Andrés Boix: “Els governs s’han acostumat a no haver de justificar les mesures”

Andrés Boix i Palop (València, 1976) és professor titular de dret administratiu de la Universitat de València de fa tretze anys, és doctor en dret i ha fet diversos estudis i recerques en universitats com ara la Sorbona de París, la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt i la Bucerius Law School d’Hamburg. Fa quasi exactament un any hi vam parlar per fer balanç crític sobre el primer estat d’alarma aprovat pel govern espanyol. Avui, una setmana després d’haver expirat un estat d’alarma sense precedents, de sis mesos, hi hem tornat a parlar.

—Fa un any, PSOE i Podem deien que si s’acabava l’estat d’alarma hi hauria el caos. I les comunitats demanaven que s’acabés per aturar la recentralització. Ara, en canvi, és a l’inrevés.
—Això és perquè el primer estat d’alarma va ser canònic. El govern, a més de prendre decisions sense control judicial, va aprofitar l’estat d’alarma per recentralitzar i, fins a cert punt, militaritzar. En canvi, aquest estat d’alarma ja no recentralitzava, perquè el govern va pensar que no li convenia políticament. Simplement ha estat una manera de donar cobertura perquè les comunitats autònomes prengueren decisions sense control judicial. Per a les comunitats és tot un descobriment, poder gestionar sense control, i han estat encantades. No és estrany que s’hagen malacostumat a aquesta situació.

—Però això de governar sense control hauria de ser molt esporàdic.
—Ja no som en una situació urgent, imprevista i excepcional. La situació és estructural. I hem de gestionar-la amb la legislació ordinària. I si té defectes, es reforma i es millora. Però no té cap justificació estar en un estat d’alarma constant. La raó per la qual el volen els qui el defensen és que no hi haja control judicial de les mesures. I això no pot ser. En un estat de dret cal que n’hi haja.

—Si les administracions són partidàries o contràries a l’estat d’alarma només per si els convé políticament, vol dir que és una figura purament política. No epidemiològica.
—Sí. Si no hi ha control judicial es converteix en una qüestió política i això és una anomalia. Perquè aquestes mesures tenen una part política i hi ha d’haver un control. Dels ciutadans, dels mitjans, del parlament. Però és que són mesures que també han d’estar emmarcades en la legislació, aprovades pels tribunals i reconegudes pels ciutadans. A poc a poc hem de tornar cap a la normalitat.

—Dieu que hem normalitzat una redefinició de què és un dret fonamental i què no.
—Pels mitjans de comunicació s’han vehiculat uns relats polítics molt estranyes. El món jurídic conservador està molt emprenyat amb el fet que les comunitats autònomes puguen fer restriccions potents. Fan el discurs de la llibertat, que ens hem excedit en les restriccions… Que només amb estat d’alarma hi pot haver limitació de drets fonamentals, i que per tant sense estat d’alarma no hi hauria d’haver restriccions. Però les administracions públiques limiten drets fonamentals molt regularment. I llavors ells fan una redefinició segons la qual l’únic dret fonamental que no es pot restringir sense estat d’alarma és el de la lliure circulació. Però tan fonamental és la mobilitat com el dret de reunió, o el de llibertat religiosa. I tothom assumeix amb normalitat que uns es poden limitar i uns altres no.

—Però sí que ens hem anat acostumant que les restriccions siguin habituals.
—Però és que la limitació de drets fonamentals és una cosa consubstancial a la vida en societat. És fals que només es puguen limitar drets fonamentals durant l’estat d’alarma. Ens ho han venut amb intenció política però no es correspon amb la realitat. A partir de la llei, les administracions públiques limiten drets fonamentals cada dia. En qualsevol societat. Els drets fonamentals no són absoluts, sinó sotmesos a limitacions en benefici de la convivència, sempre que aquestes limitacions siguen proporcionals i vagen d’acord amb la llei. Això no és exòtic. El que és anòmal és que hi haja limitació de drets fonamentals sense gens de control.

—S’ha fet una interpretació forçada del decret de l’estat d’alarma? No és clar que inclogui un confinament nocturn tan prolongat, per exemple.
—L’article 11 de la llei que regula l’estat d’alarma diu: amb un estat d’alarma es pot limitar la circulació de les persones en llocs i moments determinats, o sotmetre-la a algunes condicions. Això permet una limitació concreta i molt puntual. Però l’article 12 diu que quan hi haja una pandèmia es poden aplicar les restriccions previstes a la legislació ordinària en aquest sentit. I en aquesta legislació es diu que es poden aplicar totes les mesures que siguen proporcionals i necessàries. La prova que les mesures de l’estat d’alarma no s’aproven d’acord amb l’article 11 sinó amb el 12 és que durant l’estat d’alarma han restringit les reunions, i l’estat d’alarma no en diu res, de les reunions. Ni de la llibertat religiosa. Per això és tan aberrant que ens diguen que amb la llei en matèria de pandèmies no es pot fer. Perquè les restriccions de l’estat d’alarma s’han fet gràcies a la remissió a la llei ordinària.

—Per què no s’ha elaborat i aprovat una llei específica antipandèmies? O una reforma la llei d’emergències sanitàries, vaja.
—No ho sé. Perquè no els ha convengut, perquè han cregut que no calia… Però és ben peculiar que no ho hagen fet. Ara el que tenim és una habilitació molt oberta i amb això podem anar fent. Però ara que ja sabem millor què ha passat i que pot tornar a passar, aquestes situacions es podrien marcar una mica més, jurídicament. Dit això, és el congrés de diputats i el govern de l’estat, que no ho han fet. Hi ha comunitats que sí que han legislat. Catalunya, Aragó i Galícia. En el cas de Catalunya, forçada per la necessitat del tancament perimetral del Segrià, perquè la justícia el va tombar i es va reformar la llei d’emergències sanitàries catalana, i allà ja hi ha unes certes indicacions. Aragó i Galícia han fet un decret llei molt més ampli i ambiciós.

—Per què jutges, tribunals autonòmics i Tribunal Suprem han fet interpretacions tan diferents de la mateixa mena de mesures?
—Això és inevitable en un estat de dret. Els jutges són diferents. I ni totes les situacions són exactament equivalents ni les interpreta de la mateixa manera cada jutge. Això passa en qualsevol altre àmbit. Això passa en la normalitat. Però passa que a poc a poc es va generant una línia de coherència. Si trobem que els jutges no ho fan prou bé, fem una legislació específica més delimitada.

—Ho dic perquè els governs autonòmics argumenten que, sense estat d’alarma, es dóna als jutges un poder més legislatiu.
—Sense l’estat d’alarma, passa que en aquesta matèria tenim aquesta cosa estranya que el control judicial és ex ante (en forma de ratificació), i no pas ex post (perquè algú haja presentat un recurs). I efectivament això converteix els jutges en colegisladors o controladors de la llei. És una anomalia. Probablement això es podria reconsiderar i eliminar, i dir que per a decisions de caràcter general no cal aquesta ratificació ex ante i, en qualsevol cas, que hi haja un control ex post.

—Hi ha hagut falta de proves que les restriccions tinguessin raons epidemiològiques. El confinament nocturn, per exemple.
—Evidentment. Hi ha hagut opacitat respecte a eixes dades. I en general els governs s’han acostumat, per culpa de l’estat d’alarma, a no haver de donar informació per a justificar les mesures. Ara, en canvi, gràcies al control judicial, ho han de fer. I n’hi ha que ho han fet tan profusament, amb dades epidemiològiques i arguments de proporcionalitat, que el jutge els ho ha agraït i no ha tingut cap problema, com en el cas valencià o el de les Illes Balears. Sense estat d’alarma, s’hauran d’acostumar a fer-ho millor.

—Com és que el Tribunal Constitucional espanyol ha estat tan desaparegut durant l’estat d’alarma?
—La resposta ràpida que m’ix és que és un tribunal ineficient. Que funciona malament. I n’és una prova més. Funciona malament en això i en moltes altres coses. Les decisions que prenen són molt tardanes. N’hi ha d’escandaloses. La decisió sobre la llei de l’avortament del govern de Rodríguez Zapatero encara no té sentència. O anul·lacions de decrets llei quan els seus efectes ja han tingut lloc. Això no té trellat. Sobre el primer estat d’alarma encara hi ha resolucions que no s’han fet. És una anomalia.