72: la xifra del poder

Sempre he admirat els matemàtics. Els bons matemàtics. Entenc la tesi segons la qual les matemàtiques són el jutge suprem de la realitat i sé que no cal anar a parar a Descartes per entendre-ho, però estic d’acord amb ell que totes les coses passen a través d’aquestes figures que en diem nombres o xifres. Recomanables de remenar amb calma, especialment quan les emocions són intenses.

Fem comptes, doncs. La senyora Arrimadas, el senyor Iceta, el senyor Coscubiela i el senyor Albiol insisteixen des de fa hores que Mas no pot ser el president de Catalunya –en realitat, volen dir que el procés cap a la independència s’ha d’aturar i que el resultat de les eleccions no s’ha d’implantar, però és evident que tàcticament encara els és més fàcil de furgar per crear divisió en el camp independentista que no pas d’oposar-s’hi frontalment. Poden opinar el que vulguen, però de les urnes no van eixir debats sinó xifres. I les xifres són les que són: Junts pel Sí suma 62 escons i ells en sumen 63. Però n’hi ha deu més que són els que tomben la balança. I la decisió és exclusivament a les mans d’aquests deu escons, els de la CUP. Nosaltres podem especular tant com ens done la gana i fer tanta teoria com vulguem, però açò no és cap problema general ni insoluble. Simplement cal que la CUP prenga una decisió. La que lliurement considere que és millor.

Ara, hem d’entendre que la diferència entre els 10 i els 63 és abismal. La diferència és que Arrimadas, Iceta, Coscubiela i Albiol no poden canviar el projecte polític d’independència que ha triat la majoria del país a les urnes. Ni tan sols poden impedir a força de crits que Mas siga president, si és que al final resulta que hem d’acabar reduint-ho tot només a això. I, naturalment, no poden condicionar que hi haja o deixe d’haver-hi un acord sobiranista. Arrimadas, Iceta, Coscubiela i Albiol poden cridar i cridar i cridar. I poden crear així, i amb l’ajut de les escenificacions adequades, les condicions perquè la suma no sume si és que els qui haurien de sumar s’hi repensen. Però, clar i net: la pilota és al nostre camp: 62 + 10. I el que passe només depèn de nosaltres.

Ara vivim unes hores molt complicades. L’estat hi ha abocat tot el que té, a la desesperada. Perquè està desesperat. Però el miratge aquest que volen provocar els quatre es trencarà amb una facilitat esborronadora a la primera votació que els dos facen junts. Ho torne a dir: quan els dos voten junts s’escenificarà, sense discussió possible, la impotència dels quatre.

Perquè en les matemàtiques hi ha regles, no miracles: 62 més 10 fan 72 i, sobre 135, allò que decidesquen aquests 72 va a missa. Deixem, doncs, que les matemàtiques vinguen al rescat de la histèria. Novament, tot depèn que els 62 i els 10 vulguen sumar. Però aquesta qüestió, al final, és a les mans de 72 persones, no de mi ni de vós. Nosaltres ens podem posar nerviosos fins a l’extrem i trinxar-nos les ungles d’ací a dilluns, però això no farà cap efecte ni ajudarà a aconseguir res. D’ací a 72 hores hi haurà un plafó electrònic al parlament que o bé marcarà 72 o bé no marcarà 72. Si marca 72 tots els crits, totes les portades i tots els escàndols serviran de ben poc perquè la realitat serà 72. No serà 71, ni serà 70, ni serà 69, ni serà 68, ni serà 67, ni…

Què el plafó només marca 72 per a triar Carme Forcadell de presidenta, tal com ja és clar que passarà? Serà poc, però bé, ja serà una lliçó suficient. Una lliçó exactament de poder. Qui té el poder? Els independentistes. Qui pot nomenar presidenta? Els independentistes. Qui no el té, el poder? Els quatre. Qui no pot impedir que Carme Forcadell esdevinga la segona autoritat del país? Els quatre.

Que, a més a més, el plafó marca 72 en alguna altra votació de caràcter molt més polític, com m’assegura gent de qui em fie molt? Doncs aleshores millor encara. Felicitats i enhorabona a tothom.

I a veure, novament, què són capaços de fer els quatre amb això. Em diuen que els més radicals estudien fins i tot d’abandonar la sessió en el moment que tinguem una nova presidenta de la cambra. Una altra volta, amb les matemàtiques a la mà això no farà canviar la suma ni alterarà la realitat. Com a espectacle estarà bé i evidentment caldrà incloure-ho seriosament en el context d’atac furibund que explicava en l’editorial d’ahir. Però ja està: res més. Eixiran per la porta i el plafó continuarà marcant 72.

I a partir de dilluns, superat aquest primer envit, a encarar el següent. Que per primera vegada en la història de Catalunya és l’independentisme qui té el poder al parlament.