El 75% i Matrix

“Matrix et posseeix. Tu et creus l’amo de la teva vida, de les teves accions, de totes aquelles petites o grans coses que fas cada dia, però… Com podries demostrar que tot això no és una il·lusió? No has tingut mai un somni que semblés molt real?”, reflexiona Morfeu en aquella pel·lícula de culte que actualitza La vida es sueño de Calderón de la Barca.

El període històric que hem convingut a anomenar Procés s’ha caracteritzat, com tot fenomen dialèctic, pels clarobscurs. Entre els caires positius, hi podem comptar la reconnexió aspiracional amb la política i la mobilització massiva d’una part de la societat; la desconnexió amb el principi de realitat i amb l’esperit pragmàtic (ja sé que aquest adjectiu no té gaires ressonàncies èpiques, però no me’l confongueu amb autonomista, si no us sap greu) es comptarien entre els més negatius.

S’ha fet difícil de no pensar sovint en els darrers des que, el novembre passat, el Tribunal Suprem va inadmetre el recurs de cassació de la Generalitat sobre la sentència del TSJC. Un cop validada aquesta pels òrgans jurídics superiors, va faltar temps perquè jugadamestristes de divers pelatge sortissin a la palestra a proclamar que la resposta havia de consistir a exigir el 75% restant en català, perquè era més del que s’impartiria actualment a moltes escoles i instituts. Tot, com si fos irrellevant assumir un marc normatiu pitjor; com si disposéssim d’una corrua de mitjans coercitius més enllà de la testosterona; en definitiva, com si fos possible, en relació amb la sentència del mínim –mastegueu l’adjectiu en tota la seva plenitud semàntica– del 25%, la clau de judo en benefici propi que va esmentar en una tertúlia de TV3 aquell inefable partitòcrata de cognom resplendent.

Garbellem-ho bé. En una clara paradoxa, el tan fressat discurs del 75% implica, per una banda, una aproximació indiscutible a la realitat (la vehicularitat del català s’ha incomplert de manera sistemàtica, sobretot a l’ESO i a l’FP) i, per una altra, una disjunció que la n’allunya (no hi ha un 75% viable del marc horari general des del moment que existeix la matèria d’anglès i, sobretot a secundària, matèries no lingüístiques que es vehiculen en llengua estrangera per obra i gràcia dels projectes AICLE). És pura aritmètica: amb un mínim del 25% en castellà, el català esdevé, com a màxim i anant que ni pintat, la llengua d’un 60%-65% del temps lectiu. Això, que passa inadvertit a una munió de ciutadans que, hipotèticament, ha passat corpore in praesenti pel nostre sistema educatiu, resulta exasperantment obvi per a aquells que no es deixen endur pel corrent discursiu. El mantra percentual imaginari del 75% juga, però, amb avantatge: és promogut a cor què vols per periodistes, presentadors, columnistes, totòlegs i per un ventall faunístic d’allò més variat, així com per mitjans de tota casta i condició.

No es tracta només d’una qüestió de pulcritud periodística. El pinyol de l’assumpte és que, per poc que hi cavil·lem, el marc conceptual del 75% legitima –sovint sense voler-ho– el compliment d’una sentència judicial que és arbitrària, antipedagògica i de voluntat lingüicida. Els automatismes mentals porten a infravalorar-ne l’abast i a concloure que, fet i fet, “encara ens queden tres quartes parts del pastís”. Res més lluny de la veritat: els mal anomenats models plurilingües i interculturals amb un mínim del 25% en castellà (tant si s’imposa amb sequedat vehicular com amb vaselina curricular, que al capdavall l’hàbit no fa el monjo) tendeixen a minoritzar la presència del català en els projectes lingüístics de centre (PLC). Després del pacte quadripartit que en l’àmbit legal desblinda definitivament la immersió, les etapes d’infantil i primària, com també les poblacions més catalanoparlants que gaudien d’un ensenyament normal en la llengua pròpia, aviat ho podran comprovar de primera mà, sense pal·liatius.

La minva al PLC es consolida amb la praxi docent posterior, bé sigui per negligència en els usos lingüístics per part del docent, bé sigui perquè els recursos didàctics no són fàcilment accessibles en llengua catalana, bé sigui perquè la metodologia cooperativa aplana el camí a la comunicació horitzontal en castellà. Per a copsar la magnitud del vesper, n’hi ha prou de documentar-se sobre què passa a les aules del sud del nostre món. El joc de miralls amb el País Valencià, amics catalunyesos, hauria de ser sempre, persistentment, bidireccional.

I ara, permeteu-me que torni a ampliar el focus. La Catalunya actual és una societat castigada, sens dubte, per un estat monomaníacament catalanòfob, però també per alguns discursos autoenganyosos que, de fa massa temps, han estat escampats pels polítics i acceptats pels votants amb lleugeresa. Uns psicotròpics ideològics que han emblanquit, per exemple, la suspensió de la defensa dels drets lingüístics de la minoria catalanoparlant –constitutiva del país–, o un parèntesi prolongat –suïcida– en el procés de construcció nacional. Talment com si existís una contradicció insalvable, essencial, entre construir-se nacionalment i empènyer tota temptativa independentista. Una persona ben informada, davant la meva estupefacció pel victimisme rampant de la classe dirigent i la seva dissociació entre el dir i el fer, em va etzibar un dia: “El teu problema és que no acabes d’entendre que, tot i els esforços que fan per dissimular-ho, la quasi-unanimitat dels polítics d’aquest país no consumeixen la droga amb què trafiquen.”

Matrix, estimat lector, és l’enemic mortal d’una estratègia amb cara i ulls, i de la independència en últim terme. Matrix és intangible, i és per això que no existeix ni existirà mai com a espai objectivable. Matrix, prenguem-ne consciència, som tu i jo i el de més enllà, la nostra afecció ludopàtica per les abstraccions, els dimonis interiors que ens constrenyen, la manca d’esperit crític i la imperícia en la falsació popperiana. Matrix són els percentatges espuris i els relats redemptors que se sustenten sobre l’etereïtat. Matrix són els ex-consellers d’Educació i les organitzacions que amb la seva deixadesa han rebordonit la immersió, però que ara aspiren a erigir-se en eqüestres salvallengües. Matrix no és res i ho és gairebé tot, i podria molt ben ser que, si no es produeix un gir copernicà que no s’albira, tots plegats hi vagaregéssim –aquí caic allà m’aixeco– durant dècades. O –qui ho sap– pels segles dels segles. Amén.