27.11.2020 - 21:50
|
Actualització: 16.09.2021 - 13:03
Article de Maria Obelleiro, directora de Nós Diario
Un cop de puny a la taula, dones!
Frases de Kate Millet, Angela Davis, Virginia Woolf, Simone de Beauvoir, Judith Butler… fins i tot de Frida Kahlo van omplir les xarxes socials el 25 de novembre. Jo vaig triar la de la meva fruitera, Almudena, que escrivia al seu Facebook: “Avui és el dia de la dona maltractada, només us dic que sigueu fortes i que no calleu. I si cal fer un cop puny sobre de la taula, es fa.” Així mateix. Tots 365 dies de l’any.
Només n’han passat tres, de dies, d’ençà que es va commemorar el Dia Internacional contra la Violència de Gènere, però sembla que de l’agenda pública n’hagi desaparegut el masclisme i les seves conseqüències. El 25-N posem el llaç violeta a la solapa de la jaqueta, adoptem una postura hieràtica durant el minut de silenci per les víctimes i pensem que amb això complim. Els mitjans de comunicació ens omplim de xifres en relació amb el feminicidi i les diverses expressions de la violència masclista i au. No critico pas aquesta mena d’actes per a demostrar el respecte a les dones i recordar-les. Critico que no sigui una prioritat dels governs i que els mitjans de comunicació no assumim la perspectiva de gènere des de la primera informació a l’última que publiquem. Canviaria molt la història, si fos així.
Els assassinats són la forma més cruel de la violència masclista, però la desigualtat estructural, ben lligada en una societat que col·loca les dones en una posició de subordinació, presenta múltiples cares. N’hi ha de visibles, però també les que no ho són tant, com la distància salarial, el sòl enganxifós, les tasques de cura sense remunerar… I aquí hi poden dir moltes coses els poders públics, que no tenen interès a canviar-les.
Sabeu que el pressupost de la Junta gallega del 2021 destina a la igualtat la meitat que hi destinaven els comptes del 2009, els darrers del govern bipartit? Però Feixoo no se n’avergonyeix pas. Prefereix continuar adreçant el seu odi a atacar la presència de la llengua gallega a les aules i a proposar la reforma de la llei sanitària, que no recull cap mesura per a frenar la lluita contra la covid-19 i que se centra en l’aspecte punitiu. No hi ha cap més remei, doncs, que continuar donant cops, amb el puny, a la taula!
Article de Martxelo Otamendi, director de Berria
Difícil, àdhuc per a Maradona
El procés d’aprovació del pressupost espanyol està animat, pel fet que al camp de futbol han aparegut nous equips que no havien participat en els anteriors. Al nostre país, EH Bildu –evocant Maradona– ha tocat la pilota amb la punta del dit i ha fet un gol al PNB que ha ressonat una setmana seguida als mitjans de comunicació. Els jugadors del PNB, envoltant l’àrbitre, han cridat en senyal de protesta i han aconseguit que el col·legiat prengués una actitud més favorable a ells en les següents jugades. Són molts anys d’experiència.
En aquesta lliga, en què es juga qui protegeix millor els interessos de la ciutadania d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, EH Bildu –que va pujar de categoria l’any passat– ha plantat cara al PNB –que durant dècades havia jugat tot sol en aquesta categoria. És innegable que en aquesta temptativa EH Bildu té l’ajut del jutge de línia de Podem, i també és innegable que l’àrbitre principal s’ho mira amb bons ulls. Hi ha partit, però serà llarg, i, segurament, caldran dues pròrrogues i una tanda de penals per a saber qui és el guanyador.
A Catalunya, com que dos dels equips que hi ha a la gespa –Junts per Catalunya i CUP– han decidit de no presentar-se al partit, el tercer equip –ERC– no té contrincant directe en aquesta confrontació. Però se sap que el partit de tornada es jugarà a Catalunya el 14 de febrer, i aquest partit serà més complicat que el matx entre els bascs, perquè els equips de Catalunya i també un parell d’equips espanyols –PSC-PSOE i Ciutadans– juguen dos partits simultàniament, cosa que exigeix un gran esforç. I cal no oblidar els comuns, que pretenen jugar a futbol entre tres.
A Galícia hi ha un únic jugador, BNG, que no té contrincant però que perilla de restar fora del partit, perquè l’àrbitre no els ha convidats, de moment, a pactar les normes bàsiques del partit. Quan van triar l’àrbitre, llavors sí que va ser imprescindible que el BNG hi participés, però com que algunes abstencions de llavors són ara partidàries del sí, el seu concurs ja no és necessari… L’àrbitre, tanmateix, acabarà convocant-los, mal que sigui a l’últim minut.
Ens caldrà la lucidesa del futbolista argentí per a preveure el resultat final d’aquestes competicions que es disputen simultàniament.
Article de Vicent Partal, director de VilaWeb
Dos trets
A Marjan li van pegar dos trets a Barcelona, el cap de setmana passat. Un agent de la Guàrdia Urbana. Era un home del carrer, sense sostre, d’origen hongarès. Feia mesos que era sempre als mateixos portals, en una de les grans avingudes de la ciutat.
Els fets continuen sense ser clars. Afortunadament, els dos tirs no el van matar i supose que tot es començarà a saber quan ell puga explicar-se. Per exemple, per què una furgoneta de policies el va acorralar en un portal, pujant sobre la vorera i fent servir el vehicle d’ariet. Marjan es va regirar, es va acostar als agents i un, que duia la pistola desenfundada des que començà la maniobra, va disparar. Qui desenfunda una pistola davant un captaire?
L’incident s’ha intentat rebaixar al màxim. No és fàcil de justificar per al govern d’Ada Colau però hi ha aspectes de la reacció ciutadana que ens delaten a tots com a societat. I que haurien causat un enorme enrenou si haguessen passat a Detroit o a Atlanta.
Per exemple, ràpidament es va fer circular entre els mitjans una fotografia d’un ganivet ple de sang. Deixant clar que era seu. Era una foto que volia ser l’acusació que no s’atrevien a verbalitzar. El parany semiòtic era indecent. Un ganivet ple de sang contra dos trets d’un agent. Lògic, no?
Però no s’explicava que la sang era la seua. Ni encara menys per què portava un ganivet. La gent de la Fundació Arrels va haver de recordar llavors una obvietat: portava un ganivet, com portava una cullera, un got o una forquilla perquè viu al carrer i per tant porta al damunt tot allò –poc– que li pertany.
Diuen a l’hospital que se salvarà. Millor. És l’única alegria d’un cas terrible que ha tornat a posar en relleu el mal camí que portem. Quan fa un parell d’anys un altre membre de la Guàrdia Urbana va disparar contra un gos, hi va haver manifestacions, mocions al ple, polèmica. Però aquesta vegada pràcticament només hi ha hagut silenci. Un silenci que ens acusa.
