaempfert, creada al mític local Jack el Negro amb vistes sobre la badia de Palma– també és cert que l’art fet a les Illes sedueix a fora. El cas més paradigmàtic és el de Miquel Barceló (Felanitx, 1957), l’artista més cotitzat i internacional, amb un prestigi fora de tot dubte. La nòmina de pintors illencs contemporanis d’èxit seria inacabable, però mereixen esment els noms de Menéndez Rojas, Ramon Canet, Maria Carbonero , Joan Bennàssar i l’eivissenc Tur Costa.

La música clàssica contemporània té el principal referent en Joan Valent i Joan Bibiloni, i la figura internacional de Maria del Mar Bonet, mentre que en l’àmbit dels Països Catalans els intèrprets que han assolit uns èxits més alts són Tomeu Penya i els Antònia Font.

Quant al cinema, hem de destacar el cas singular de Simó Andreu (la Pobla, 1941), que ha actuat en més de seixanta films i fins i tot va fer de dolent en una multiproducció de James Bond. Simó Andreu va tenir un il·lustre precedent en el cas de Fortunio Bonanova (Josep Lluís Moll), que va fer una llarga carrera a Hollywood, on va aparèixer en vuitanta films; tingué papers en obres tan importants de la història del cinema com ara Ciutadà Kane,  Double Indemnity o Per qui toquen les campanes.  En un altre àmbit interpretatiu, es destaca l’actriu Rossy de Palma. En la direcció també és molt important la tasca d’Agustí Villaronga (Palma, 1953), que aquests darrers temps ha dut a la gran pantalla algunes grans obres de la literatura catalana. Entre els cineastes més joves, cal destacar Hèctor Hernàndez Vicens i el prolífic Toni Bestard (Bunyola, 1973) amb més de 150 curtmetratges i dos llargmetratges.

Naturalment, la nòmina d’actors i directors de teatre de les Illes que tenen una repercussió important en la cartellera dels Països Catalans també és molt àmplia, però s’hauria de destacar també la tasca feta per Pep Tosar com a actor i director;  la companyia Mal Pelo, la de Toni Gomila i la del director Rafael Duran.

La literatura contemporània a les Illes Balears
I tot i que hi ha altres motius que podríem considerar d’èxit a les Illes Balears en aquests trenta segles, potser no n’hi ha cap de tan transversal i continuat en el temps com és la literatura en català produïda a les Illes en la contemporaneïtat i que mirarem d’agrupar en tot un seguit de categories.

A les Illes hi ha hagut literats clàssics com Joan Alcover o Miquel Costa i Llobera; hem tingut genis provocadors com el jove Llorenç Villalonga que després s’han convertit també en clàssics ells mateixos; hi ha hagut un poeta cabdal per la seva influència en el conjunt de les lletres catalanes: Bartomeu Rosselló-Pòrcel; dos poetes gairebé universals: el mallorquí Blai Bonet i l’eivissenc Marià Villangómez; poetes maleïts com Miquel Bauçà, i de trajectòria estranyament singular i diferenciada de tots els altres, com Damià Huguet.

Possiblement, però, cap no seria res sense dues obres cabdals i enormes, magnes: L’aplec de Rondalles Mallorquines de Jordi des Recó (Antoni Maria Alcover) i, sobretot, els sensacionals deu volums del Diccionari català-valencià-balear iniciat per Alcover i acabat per Francesc de Borja Moll, un dels diccionaris més importants de totes les llengües romàniques.

Ara mateix també tenim una generació de poetes ben consagrats, com ara l’eivissenc Jean Serra, el menorquí Ponç Pons, l’eivissenc Manel Marí i tota una generació de poetes sèniors mallorquins; a més de tot un seguit de narradors que han marcat la literatura catalana i encara la marquen: Biel Mesquida, Esperança Camps, Pau Faner, Baltasar Porcel, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Antoni Serra, Antònia Vicens, Maria Antònia Vicens, Carme Riera, Sebastià Alzamora… I encara l’eclosió de tota una generació molt jove que garanteix el relleu literari i que perllonga l’èxit fins als nostres dies, amb noms com Jaume Pons Alorda, Pau Vadell, Sebastià Portell i tants i tants més. Potser la literatura illenca sí que és veritablement un cas d’èxit del conjunt de les Illes, perquè els noms exposats són només una petita mostra dels possibles. De fet, algú va definir les illes com aquell indret on pegues una potada a una pedra i t’apareix un poeta. Si fos veritat sí que seria un èxit complet. El de la força de la paraula que ja proclamava Ramon Llull fa vuit-cents anys.