08.11.2018 - 21:50
A primera hora del matí ja hi havia cua als col·legis electorals, que encara eren tancats. Nombrosos ciutadans havien matinat per a fer guàrdia, per a protegir els centenars de punts de votació que hi havia repartits per tot el país. Eren les primeres hores del 9 de novembre de 2014. Hi havia un cert temor d’alguna acció inesperada, d’algun intent d’última hora de l’estat espanyol d’evitar la jornada de votació, d’endur-se les urnes que s’havien anat distribuint el cap de setmana i que ja eren a punt perquè els milers de voluntaris que s’havien inscrit en pocs dies les posessin a disposició dels votants en una jornada que s’albirava històrica. I tal dit tal fet: 2.305.290 vots. Una dada que va superar les expectatives dels partits i les entitats que havien donat suport a aquella votació, que un any abans s’havia presentat com un referèndum, que es va convocar com una consulta i que va acabar essent un procés participatiu. Però la imatge de les cues de gent a tot el Principat per a votar, la fita d’haver superat els dos milions de vots i, sobretot, la compareixença de Mas davant desenes de periodistes de tot el món proclamant els resultats van humiliar el govern espanyol. Havien menystingut la força de l’independentisme, i en prenien nota. Es posaven els fonaments d’allò que seria, tres anys més tard, l’1-O. I l’estat espanyol greixava la maquinària de la resposta que donaria a l’independentisme a partir d’aleshores: del menysteniment a la repressió.
Per a l’independentisme, el 9-N va tenir la força simbòlica d’haver travessat una línia sense possibilitat de tornar enrere en el camí per a l’exercici del dret d’autodeterminació. El gest de ficar una papereta dins una urna, reproduït per més de dos milions de ciutadans, que responien –en una doble pregunta– si volien que Catalunya esdevingués un estat independent tenia una potència que l’estat espanyol no va saber veure pràcticament fins al final. De fet, la jornada segurament més tensa fou la vigília del 9-N, dissabte, quan la fiscalia es va activar i va obrir diligències per a determinar si la cessió d’espais públics per a la votació era delicte, si contravenia la suspensió dictada pel Tribunal Constitucional espanyol dies abans.
Aquella mateixa tarda hi va haver un primer atac informàtic a gran escala, que va fer caure les webs de la Generalitat, de l’ANC i de l’AMI durant hores i que va blocar els telèfons mòbils de membres de la campanya ‘Ara és l’hora’, que feia mesos que treballaven per animar la ciutadania a participar en la votació. Era un assaig del ciberatac a gran escala que hi va haver a Catalunya el dia 9 i que va col·lapsar les telecomunicacions en molts departaments de la Generalitat i de bona part del Principat; un atac insòlit, a una escala enorme. Més endavant, el president Mas ho va explicar així: ‘Els sistemes de comunicació de la Generalitat han estat objecte d’atacs duríssims d’origen cibernètic. Dissabte es van multiplicar per vint mil les peticions d’informació sobre els sistemes operatius. I diumenge, per seixanta mil.’ Correus també hi posava el seu gra de sorra, en els intents de boicot, segrestant cinquanta mil cartes que el batlle de Girona d’aleshores, Carles Puigdemont, havia enviat als gironins instant-los a participar en el 9-N.
La prohibició del TC i l’amenaça de la fiscalia van tenir un efecte multiplicador de la voluntat de votar, i durant els dies previs a la consulta cada vespre hi havia repics de cassoles de punta a punta del Principat. Fou especialment intens el del dia 8. Els nervis eren a flor de pell entre els membres del govern, els representants dels partits i les entitats. I també entre els votants, que el dia 9 al matí ja feien cua. L’emoció quan van obrir els col·legis es va anar encomanant per la xarxa amb vídeos que recollien els aplaudiments dels votants en el moment que ja podien fer efectiu el vot. Vídeos com aquest que va enregistrar l’editor Quim Torra a l’entrada de l’IES Pere Vives d’Igualada i que va publicar VilaWeb:
El govern de Mariano Rajoy es movia en una certa esquizofrènia, entre el menyspreu absolut de la convocatòria i la preocupació perquè no tingués èxit. Però en va acabar tenint, i l’executiu espanyol es va sentir profundament humiliat. No va poder suportar la imatge del president Artur Mas, acompanyat de la vice-presidenta Joana Ortega, declarant això davant els mitjans internacionals: ‘En algun moment volem fer la votació de manera definitiva. Avui és una passa de gegant. Avui hi ha hagut una simbiosi perfecta entre institucions públiques, entitats i teixit associatiu i persones. El missatge és que quan anem junts, avancem més i millor. És un missatge important per a les setmanes i mesos vinents. Cadascú ha de fer el seu paper, sense trepitjar-nos.’
La simbiosi perfecta, deia Mas. Fou aquesta la clau de l’èxit. I això que tot va penjar d’un fil durant força temps, sobretot per les desavinences entre Convergència i ERC sobre com s’havia de fer la votació tan bon punt va ser impugnada pel govern espanyol i suspesa cautelarment pel Tribunal Constitucional. La seqüència durant aquells dies recorda en certa manera la de tres anys després, amb motiu de l’1-O. Però amb algunes diferències importants, com ara el fet que els partits independentistes van tenir més unitat d’acció el 2017 fins al dia del referèndum, i que l’estat espanyol ja tenia dissenyada una estratègia repressiva molt dura, que encara ara continua.
L’endemà del referèndum d’Escòcia, el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de consultes amb els vots a favor de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP; el 27 de setembre el president Mas va signar al Palau de la Generalitat la convocatòria de la consulta, amb la presència de tots els partits, tret d’ICV-EUiA, que ja marcava distància. Aquell dissabte mateix el govern espanyol va engegar els mecanismes per a impugnar la convocatòria, demanant un informe al Consell d’Estat. I l’endemà passat va presentar al recurs al TC, que també es va reunir de manera extraordinària i en un temps rècord va admetre el recurs bo i suspenent la consulta. L’anunci televisiu inicial que havia difós la Generalitat feia dos dies havia estat suspès, però es reproduïa a tots els racons de la xarxa:
Després de la suspensió, vénen dues setmanes en què l’independentisme malda per trobar la manera de reactivar la votació; s’intensifiquen les crides a la unitat d’acció i al compromís de fer efectiu el 9-N, i hi ha un seguit de reunions entre els partits, que culminen en una cimera fracassada el 13 d’octubre al Palau de Pedralbes. La unitat es trenca i la votació perilla. Mas proposava de reconvertir el 9-N en un procés participatiu que havia de culminar en unes eleccions plebiscitàries. ERC no accepta la fórmula. ICV se’n va de la taula. I la CUP acaba convocant una assemblea improvisada a la plaça de Sant Jaume per explicar què havia passat en la reunió, per ensenyar totes les cartes.
L’endemà Mas convoca una conferència de premsa per a exposar el seu nou pla i anuncia que està disposat a convocar eleccions avançades. Uns dies més tard, les entitats, Òmnium i l’ANC convoquen una gran manifestació a la plaça de Catalunya en què exigeixen unitat als partits. I efectivament els dies següents hi ha noves aproximacions per a remar alhora i fer possible aquest procés participatiu, amb l’horitzó d’unes eleccions plebiscitàries que en ratifiquin el resultat i que serveixin per a proclamar la independència. El dia 27 d’octubre el govern obre un període per a reclutar voluntaris per a l’organització del 9-N, i se n’hi acaben apuntant desenes de milers. La jornada de votació es veu més a prop i agafa una embranzida que espanta la Moncloa, de manera que quan falten pocs dies impugna també la fórmula de la jornada de procés participatiu. Mas diu que assumirà les conseqüències legals del 9-N, que ja és inevitable i indeturable.
Quan el diumenge dia 9 a mitja tarda ja és evident que ni la ciberguerra ni les amenaces no han pogut aturar la riuada de votants als col·legies, Artur Mas i David Fernàndez protagonitzen l’escena que simbolitza l’èxit d’aquell dia, després d’unes setmanes en què s’havia arribat a veure tot perdut.
El 9-N va ser un èxit. Per la gran participació que hi hagué i perquè va posar la base de l’1-O. Sense el 9-N no es pot entendre l’1-O. Entre l’una votació i l’altra hi va haver molts estira-i-arronsa entre els partits, la convocatòria de les eleccions del 27-S, la investidura frustrada d’Artur Mas, la reeixida de Carles Puigdemont… L’estat no ho ha perdonat. Hi va haver condemnes per desobediència contra Artur Mas, Joan Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs. Però una denúncia al Tribunal de Comptes d’entitats amb vincles ultradretans contra ells va activar un procés per malversació que els ha comportat l’embargament de patrimoni. Una prova que el 9-N va tenir impacte, tant judicial com polític.
