10.01.2022 - 20:00
|
Actualització: 10.01.2022 - 20:04
És una qüestió que ja s’ha comentat altres vegades, però no deixa de ser paradoxal: amb 370.000 desocupats a Catalunya, com és que moltes empreses no troben gent per a treballar? És un fenomen que en l’actual recuperació –menys ràpida que no voldríem– es torna a manifestar amb més força que abans de la pandèmia. De fet, des del pic de l’atur, el febrer de l’any passat, la xifra ha baixat en 53.000 desocupats, i ja són menys que abans de la pandèmia. Així i tot, continua havent-hi queixes en molts sectors. En quins? Doncs gairebé en tots: nou de cada deu col·lectius (gremis i associacions) tenen dificultats per a cobrir vacants dels llocs de feina a les seves empreses. Dels que tenen dificultats per a cobrir-les, un 54% són a l’àrea de producció, un 17% a la comercial i un 15% a l’oficina tècnica. I diuen que tenen més dificultats per a cobrir llocs de feina que requereixen una formació professional.
D’aquest problema, se n’ha fet ressò la PIMEC, que la setmana passada va presentar l’informe “Formació i competències a Catalunya i Espanya. Una comparativa amb Europa” i va esmentar les dades anteriors. En l’estudi es constata la necessitat de potenciar el nivell de qualificació dels treballadors, especialment els de nivell de formació baix, per situar-los en el nivell mitjà i donar resposta a les necessitats del teixit empresarial. La patronal va destacar que l’estructura formativa de la població activa a Catalunya i a l’estat espanyol es manté “invertida” respecte de l’existent a la resta de països de la Unió Europea, amb una proporció excessiva de titulacions superiors i un nombre escàs de titulacions mitjanes.
És interessant la comparació que fa amb els resultats d’un informe semblant de fa cinc anys. Concretament, l’estudi mostra quatre canvis destacables. L’educació superior ha augmentat el seu pes en 4,2 punts percentuals; la segona etapa d’educació secundària amb orientació professional ha crescut un punt; els formats amb l’ESO han baixat el seu pes en 2,1 punts; i les persones amb educació primària han reduït el seu pes en 2,4 punts. És a dir, creixen els titulats superiors i baixen els d’estudis inferiors, però els més necessaris –els corresponents a l’FP– només augmenten en un punt. Això ens diu que no solament no ho fem bé, sinó que ho fem molt malament i, a més, allunyant-nos d’Europa.
La comparació amb altres països ressalta les nostres mancances. L’estudi posa en relleu, per exemple, que Catalunya té un nombre elevat de necessitats competencials en el nivell mitjà (53%), mentre la proporció de persones que disposen d’aquest nivell formatiu és tan sols del 23%. I això, davant de països com Alemanya, que tenen una estructura formativa molt diferent, amb un 55,9% de persones amb formació de nivell mitjà (32,5 punts percentuals més que Catalunya). Això explica per què els alemanys poden ajustar molt millor el capital humà amb el model productiu del país. Un ajust, per cert, del qual ja fa una eternitat que parlem, aquí, però anem enrere. Sense aquest ajust, continuarà havent-hi desocupació en els nivells d’estudis superiors o la frustrant sobrequalificació, mentre les empreses continuaran cercant treballadors amb ofici i formació professional sota les pedres.
No podem passar per alt que l’estat espanyol es troba entre els tres pitjors en el rànquing comunitari (juntament amb Grècia i Itàlia) en termes de les competències desenvolupades i assolides pels ciutadans, per mitjà de la formació, i la seva correspondència efectiva amb les necessitats competencials del mercat de treball, segons l’European Skills Index (CEDEFOP-UE). No és casual que els tres països tinguin les taxes d’atur juvenil més altes.
En definitiva, l’informe diu, si fa no fa, que el grau de formació de les persones que conformen l’oferta del mercat de treball català presenta dues característiques molt definitòries. D’una banda, hi ha una gran proporció de gent amb titulació superior i, d’una altra, una baixa proporció de titulacions mitjanes. I vet aquí la cosa més preocupant. És un fenomen no pas conjuntural, sinó estructural, tal com s’apuntava en l’informe esmentat de l’any 2016.
El problema rau en el fet que aquesta estructura de formació es contraposa a les necessitats reals del teixit empresarial. Per nivells competencials dels ocupats, que representen la demanda que fan les empreses al mercat de treball, Catalunya i també l’estat espanyol són les economies que, en comparació amb Europa, necessiten més perfils professionals de nivell competencial mitjà i menys de l’alt. Just al contrari del que passa.
Té tota la raó la directora de l’Àrea de Treball de la PIMEC, Sílvia Miró, quan diu: “Aquests dèficits estructurals en FP condicionen la demanda de treball, i impacten directament sobre l’ocupabilitat i la competitivitat al nostre país, mantenint la situació paradoxal en què conviuen uns índexs elevats d’atur amb llocs de treball vacants a les empreses per manca dels perfils professionals adequats.”
I què caldria fer? Miró ho té clar. “Hem de prioritzar la demanda de formació amb eines de prospecció del mercat de treball que han de definir i orientar l’oferta, tot situant l’empresa en l’origen i el destí del procés de formació, essent un agent actiu de la qualificació. Per assolir aquest repte, considero fonamental garantir una oferta formativa àmplia, contínua i prou flexible per a adaptar-se a la diversitat, composició i canvis del mercat de treball, amb un model d’orientació integrada i una planificació de l’oferta eficient en benefici del progrés del nostre país i per competir a l’entorn internacional amb una posició ferma i consolidada.” I afegeix que “cal aprofitar els fons europeus Next Generation EU per resoldre la bretxa entre oferta i demanda formativa”. Tant de bo n’arribin prou per a fer-ho, dic jo, i hi hagi voluntat seriosa de l’administració per a entomar l’envit. Al cap de tants anys, ja tocaria.
