08.11.2019 - 21:50
Han passat cinc anys d’aquell 9 de novembre de 2014 en què 2,3 milions de catalans van participar en una consulta sobre la independència de Catalunya. En aquests cinc anys, el moviment independentista ha fet un progrés vertiginós, però la consulta va servir per a posar les bases d’allò que vindria després. Va ser un primer assaig general que va servir per a mesurar la capacitat de mobilització de la societat civil, però també per a evidenciar les disputes partidistes i constatar que l’estat espanyol no estalviaria cap instrument de repressió per a frenar les aspiracions democràtiques dels catalans.
La consulta del 9-N va ser el primer acte de desobediència multitudinari de la societat catalana, que va organitzar i participar en una consulta prohibida per l’estat. Va ser un gest de ruptura organitzat pel govern de la Generalitat però amb l’aliança imprescindible de la societat civil, representada per l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. L’aliança estratègica entre el govern, presidit aleshores per Artur Mas, i la societat civil va ser la clau de l’èxit: 40.000 voluntaris van fer possible la consulta. Els 1.317 locals de participació –no s’anomenaven col·legis electorals– van obrir puntualment el dia 9 de novembre a les nou del matí.
Arribar fins allà no va ser fàcil. En primer lloc, per les diferències entre CiU i ERC sobre com havia de ser la consulta i quina validesa havia de tenir. En aquells moments, la disputa per l’hegemonia de l’independentisme ja havia començat, i van caldre tres reunions dels partits impulsors, en què també hi havia la CUP i Iniciativa, per a pactar la pregunta i l’organització. La pressió de la CUP i de la societat civil va ser clau per a superar el blocatge partidista i, finalment, es va bastir un fràgil consens que només va durar fins al dia de la consulta, però va ser suficient per a fer-la. En una reunió del 7 d’agost de 2014, Artur Mas i Oriol Junqueras van constatar les seves diferències. En aquell moment, el president de la Generalitat no veia clar la consulta, perquè el govern espanyol no l’autoritzava, mentre que el cap d’ERC pressionava perquè es fes.
L’intent de Mas per a pactar-la amb Madrid amb el govern de Mariano Rajoy havia fracassat i allò abocava el govern a desobeir. La vice-presidenta, Joana Ortega, va fer un darrer intent de pactar-la, en una reunió a Madrid amb la seva homòloga Soraya Sáenz de Santamaria, que va ser infructuós. Constatada la impossibilitat del pacte, Mas va optar per signar el decret de convocatòria el 27 de setembre en un acte solemne al Palau de la Generalitat, on van assistir els consellers del govern, els dirigents dels partits independentistes i també Joan Herrera, en nom d’Iniciativa. Aquell mateix dissabte, la consellera de governació, Joana Ortega, va signar tres convenis essencials per a fer la consulta amb garanties: un amb el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) per a fer el recompte, un altre amb el Centre d’Iniciatives per la Reinserció (CIRE), per a fer les urnes, i un amb l’Idescat per a tenir el cens.
L’altre front de dificultats, aquestes més lògiques, era el del govern de Mariano Rajoy, que va provar d’impedir la consulta forçant la separació de poders amb una impugnació exprés del decret de convocatòria, cosa que no s’havia fet mai en la democràcia espanyola. En tres dies la va liquidar legalment. El diumenge 29, Rajoy va convocar el consell d’estat, que va emetre un informe en contra, i el dilluns a les 18.45 hi havia un ple urgent del Tribunal Constitucional espanyol que impugnava la consulta. Teòricament, la consulta ja no es podia fer, però Mas va optar per convertir-la en un procés participatiu, cosa que va irritar ERC, que defensava que si no es podia fer una consulta vinculant calia convocar unes eleccions plebiscitàries i, en cas de guanyar-les, fer una declaració unilateral d’independència. Ni la CUP ni Iniciativa tampoc no van donar suport la reconversió.
Amb tot, Mas va tirar endavant i el 14 d’octubre va presentar el procés participatiu del 9-N vinculant-lo a unes eleccions plebiscitàries que es farien uns mesos després. El govern va organitzar la consulta, amb els consellers Francesc Homs, Irene Rigau i Joana Ortega, però en confiava l’execució als voluntaris, que s’havien d’inscriure en una web. La maniobra de Mas tampoc no va convèncer el govern espanyol, que va impugnar per segona vegada la convocatòria amb el mateix sistema exprés: el dijous 30 d’octubre, el consell d’estat espanyol n’informava negativament, el divendres 31 el govern espanyol en demanava la suspensió i el dimarts 4 de novembre el Tribunal Constitucional espanyol en decretava novament la suspensió. Aquesta segona suspensió va comportar la baixa de 5.000 voluntaris, però com que n’hi havia apuntats més de 40.000, es van poder cobrir perfectament les 6.695 meses instal·lades en 1.317 locals de votació, la majoria instituts oberts pels directors per ordres del departament d’Educació, al capdavant del qual hi havia Irene Rigau.
Malgrat tots els entrebancs, el dia 9 es va poder fer la consulta, en què van participar 2,3 milions de persones. D’aquestes, 1,8 milions van votar sí-sí (el 80%), 234.000 sí-no (el 10%) i 105.000 van votar no-no a la doble pregunta pactada: ‘Voleu que Catalunya esdevingui un estat? I si és que sí, voleu que sigui un estat independent?’. Tot i que la consulta va ser menystinguda pel govern espanyol, que la va considerar un butifarrèndum abans d’haver-se fet i tot, l’èxit de participació i el seu impacte internacional van causar indignació a la Moncloa, que va desencadenar una onada repressiva contra els seus responsables, amb el president Mas al capdavant. Rajoy en va sortir humiliat i, pressionat per la brunete mediàtica madrilenya, va activar la fiscalia general de l’estat, aquesta que cinc anys després es discuteix si és independent o no. L’aleshores titular, Eduardo Torres-Dulce, va presentar una querella contra el president Mas, la vice-presidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau. Una querella que va causar una revolta de fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per la desproporció dels delictes que es demanaven, de manera que, finalment, va ser redactada a Madrid.
Els organitzadors del 9-N van ser jutjats i condemnats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que els va inhabilitar. Avui ja estan retirats de la política, tot i que Mas continua actiu en una segona fila com a ex-president. Amb el pas del temps, s’ha demostrat que el 9-N, tot i no haver tingut validesa política, va muscular l’independentisme i va ser una lliçó que, després, va permetre d’organitzar millor el referèndum del Primer d’Octubre. Aquell primer intent va permetre el segon i ha permès a l’independentisme de demostrar la seva hegemonia, encara que l’estat espanyol no ho hagi reconegut.
