30.04.2016 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
La diplomàcia internacional és molt capritxosa, però no innocent. A qui avui és terrorista demà li diran ‘benvingut, senyor primer ministre’. I en què es basen per decidir una cosa així? En gran mesura, la diferència la marca el binomi. No és l’única mesura, però sí la principal. En molts casos, els nous estats es constitueixen seguint aquestes pautes. El cas d’Israel és significatiu.
Els grups guerrillers d’Israel, és a dir, els terroristes, volien expulsar els britànics i van crear aquest estat mitjançant la força i violència de la resistència. El més conegut va ser el grup Irgun, que el 22 juliol 1946 va atemptar contra l’hotel britànic King David. Aquell atac va ocasionar gairebé cent morts.
Un cop constituït l’estat d’Israel, i ha passat això en moltes altres nacions, els responsables i membres dels grups de guerrilla van prendre els llocs clau de l’exèrcit del nou estat. Les últimes dècades, els màxims responsables de l’exèrcit israelià han estat ex guerrillers. Van passar de ser terroristes a participar en les reunions de militars del món. Així de simple. Perquè van guanyar.
En el cas dels nostres pobles, com va succeir al Quebec i Escòcia, les diplomàcies internacionals no impediran els processos d’independència, si aquests processos es consensuen amb la metròpoli. Al Quebec, va guanyar el no amb un 50,58%, però si aquest resultat hagués estat un sí, avui dia el Quebec seria independent i reconegut per tothom.
El problema sorgeix / ens sorgeix quan la metròpoli no vol consensuar res i ens condemna a la unilateralitat. En aquest cas, amb un 50,58% a favor no vas lluny, perquè les grans diplomàcies que han d’obrir les portes del club no les van a obrir. Així que caldrà que vagis amb un resultat superior al 60%. I és aquesta la qüestió on som ara.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
La gira europea d’Arnaldo Otegi ha estat aquesta setmana una notícia important també a casa nostra. Segura que per a l’independentisme basc és rellevant que la seua veu siga escoltada en llocs tan diferents com el congrés del Sinn Feinn, les rodalies (ho diem així?) De Downing Street o el parlament europeu. Fins i tot les anècdotes han cridat l’atenció dels lectors. No et pots ni imaginar les especulacions que hi ha hagut sobre la seua ja famosa corbata i sobre per què se la va posar. Curiosament, o no, aquesta setmana també el nostre ministre d’afers estrangers, Raül Romeva, va estar també a Londres, una ciutat d’on arriben vents de comprensió.
Són bones notícies perquè les relacions internacionals són bàsiques. Serveixen per agrair als amics el seu suport incondicional en els temps difícils, com seria el cas dels republicans irlandesos. Però sobretot serveixen per informar a aquells que estiguen disposats a escoltar. No es tracta de convèncer d’entrada ni de bon tros de forçar cap posicionament -això seria un gran error. Més aviat és qüestió d’aportar la informació necessària perquè s’entenga per què estem en el punt en què estem. Per això la política exterior catalana es basa en la denúncia de la intransigència espanyola de no convocar el referendum o en la seua obsessió per judicialitzar la vida política.
La proclamació de la independència, el moment en què això passa, és un fet polític, no jurídic. No depèn per a res de les lleis que hi haja sinó de la voluntat de fer-ho, exclusivament. Però el pas següent, tan fonamental com la proclamació, és una combinació de llei i voluntat: el reconeixement internacional. Els altres estats et reconeixeran si políticament ho consideren oportú, encara que siga contra qualsevol llei. Però perquè això passe els han d’haver convençut abans, molt abans, que aquesta és la millor opció. I aquesta és la raó per agafar la maleta, pujar al avió i, si cal, posar-se corbata.
