Maria Antònia Oliver: ‘La meva vida sempre ha estat caure i tornar-me a aixecar’

‘He estat molt contenta que m’hagin donat la “Col-i-flor d’enguany”.’ Amb aquestes paraules, Maria Antònia Oliver agraïa el Premi d’Honor i trencava tots els protocols fent un homenatge a Sales i Rodoreda. L’alegria del premi i la seva vitalitat desinhibida li estimulaven el to incisiu i insubornable. Durant l’acte de lliurament del premi, va fer riure més d’una vegada el públic del Palau, pel seu estil directe, rebel i irònic. No es va estar de res i va dir tot allò que volia dir. Va fer ben present el seu home, Jaume Fuster, va fer alçar la mirada cap als refugiats, va reivindicar més premis per a les dones i digué amb tota contundència: ‘Jo sé que veuré la independència de Catalunya i esper, confii i fins i tot exigesc que el govern de la futura república catalana pensi en els seus germans del sud i els de més enllà de la mar.’ A l’entrevista parla en profunditat de la seva lluita per la vida, des que li van trasplantar el cor i es va morir el seu home, l’escriptor Jaume Fuster. Ho fa amb la rialla clara, que li surt de dins, sense regatejar paraules a l’hora d’explicar els seus sentiments des d’una franquesa alliberadora, que parla de tot: de la vida, de la mort. I també de la desesperança i de com vèncer-la.

—Sou independentista de sempre
—No he estat mai una persona que hagi anat a mitges, sempre he agafat les coses amb tota la seva càrrega. Quan tenia disset anys, jo ja era independentista dels Països Catalans. Un català no importa que ho sigui perquè Catalunya és prou forta i prou persistent per a no necessitar ningú més. En canvi, els illencs i els del País Valencià, necessitem els altres. Encara que acabem essent una confraternització  d’estats. No sé què serem. Ja ho veurem. Ara, sí que et puc dir és que l’independentisme a les illes ha pujat moltíssim i encara hi ha molta de gent que van per lliure, però són molts, moltíssims i això em fa sentir una alegria fantàstica.

—Us pensàveu que arribaríem fins aquí?
—No m’ho hauria pensat mai. Vaig venir a la primera manifestació massiva i vaig quedar esborronada. I quan vaig veure que en Mas rebia els representants de l’ANC vaig pensar: ‘Ja ho tenim!’

—I sou de les que us desanimeu?
—Si em desanim no ho dic, em quet el desànim per a mi, però sempre mostr la meva part més alegre. Encara que estic fotudíssima físicament: més fràgil, més magra… Però paciència.

—Són molts anys de lluita per la vida. Fa gairebé trenta anys que us vàreu trobar malament per primera vegada.
—El problema al cor me’l van detectar quan vaig tenir l’embòlia, a quaranta-un anys. Quan em van trasplantar el cor, el cirurgià va dir a en Jaume: ‘Els trasplantats poden durar fins a deu anys.’ La dona del metge li va dir: ‘No diguis això davant la Maria Antònia.’ Jo, quan ho vaig sentir, vaig dir: ‘Mira, deu anys!’ Però no em pensava que en pogués viure divuit i el que encara em queda. Això m’ha fet molt feliç. Encara que estigui fotudeta físicament, els metges que em duen sempre m’han dit que jo no em moriré del cor, que jo em moriré d’una altra cosa, o sigui que el meu cor subsisteix.

—No deu haver estat fàcil?
—Si hi ha una cosa que no m’agrada la dic, però procur no ser repatània. Això és una lluita constant, i en aquesta lluita sempre tenc una actitud molt positiva. No puc lluitar en negatiu perquè m’enfonsaré i si no vull que em passi he de lluitar en positiu. Sempre veient les coses bones abans que les coses dolentes. A vegades no ho aconseguesc i estic deprimida dos o tres dies, a vegades si ho aconseguesc estic contenta dos o tres dies més. A part, he estat molt de temps sense escriure perquè les paraules havien deixat de ser-me amigues, per la mort d’en Jaume i les malalties.

—I com us ho heu fet per ser positiva?
—És que jo estim molt la vida, tot i que havia intentat suïcidar-me dues vegades, quan estava més fotuda.  No vaig arribar a fer-ho, però ja tenia preparades totes les pastilles per prendre, perquè ja no podia més.

—Després de la mort d’en Jaume Fuster?
—Sí. Després d’haver publicat Crineres de foc va venir la gran davallada.

—La vida us va ser una mala passada forta.
—En Jaume es va morir quan feia mig any que m’havien trasplantat el cor. Mig any després es va morir la meva mare i mig any després la meva sogra. Va ser un temps molt fotut. Encara que siguis positiva de naixement, quan la vida et fa aquestes putades t’enfonses.

—I com us en sortiu?
—Saps què em va anar molt bé? Vaig anar a un bon psiquiatre i em va dir: ‘Tu que ets molt de rituals, et diré que en provis un que pensaràs que no té res a veure amb la psiquiatria. Escriu una carta a en Jaume dient-li totes les coses que no li havies dit i li voldries dir. Vaig fer una carta molt llarga amb les coses que no li havia dit i vaig fer que ell em digués coses que tampoc no m’havia dit mai. I em va dir: ‘Te’n vas allà on vas escampar les cendres d’en Jaume, a la Cerdanya, cremes els papers que has escrit i després em dius com t’ha anat.’ I així ho vaig fer i aquest ritual em va canviar la vida. Vaig trencar amb el dol. Però ho vaig fer quan feia 13 o 14 anys que en Jaume s’havia mort. Fixa’t: fins tants anys després no vaig saber trencar amb la mort d’en Jaume. Quan el recordava sempre m’agafava tristor. I el recordava cada hora de la vida, el tenia sempre present. Ara també l’hi tenc, però el record el tenc amb alegria. Si m’agafa tristor és una tristor alegre, no sé com dir-ho.

—No acceptàveu la seva mort, però cal dir per a la gent que no us coneixia que éreu una parella molt unida. Us devíeu barallar com tothom, però teníeu una vida molt connectada. Us recordo sempre fent coses junts.
—Sí, sí que ens barallàvem, però ens aveníem moltíssim, teníem unes vides molt paral·leles. En Jaume era més intel·lectual i jo era més escriptora. Ell m’ho deia: tu ets més bona escriptora però jo sóc més bon intel·lectual.

—I ara que és el que us fa viure?
—La vida, jo vull viure. Fa uns anys, després del trasplantament, vaig tenir un xoc asèptic i, estant adormida, vaig tenir una visió. Jo em veia molt velleta dins una cova, que no era natural, sinó construïda per la gent, era quadrada, amb molta verdesca, un rierol pel mig. Jo baixava amb un gaiato i un barret molt gros. A cada minut queia i em tornava a aixecar, tornava a caure i em tornava a aixecar, i així moltes vegades. Després vaig entendre aquest somni. Era jo: sempre caic però sempre em torn aixecar. Vull viure, la meva vida sempre ha estat això, caure i tornar-me a aixecar. Abans no tant… Que et donin un premi d’aquesta categoria et dóna molta d’empenta. Quan m’ho van dir vaig pensar: però jo m’ho meresc? Aquest premi és una gran cosa… Ah!, però no m’agrada el nom.

—Ja ho vàreu dir en el discurs, vàreu fer somriure a tothom.
—Jo vaig néixer amb l’Honor a la Pàtria, al Caudillo i totes aquestes coses. A més després vaig descobrir que l’honor és un valor mascle que a mi no m’interessa. Na Mercè Rodoreda i en Joan Sales, del Premi d’Honor en deien la Col-i-for i jo també ho he dit. Estic molt contenta que m’hagin donat ‘la Col-i-flor d’enguany’.

—Heu fet un discurs molt feminista, com la vostra obra.
—Jo reivindic que el premi s’ha de donar a més dones perquè n’hi ha moltes que se’l mereixen, no només dones escriptores, sinó lingüistes, científiques que han fet molt. Els d’Òmnium també ho veuen, que no és just que de 48 premis només hi hagi 4 dones, i que també hi ha uns quants premis que millor que no s’hagin donat. Bé, això val més no dir-ho..

—Sí, sí, que ara ja sou una Premi d’Honor i ja ho podeu dir…
—Jo n’estic molt agraïda i estic segura que m’han triat perquè som una dona, però també sé que m’ho meresc.

—I tant… Amb això de les quotes, a sobre quan una dona guanya alguna cosa pot semblar que no s’ho mereixi tant.
—És això. Pareix que no ens ho mereixem i no arribam mai a la cresta de l’ona de la nostra situació. Hi ha poques dones que siguin al capcurucull de les empreses. Tots són homes. Potser la Botín… Les altres dones no hi arribam mai. Hi hem d’arribar perquè tenim tants de valors i tanta intel·ligència com els homes, però això nosaltres ho hem de demostrar cada dia.

—Però hem avançat o no tant com sembla?
—Hem avançat però em preocupa que ara a les escoles hi ha molts nois que vigilin les seves nòvies mitjançant el mòbil i les noies s’ho deixen fer. Això em preocupa moltíssim. Vas a un institut i et trobes noies feministes, nois feministes i un grup de nois que et diuen que són masclistes. Fa vint anys no gosaven dir-ho i ara ho diuen clarament. Això és un retrocés.

—A vegades sorprenen coses que semblava que ja s’havien superat. Per exemple, quan les declaracions d’Anna Gabriel van escandalitzar.
—Ep, que jo vaig ser criada per una tribu, fins a sis anys. Tenia un pare i una mare, però només els veia a la nit. Durant el dia, quan sortia d’escoleta, tenia set mares i tres padrins que em varen educar. Em vaig criar en una tribu: tant eren les ties, com mumare com el padrí. Jo me’ls estimava tots. Que la gent faci tants escarafalls perquè una noia diu que li agradaria de trobar un grup que volgués tenir els fills conjuntament i els educàs la tribu és fora de lloc. Si a mi també em va educar la tribu…

—Heu dit que tornaríeu a escriure, però no és excessiva aquesta pressió perquè un autor hagi d’escriure sempre? Cal? Ja heu escrit molt.
—Un escriptor és escriptor sempre, fins i tot quan dorm. És cert, no ha pas d’escriure sempre. Pots passar èpoques bones i èpoques dolentes. O èpoques bones en què no vols escriure o no pots, com m’ha passat a mi, que no he pogut. He fet cosetes que les tinc a l’ordinador, però no he escrit cap novel·la perquè no podia, perquè les paraules no m’eren amigues, supòs que per la mort d’en Jaume. Ara em tornen a ser amigues i tornaré a escriure. Durant aquests quinze anys he intentat fer coses, però cap no m’ha acabat de convèncer. L’altre dia vaig pensar que per fer una mica de mans, de peus i de cap faria una novel·la de na Lona Guiu i després em posaria amb l’altra novel·la, amb els textos que he anat fent aquests anys. I encara no he trobat el desllorigador.

—De la Lona Guiu, us n’han tornat a reeditar Estudi en lila.
—Sí, sempre té molt d’èxit. Les altres novel·les de na Lona també me les reeditaran a Mallorca.

—Quina és la vostra novel·la favorita?
—Crineres de foc és la que em va dur més feina. Vaig estar a punt de tornar-me boja i és la que més m’agrada. Crec que em va sortir molt bé. Però quan Edicions 62 va entrar a Planeta en van trinxar tots els exemplars que tenien. Jo me’n vaig quedar 200 i aquest Sant Jordi he hagut de portar els que jo tenia.

—Em pensava que em diríeu Joana E.?
—Aquesta és la que agrada més a la gent. L’han reeditada. I Tallats de lluna també. M’agradaria és tenir l’edició digital de tots els meus llibres.

—Heu traduït autors molt importants. Us va influir molt Virginia Woolf?
—Molt, vaig traduir Les ones i Orlando, una novel·la preciosa què és tan profunda que sempre hi pots trobar qualque cosa que no hi has trobat el dia abans. Ara no són moda les seves novel·les. Això sol passar, amb els autors. És més moda Una cambra pròpia.

—Com veieu la literatura catalana actual?  A la ‘generació dels 70’, a la qual pertanyeu, sempre us valoraven el fet d’haver ampliat la literatura a tots els gèneres. Això, que us preocupava tant, ha canviat?
—Els de la ‘generació dels 70’ sempre érem els joves… Ara hi ha molta gent que fa novel·la policíaca en català. Per exemple, en Sebastià Bennasar fa unes novel·les fantàstiques. També hi ha gent molt bona fent ciència-ficció. Hi ha molta gent jove fent bona literatura: en Màrius Serra, na Bel Olid, en Sebastià Alzamora… Ara la literatura catalana és una literatura universal com ho és la francesa o l’anglesa. Passa que es necessiten més traduccions.

—Per cert, us presentareu a les eleccions tancant la llista de l’Assemblea Sobiranista? Torneu a la política?
—Jo ja havia estat del PSAN fa molts anys. Ara seré la darrera de la llista de l’Assemblea Sobiranista. Durant un temps en vaig ser presidenta. Vam decidir de fer aquesta llista de país, que és un desafiament, per fer una mica de renou per Mallorca i Menorca. Ho hem fet perquè Més, que són els més nacionalistes, han optat per Podem i aquests no votaran mai per la independència, ni a les Illes ni al Principat.

—La resistència a favor de la llengua a les illes ha estat impressionant.
—Amb en Bauzá, els nacionalistes estàvem amb l’aigua al coll. La resistència va ser forta. Tant a Mallorca com a Menorca les manifestacions van ser les més grans que s’han fet  mai. Ara amb na Francina Armengol és diferent, hem tornat al Ramon Llull,  van venir els d’Òmnium i vam anar a parlar amb ella i ens va tractar molt bé. Tornarà a haver-hi doblers per a la cultura. Tot això era impensable. Són avanços. Fora quatre palmesans, la gent xerra mallorquí. La gent no té l’amor a la riquesa de la llengua com a Catalunya, no té tant la idea de la llengua com a vincle o com a objecte de lluita, però la manté més que a Catalunya. No s’ha fet tan malbé, potser perquè som una illa.