Hi estem disposats?

Aquesta setmana i la vinent es reuneix a Madrid la 25a Conferència de les Parts Signatàries del Conveni Marc sobre Canvi Climàtic (anomenada COP25), que havia de desenvolupar-se a Santiago de Xile, però els manaires d’aquell país no ho van considerar convenient(?).

Era l’any 1992 quan l’ONU va aprovar aquest conveni per ‘estabilitzar les concentracions de GEH [gasos d’efecte hivernacle] a un nivell que impedís les perilloses interferències antropogèniques amb el sistema climàtic, i en un termini de temps que permetés l’adaptació natural dels ecosistemes, assegurar la producció d’aliments, un desenvolupament econòmic sostenible’.

Vint-i-set anys després, crec que hem de posar obertament damunt la taula el deteriorament de la salut ecològica del planeta en què ens toca viure i la poca efectivitat de les COP. En vista de la preocupant crisi climàtica, molts països –Catalunya també– han començat a fer declaracions d’emergència climàtica. I no solament alguns governs, sinó també alguns parlaments. El de Catalunya va aprovar una moció, al plenari del novembre passat, declarant-se en emergència climàtica i manifestant la necessitat de crear una Comissió de Seguiment de l’Emergència Climàtica, cosa que, gràcies a la responsabilitat de tots els grups polítics, es materialitzarà al Ple del Parlament, en la sessió 45a, el dia 12 de desembre de 2019.

Fa pocs dies, l’Organització Meteorològica Mundial (l’OMM), feia públiques les xifres de les concentracions de GEH a l’atmosfera. En el seu butlletí va mostrar que la concentració mitjana mundial de diòxid de carboni (CO2) havia arribat a les 407,8 parts per milió (ppm) el 2018, després d’haver estat de 405,5 el 2017. Ja al mes de maig de 2019 es va assolir un nou pic, 414,83 ppm.

L’increment de CO2 que es va produir del 2017 al 2018 es va situar just pel damunt de la mitjana de l’últim decenni. Els nivells mundials de CO2 ja van sobrepassar el simbòlic i important llindar de 400 ppm el 2015. El gas roman en l’atmosfera durant segles i encara més temps als oceans.

Per la seva banda, les concentracions de metà i òxid nitrós es van disparar i van ascendir en quantitats més altes que no pas durant aquests últims deu anys. El secretari general de l’OMM, Petteri Taalas ho deia ben clar: ‘No hi ha indicis que es produirà una desacceleració, i molt menys una disminució, de la concentració dels gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera malgrat tots els compromisos assumits en virtut de l’Acord de París sobre el canvi climàtic… Hem de plasmar els compromisos en acció i augmentar el nivell d’ambició en nom del benestar futur de la humanitat.’

Cal recordar que l’última vegada que a la Terra es va donar una concentració de CO2 comparable va ser fa entre 3 milions d’anys i 5. Aleshores, la temperatura era de 2 °C a 3 més càlida i el nivell de la mar entre 10 i 20 metres superior a l’actual.

Per una altra banda, al final del mes passat, el Programa de l’ONU pel Medi Ambient (PNUMA) va fer públic a Ginebra el seu informe sobre la disparitat en les emissions del 2019, que és la diferència entre ‘on és probable que ens trobem’ i ‘on hem d’arribar’ (Emissions Gap Report 2019). En aquest desè informe s’hi avaluen els darrers estudis científics sobre les emissions estimades actuals i futures de GEH, que es comparen amb els nivells d’emissions admissibles perquè el món progressi en la trajectòria de menor cost cap a la consecució dels objectius de l’Acord de París. Les conclusions del resum són descoratjadores. En conjunt, els països no van aconseguir de posar fre a l’augment d’emissions mundials de GEH, cosa que implica que ara calguin reduccions més dràstiques i en menys temps.

Si s’haguessin pres mesures climàtiques rotundes el 2010, les reduccions anuals necessàries per a atenir-se als nivells d’emissions que preveuen els escenaris de 2 °C i 1,5 °C només haurien estat, de mitjana, del 0,7 i 3,3% a l’any. Ja que no va ser així, les emissions han de disminuir d’aquí al 2020 gairebé d’un 3% anual per complir l’objectiu dels 2 °C i al voltant del 7% anual per al d’1,5 °C.

Com és obvi, com més s’endarrereixin les intervencions, més grans seran les retallades que caldrà fer. Naturalment, per fer front a aquest enorme desafiament cal la complicitat de tots els sectors de la societat.

Val recordar què va dir Antonio Guterres, secretari general de L’ONU, en obrir la Cimera d’Acció Climàtica el setembre passat a New York: ‘No es tracta d’una cimera de converses climàtiques. Ja hem parlat prou. No es tracta d’una cimera de negociació sobre el clima perquè no negociem amb la natura. Es tracta d’una cimera d’acció climàtica. De bon començament, vaig dir que el bitllet d’entrada no era un discurs bonic, sinó una acció concreta. I sou aquí amb compromisos.’

Compromisos, compromisos, compromisos… de reducció d’emissions, que són urgentment necessaris en tots els aspectes i totes les persones, empreses i institucions hi hem de posar el nostre gra de sorra deixant de cremar fòssils per disposar d’energia.

A Catalunya, al País Valencià i a les Illes, l’any 2017 (la darrera informació disponible), les emissions foren respectivament de 45,07, 24,94 i 9,15 milions de tones equivalents de CO2, que són un total de 159,71 milions de tones. Reduir-les d’un 7,6% anual vol dir que s’haurien de reduir d’uns 3,5, 1,89 i 0,69 milions cada any, cosa que equival a més d’un 10% de les emissions vinculades a la combustió a Catalunya. Hi estem disposats?