04.07.2016 - 22:00
|
Actualització: 04.07.2016 - 23:57
El 2013 les plataformes 15MpaRato i Xnet van destapar l’escàndol de les targetes opaques de Caja Madrid i Bankia, sota el control de Miguel Blesa. Tot, gràcies a haver obtingut 8.000 correus electrònics enviats per l’ex-president. L’activista i artista Simona Levi, que formava part de la investigació, ha considerat adient de traslladar aquesta denúncia al teatre. El text ja el tenien, eren els correus, i només havien d’endreçar-los i fer-los més entretinguts per a l’espectador. Levi ha coescrit el guió juntament amb Sergio Salgado, activista d’Xnet i amb qui hem parlat de l’obra: Hazte banquero.
—L’obra és escrita reconstruint els correus de Blesa. Què s’hi trobarà l’espectador?
—La immensa majoria del text són les seves paraules. No únicament les seves paraules sinó en el mateix ordre i reconstruint les mateixes converses. Per a fer-ho, hem treballat dos anys sense parar. Aquest és el truc. La primera feina va ser d’activistes. Vàrem rebre anònimament els 8.000 correus de Blesa. Quan hi vàrem començar a treballar, vàrem veure que no parlaven de finances en cap moment. A aquesta gent no els importaven les finances, ni tan sols en plena crisi. Estaven preocupats per qüestions de poder, de religió, de butaques… Com que parlen de trames de poder, vàrem veure que eren texts als quals podíem donar un format de diàleg teatral. A més, aquest quadre costumista sobre com ha funcionat Espanya i com s’ha ordit aquesta estafa que anomenen crisi també té un punt bastant còmic.
—Com definiríeu Blesa a partir dels correus?
—La impressió que ens ha fet és que és un gegant amb peus de fang. Els banquers són poderosos, no totpoderosos. Ens imaginem algú que dirigeix un banc com una persona que ha de ser feta d’una pasta diferent. Són humans, fins i tot massa humans, perquè la resta de la gent no porta les seves finances personals com ells gestionaven el tercer banc espanyol. És el tipus de personalitat que sorgeix de dècades i dècades d’impunitat sabent que mai, a cap dels teus, no els ha passat res per haver fet allò que tu fas en aquest moment. No és una persona com tu o com jo, que sabem que les nostres accions tenen conseqüències.
—L’obra pretén de substituir el silenci mediàtic que dieu que ha tingut el cas?
—En realitat, és una qüestió que va més enllà del silenci mediàtic. És obvi que els grans mitjans i partits no estaran interessats en aquesta obra perquè tampoc no és que critiquem alguns i parlem bé d’uns altres. És que la realitat no la podem canviar. A l’estafa de Caja Madrid òbviament hi va col·laborar el PP, perquè era el seu banc, però també hi va participar el PSOE o IU, que va tenir un paper clau. Res d’això no hauria passat sense IU.
—Per què?
—Bàsicament perquè Blesa va arribar al poder amb el suport d’IU. Al contrari que en el panorama polític espanyol, on IU mai no ha pogut funcionar com a partit frontissa, a Caixa Madrid sí que tenia aquesta funció. El seu vot és el que va mantenir Blesa durant anys i anys. Això es va traduir en una figura, que és José Antonio Moran Santín, que fa un paper destacat a l’obra i en els correus, perquè era l’encarregat de mantenir aquesta aliança contranatural. I després el paper de CCOO i UGT, que també van mantenir Blesa durant anys.
—En el fons feu un retrat de la manera de funcionar d’un sistema polític, oi?
—Sí. És que de fet vàrem intentar explicar això, durant anys en què vàrem treballar d’activistes en aquesta mena de qüestions. I, tot d’una, ens trobem aquests correus i veiem que no aconseguirem mai d’explicar-ho tan bé. Això ens va dur a fer aquesta obra.
—La cultura també serveix per a fer denúncia.
—Per a nosaltres, òbviament, sí. Ara mateix no ens imaginaríem una altra mena de producció cultural que no fos per a això. Suposo que la cultura és prou àmplia perquè es faci servir per a unes altres coses.
—Amb quina sensació voleu que en surti, l’espectador, de l’obra?
—Primer de tot, això que he dit: que els banquers i els polítics són poderosos i no totpoderosos. No únicament això, sinó que són bastant barroers. Hem de pensar que és a l’abast de qualsevol organitzar-se i fer alguna cosa, com vàrem fer nosaltres. En el moment que vàrem veure que en el cas Bankia ningú no feia res, vàrem fer un raonament molt senzill: si un dia hi havia X milions i l’endemà en faltaven X, algú va haver de mentir en els comptes. Ens vàrem preguntar: això és delicte? Sí, ho diu l’article 282 del codi penal, el que fa referència a comunicar informació falsa a les autoritats bancàries. Vàrem fer un micromecenatge, vàrem posar la denúncia i quatre anys després, mira, tenim diversos investigats, des del secretari personal del rei espanyol, Felipe VI, fins a la cúpula de CCOO, UGT, IU, PSOE, PP…
—Per què no l’heu feta en català, l’obra?
—No vull esguerrar la festa, però, de fet, la introducció de l’obra, que la fa l’Agnès Mateu, és en català. La resta és en castellà per una qüestió de literalitat. Hem copiat les mateixes frases que van dir Blesa i companyia. La nostra política és de fer-ho tot en català. Ara, ens ha sorprès bastant que la mateixa gent que parla en català de l’obra, fa servir el títol Hazte banquero.
