15.09.2020 - 21:50
El govern espanyol va aprovar ahir un avantprojecte de llei amb una colla de mesures que assegura que van adreçades a eradicar el franquisme. Les mesures que s’hi proposen són en general patètiques, especialment quan es comparen amb les que van adoptar fa dècades les altres nacions en què el feixisme va governar. Ja vaig dir fa uns quants dies que era un contrasentit pretendre il·legalitzar la Fundació Franco sense il·legalitzar el franquisme. Pura gesticulació.
Tanmateix, hi ha una cosa de la nova llei que a mi m’ha indignat d’una manera especial: la voluntat de proclamar el 8 de maig com a festa d’homenatge als espanyols que van lluitar contra el feixisme. No m’ha indignat perquè no s’ho meresquen –que s’ho han merescut sempre, tots sense excepció–, sinó perquè fer-ho des del règim postfranquista i sense haver netejat mai el passat és purament i simplement ultratjar la seua memòria. Amb la pretensió evident d’emblanquir una Espanya que, tot i dissimular tant, sap que és diferent de les democràcies europees.
És indignant que Espanya pretenga enfilar-se al carro de la celebració de la victòria sobre el feixisme a la Segona Guerra Mundial, com si hagués estat a la banda dels bons.
Com si hi hagués estat i com si hagués fet res per compensar-ho. Perquè cal recordar que encara vivim en un estat, l’espanyol, on l’any passat el Tribunal Suprem reconeixia oficialment Franco com a cap de l’estat des del primer d’octubre del 1936 i que, per tant, donava valor al colp d’estat feixista com a base legal de l’estat. I no es tracta solament de la vida oficial. El franquisme continua viu en els detalls més petits. Per exemple, en la numeració del diari La Vanguardia, que manté la pràctica instaurada per honorar Franco de no comptar les 773 edicions de la guerra. I no passa res.
Les carreteres, les nostres, continuen plenes de demòcrates morts que van lluitar per la República i l’estat espanyol continua sense fer res de real ni de pràctic per a dignificar la seua memòria. Ara tampoc amb aquesta nova llei.
Però, sabeu què? Segons que reconeix el consolat espanyol de Sant Petersburg, en aquests moments, aquesta setmana, hi ha set cadàvers de soldats feixistes de la División Azul a punt de ser repatriats a càrrec de l’estat, concretament del Ministeri de Defensa –i d’això ahir no en va parlar Carmen Calvo, entre tanta prosa florida i hiperbòlica que va gastar. De fet, d’ençà del 2003 Espanya s’ha gastat 23.000 euros a repatriar 29 cadàvers de soldats espanyols morts defensant el nazisme. I cap ni un per a repatriar soldats morts lluitant per la democràcia.
Això només és un exemple més, un entre tants. Però serveix per a fer el contrast de tot plegat amb Alemanya, un contrast feridor. Perquè allí la desnazificació va ser una política executada en massa i a consciència. Tant que quan es va acabar, el 1951, tota la jerarquia nazi o s’havia mort o era sotmesa a judici.
Permeteu que faça una breu repassada perquè s’entenga fins a quin punt és indignant que Espanya intente d’afegir-se a les celebracions del 8 de maig.
Alemanya, tots aquests anys, ha pagat 53.000 milions d’euros a les víctimes del nazisme o a les seues famílies. Això sí que és memòria històrica.
Alemanya va obrir, ja el 1949, a Buchenwald, el primer monument als assassinats pels nazis i d’aleshores ençà no ha cessat d’honorar-los: n’ha instaurat pràcticament a cada vila i a cada ciutat. Això sí que és memòria històrica.
De fet, quan el mur de Berlín va caure, el 1989, no hi va haver cap discussió sobre el fet que el millor terreny de tots els que van ser alliberats al centre de la ciutat havia de ser dedicat, quaranta-quatre anys més tard!, a l’impressionant monument en memòria dels jueus assassinats pel nazisme. Això sí que és memòria històrica.
I evidentment a Alemanya no hi ha ni us sol carrer, ni un sol monument, ni un sol cementeri, res, que recorde la Wehrmacht, el règim nazi ni Adolf Hitler. Això sí que és memòria històrica.
Alemanya va canviar la bandera tan bon punt acabà la guerra. I se n’inventà una que unia els colors de Württemberg i Baden quan aquests dos estats, els primers que restaren lliures de l’ocupació, es van unificar. Per no tenir res a veure amb la bandera del règim nazi, que hi és prohibida. Això sí que és memòria històrica.
Durant molts anys a Alemanya era una activitat escolar obligatòria visitar els camps nazis, especialment Dachau, perquè els xiquets fossen conscients de l’horror causat pel seu país. Hi han desfilat milions d’infants. Això sí que és memòria històrica.
I quan el film La llista de Schindler fou estrenat, el 1993, els governs federals van recomanar a tots els instituts que el mirassen i van facilitar-ne còpies, perquè cap adolescent no oblidàs què havien fet Alemanya i el nazisme. Això sí que és memòria històrica.
Alemanya, en fi, va demanar oficialment perdó, l’any 2008, per haver lliurat el president Companys a Espanya. Espanya ahir es va tornar a negar a fer-ho.
Però sabeu què? Alemanya no celebra el dia de la victòria, el 8 de maig. Per vergonya. No gosa fer-ho.
De fet, enguany hi ha hagut polèmica perquè la ciutat de Berlín l’ha celebrat i el govern ha insistit que Alemanya no és digna de celebrar la victòria contra el feixisme, per la culpabilitat col·lectiva com a nació. I ha recordat que el paper que ha de fer l’estat alemany és de reconèixer la culpa, encara, reparar el mal causat, encara, i continuar lluitant perquè un règim com el nazista no torne mai més.
I ara compareu la dignitat alemanya amb la notícia que Espanya sí que celebrarà el 8 de maig, com si la història no existís i com si tot fos manipulable.
