08.06.2018 - 22:00
Motiva més protestar i queixar-se per la prohibició i la censura que no pas experimentar les coses. No s’hi veuen cues, per entrar al CCCB, no. Aquí tenim l’exposició vetada per la fira madrilenya d’art aquest hivern, dedicada als ‘Presos polítics en l’Espanya contemporània’, el seu títol inequívoc. És primera hora d’una tarda d’aquesta setmana i plou, potser per això som poquets a l’expo. A la taquilla m’han dit que sí, que hi ve ‘bastanta’ gent. Potser sí. És de franc i només s’hi està uns dies. Teniu una setmana per a anar-la a veure, si és que no l’heu vist abans a Lleida o aquí, al centre del Raval. S’acaba el diumenge 17.
La sala evoca una catacumba. Els visitants ens saludem, faig un ‘hola’ quan hi entro i una parella s’acomiada amb els ulls quan en surt.
Fins a 74 presos polítics, s’hi compten. Ara, ja en són més: el cambrer d’Altsasu que va enregistrar la baralla del bar del costat, no pas el seu, un vídeo que li ha costat la pena més grossa de la sentència, i hem de comptar també els altres joves que han ingressat a la presó aquesta setmana (a més dels que ja estan consignats en aquesta exposició i que fins ara han estat en presó preventiva per la mateixa causa). O els rapers: Valtònyic si tornava de l’exili, o Pablo Hasél o Elgio. Podrien formar part de l’obra de Santiago Sierra, artista que afronta a la directa les qüestions polítiques espanyoles més roents. Com aquesta.
No conec la majoria dels casos ni les cares que l’expo presenta. Com els altres visitants me’n vaig informant per les referències que acompanyen cada retrat. La parella que estava asseguda quan he entrat ja no hi és. Creuo mirades amb una noia i una dona, potser mare i filla. No diem res, només els ulls se saluden una mica. De normal la gent no ens diem gran cosa a les expos, però en aquesta potser no cal dir res perquè si som aquí és que sabem de què va la cosa. No sé si els altres dies hi entren, però avui no hi ha turistes. Per edat, els visitants hem situat en el temps les circumstàncies dels casos que han portat aquests homes i dones a la presó. La noia jove s’atura una estona llarga davant d’un dels pannells, no s’hi acosta gaire, no es mou.
Al Museu de Lleida, els retrats estaven tots junts. Aquí, per les dimensions de la sala, s’han distribuït en tres parets. Els presos són representats per retrats en blanc i negre. N’hi ha 24. Cada retrat pot ser que representi una persona o un grup. Així, Jordi Sànchez evoca els presos 56 i 57, que són ell mateix i Jordi Cuixart. Com tots els altres, té la cara pixelada. La nota que informa del cas que els ha dut, a ell i el seu company, a Soto del Real, no en diu els noms. L’escrit diu (tradueixo): ‘Membres actius en la convocatòria de les concentracions per la votació del referèndum d’independència de Catalunya del 2017. Un d’ells, president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), i l’altre, president d’Omnium Cultural. Acusats per suposat delicte de sedició pública amb risc de reiteració delictiva i destrucció de proves, són condemnats a presó incondicional i sense fiança. Ingressen a la presó de Soto del Real, Madrid.’ Oriol Junqueras representa els presos polítics del 16 al 24.
No hi ha cap nom enlloc. No veiem les seves cares ni en sabrem el nom. Només si els reconeixem. L’artista madrileny posa així l’accent en la ignorància, en la indiferència que la dissidència política provoca en l’opinió pública espanyola. També en la catalana quan es tracta dels presos que no coneixem o hem oblidat. Una mena de menfotisme que, ara, gràcies als presos independentistes, potser no ho és tant. Som nosaltres, el públic, qui hem de reconèixer les persones aquí evocades. Tot això no és simbòlic, aquestes persones estan privades de llibertat, uns quants en presó preventiva, altres després de ser jutjats sense gaires proves, o per haver treballat a un diari (Egin), o hi han estat per una funció de titelles, o encara hi són per …
En aquest vídeo podeu veure cada cas i informar-vos-en.
Val la pena veure l’expo i val la pena veure el vídeo. Al CCCB, ‘Presos polítics en l’Espanya contemporània’ s’ha emmarcat en les jornades dedicades a la llibertat d’expressió que recorden George Orwell. Que va escriure una frase i una idea que de vegades es diu que fa referència al periodisme: ‘Si la llibertat significa alguna cosa, és el dret de dir a la gent allò que no vol sentir.’ Com que el periodisme no ho compleix gaire, artistes com Santiago Sierra fan obres com aquestes.
Són uns quants els presos polítics a l’Espanya contemporània, sí, uns quants.
