06.05.2019 - 21:50
El petit control fronterer de Phsar Prum, entre Cambotja i Tailàndia, era l’únic objectiu que tenia al cap d’ençà que vaig començar a caminar amb un cotxet de nadó des de la ciutat de Ho Chi Minh, al Vietnam. Eren gairebé 700km de camins i carreteres que, fins ara, no havien vist mai ningú aventurant-se a recórrer-les a peu per plaer. O, com a mínim, això asseguraven els qui vivien al voltant.
De fet, aquest ha estat un dels principals obstacles d’aquesta epopeia: explicar que caminava per plaer, per voluntat pròpia. La diferència cultural feia impossible aclarir quins eren els motius per a autoinfligir-me l’esmentada penitència. Com explicar a algú que no ha sentit a parlar mai d’un repte personal que això que fas és un desafiament des de l’àmbit de la intimitat, una sonda que eixampli els límits coneguts d’un mateix?
La reacció habitual era preguntar-me, amb cara de preocupació, si tenia diners. La majoria m’oferien de dur-me fins a una estació d’autobusos. Alguns em volien pagar el trajecte fins a Tailàndia. Tot i haver-los intentat explicar que caminava per voluntat pròpia, no pas per necessitat. Uns altres, directament, em van voler donar un feix de bitllets perquè pogués arribar al meu destí. Fins i tot, un home em va obligar a ensenyar-li la cartera per comprovar que, efectivament, tenia metàl·lic.
Però, per sobre de tot, hi havia respecte cap al viatger. L’exemple més il·lustratiu és una situació que vaig viure en el primer dia en terres cambotjanes, poc després d‘enfonsar-me en un mar de fang subterrani. Una dona gran que em va veure rondant pel camí que vertebrava una petita vil·la va sortir de casa, es va acostar a la via, em va somriure i va fer una reverència amb les mans ajuntades a l’altura del mentó. Allò em va enfundar en una barreja de sensacions que no crec que oblidi mai.
Probablement per aquests motius, per pena i per respecte, cada dia vaig topar-me amb gent que em volia ajudar encara que no em calgués ajut, i és que aquesta travessa no es pot entendre sense parlar del poble khmer. Les reserves de beure i menjar pràcticament es mantenien estables gràcies a les donacions esporàdiques de veïns i conductors que, quan em veien caminant a 40 graus, anaven fins a una botiga i me’n portaven alguna ampolla d’aigua fresca o un àpat en condicions.
De nits tot sol, només en vaig passar una. Tota la resta, o bé vaig dormir amb alguna família cambotjana o bé en un temple budista. Era en aquests casos quan més aprenia de la cultura exòtica que m’acollia. Cada casa tenia una història escapçada pel cruel genocidi dels khmers rojos, però les tradicions, com l‘any nou cambotjà, continuaven intactes, tot i les dures prohibicions del règim de Pol Pot, a la segona meitat dels anys setanta.
Un viatge també introspectiu
Tot i aquestes estones intenses d’interacció social i d’aprenentatge, la majoria d’hores les passava en soledat, però no per això amb aflicció. Com si es tractés d’un retir espiritual, van servir per a fer escombra de tot allò viscut i ordenar-ho amb cura en calaixos mentals pulcres.
També eren moments per a meravellar-se amb l’entorn, que canviava dia rere dia. Els camps secs i les esplanades interminables de l’est del país van transformar-se en paisatges verds, esquerdats només per rierols i canals. De mica en mica, les muntanyes que, des del centre del país, només es veien a l’horitzó es van anar acostant, fins a trobar-se ben bé sota els peus, dificultant el ritme de les gambades entre pujades i baixades.
Limitacions i perills
Tot i això, és cert que caminar té limitacions òbvies. Pocs visitants deuen haver estat dos mesos a Cambotja sense haver vist un dels escenaris preferits d’Instagram, el temple d’Angkor Wat. Com aquest, hi ha molts llocs del país que, tot i el meu pas per aquestes terres, continuen intactes a la llista de llocs pendents de visitar.
A més a més, és la manera de transportar-se més vulnerable. En cas de perill, no hi ha la possibilitat d’escapar-se de pressa. Tampoc no tens una carrosseria que et protegeixi. Si et volen mal, te’n faran, gairebé segur.
L’expedició ja va començar amb una alerta dels riscs als quals s’exposa l’excursionista. La primera setmana, una motocicleta conduïda per un vietnamita ebri gairebé ens estronca la vida a tots dos. Però aquest només va ser el primer ensurt. D’aleshores ençà, hi ha hagut uns quants perills més.
La cosa més habitual, les desenes de gossos guardians que cada dia amenaçaven de clavar queixalada. La gran motxilla i el cotxet de nadó no els acabaven de convèncer i, de fet, els viatgers que han optat per caminar com a mètode per a recórrer grans distàncies coincideixen a dir que els cans poden ser un dels principals problemes. Descontrolats per la por, molts entren en un estat agressiu imprevisible. Una sola mossegada implica haver d’anar a un hospital per rebre tractament preventiu per la ràbia.
La natura fa respecte. Serps, escorpins o, senzillament, mosquits, que en aquesta època de l’any són especialment perillosos per la seva abundància i perquè transmeten malalties com la malària i el dengue, eren el pa de cada dia. I no menys perilloses són les tempestes elèctriques enmig de descampats. La probabilitat que et caigui un llamp a sobre quan ets l’objecte més alt en un radi d’uns quants centenars de metres ja no sembla tan impossible.
Però malauradament, les situacions de més risc són les creades per l’ésser humà. Els cambotjans amb qui em topava em recordaven amb temor que hi havia moltes probabilitats que algú em fes mal. De fet, vaig comprovar en primera persona que les alertes eren reals quan, a menys de 100km de la frontera, tres homes van intentar atracar-me. Afortunadament, només es va quedar en una intenció, una idea, i després d’uns quants minuts de conversa incòmoda vaig poder anar-me’n a corre-cuita.
Acabar per començar de nou
Phsar Prum va aparèixer a les faldes d’uns turons de cims ennuvolats i vestits de jungla. Era la culminació d’una última jornada d’infart: 40 quilòmetres a més de 40 graus. Les butllofes i ferides dels peus m’havien deixat coix la major part de dia, però la satisfacció d’arribar era impossible d’eclipsar.
Havien estat més de 680km de patiments, però també d’un gotim d’experiències d’aquelles que val la pena de recordar. 971.400 passes per a aprendre d’altres cultures, per a ser introspectiu, per a perdre pors, per a enfortir el cos i l’esperit, per a il·lusionar-se pel futur. 971.400 passes que demostren, una vegada més, que els únics que ens podem marcar els límits som nosaltres mateixos i que, com deia Miquel Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible.
Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada‘:
—(1): Un nou ‘margaix‘ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l‘alta tecnologia i el control extrem
—(9): L‘orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L‘autèntica religió d‘Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d‘Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d‘Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
—(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
—(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
—(23): S‘hauria d‘abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l‘economia?
—(24): El Vietnam: l‘última supervivent de la secta del coco
—(25): Viatjar només caminant és una bogeria
—(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
—(27): ‘Worldschooling‘: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
—(28): Checkpoint 17
—(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
—(30): Disparar a policies (amb pistoles d‘aigua) per celebrar l‘arribada de l‘any 2563
—(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
