19.04.2018 - 14:14
|
Actualització: 20.04.2018 - 10:51
“En política es diu que si una nació vol eliminar una altra el primer que ha de fer és acabar amb la seva llengua”
Tashi Wangchuk: A Tibetan’s Journey for Justice (The New York Times)
El Tashi Wangchuk és un activista tibetà que ha estat enviat a judici per defensar la llengua i la cultura tibetana, i podria afrontar una pena de fins a 15 anys de presó. Els càrrecs que se li atribueixen són “incitar al separatisme” en un documental del New York Times del 2016 en el que mostra el camí que fa perquè s’escolti la seva demanda a la Xina sobre la defensa de la llengua i la cultura tibetana.
Moltes organitzacions que vetllen pel compliment dels drets humans han engegat la campanya #FreeTashi per fer públic el cas i també “la repressió a la cultura tibetana per part del Partit Comunista Xinès”.
L’inici del conflicte
El conflicte del Tibet té unes arrels profundes. El seu estatus polític és un assumpte sense resoldre des de l’any 1950, quan les tropes de la Xina van entrar en aquest territori. Aquesta situació acaba esclatant en la revolta de Lhasa l’any 1959, quan un sector de la població tibetana es rebel·la contra l’exèrcit xinès. La Xina va respondre a aquestes protestes tibetanes amb una gran repressió que va derivar en milers de morts i en la fugida del 14è Dalai Lama, el líder espiritual del budisme, cap a Dharamsala (Índia), seguit per milers de tibetans que s’han anat distribuint en assentaments al Nepal i a l’Índia.
Després de l’èxode tibetà, el Dalai Lama va decidir crear un govern que considera “democràtic i popular”, anomenat Administració Central Tibetana (CTA), una comissió de Justícia, i un Parlament a l’exili.
En aquest moment s’inicia una repressió envers la cultura tibetana que encara dura avui en dia: s’instaura el model econòmic socialista, es cohibeix la llibertat religiosa i es cremen monestirs budistes, la llengua tibetana passa a ser la segona llengua, etc. Tal com explica Ángel Lopez Soto, fotoperiodista argentí expert en el conflicte del Tibet, “des de la invasió hi ha una penetració total a la cultura tibetana. Els tibetans han passat a ser ciutadans de segona, igual que la seva llengua”.
Actualment la situació és similar a la de fa uns anys. El govern de la Xina va incrementar la repressió l’any 2008, després d’uns anys de calma deguts a canvis en el govern xinès, arran de protestes i accions per part d’alguns tibetans als Jocs Olímpics de Pequín. La resposta a aquestes revoltes és una repressió que acaba causant 13 morts. Tal com explica el subdirector de la Casa del Tibet, Ngawang Topgyal, a partir d’aquestes manifestacions, “la Xina va canviar l’estratègia i va optar per augmentar la repressió a través d’una educació patriòtica individualitzada”.
Aquesta educació patriòtica, que en Ngawang anomena “adoctrinament”, es basa en ensenyar a estimar la pàtria comunista xinesa i intentar trencar amb la imatge del Dalai Lama. Segons explica, el nivell de control sobre els tibetans ha arribat al punt en què si una persona assisteix a una manifestació, aquesta “ja podria ser considerada sospitosa, i per tant, el seu entorn podria ser empresonat o vigilat. Això passa sobretot als monestirs budistes”.
Les immolacions com a acte de protesta
La resposta més desesperada a aquesta repressió són les immolacions. Aquesta pràctica va començar l’any 2009 quan un tibetà va cremar-se en públic com a acte de protesta individual contra l’actuació de la Xina al Tibet. A partir d’aquest cas, es va desencadenar una onada que encara dura avui en dia, hi ha hagut més de 150 immolacions des del 2009, tot i que tal com explica el periodista Ángel López Soto, el Dalai Lama condemna aquesta forma de protesta.
Aquests fets no només s’han produït al Tibet sinó que també s’han estès en països o regions amb gran presència de tibetans: grans ciutats xineses, Índia o Nepal.
Tal com explica Beatriz Hernanz, voluntària que va viatjar a “camps de refugiats” del Nepal l’estiu de 2017, en els països que rodegen el Tibet encara perduren els assentaments tibetans. Segons dades de la CTA, a l’Índia hi viuen 94.000 tibetans, a Nepal 13.000, i a la resta del món uns 20.000.
La primera generació de refugiats
Actualment, gairebé totes les persones que viuen als assentaments tibetans ja han nascut allà, això vol dir que la percepció que en tenen és diferent de la dels seus pares o avis. Tot i que actualment tampoc són un lloc agradable on viure, en un inici les condicions dels camps eren “lamentables”, explica López Soto, però gràcies als esforços dels tibetans, es van crear escoles on es podien formar els joves.
Del Nepal a Barcelona sense passar pel Tibet
El Ngawang Topgyal és un dels tibetans de les primeres generacions que ja van néixer en camps de refugiats. Explica que no sap l’any que va néixer, però sí el lloc: Solokhumbu, al Nepal, on hi ha l’assentament de tibetans més proper a la frontera. El Ngawang vivia amb els seus pares i la seva tieta, i estudiava escriptura tibetana. Van estar en aquest camp fins als 9 anys, quan van decidir anar a Katmandú, però ell va marxar cap a Dharamsala, a l’Índia, amb el seu tiet, on va entrar a un monestir budista.
Allà va conèixer una doctora que estava fent un voluntariat i que el va convidar a Barcelona. Va començar a estudiar castellà i, 18 anys més tard, viu a la capital catalana i treballa a la Casa del Tibet.
La Xina al món
Espanya no reconeix la nació del Tibet, tot i que acull organitzacions com la Casa del Tibet de Barcelona des de la qual es promou la cultura tibetana i conforma un punt de trobada per tibetans nouvinguts i residents i també qualsevol persona interessada en el budisme i el Tibet.
Arran de la crisi financera la Xina va adquirir part del deute espanyol i per això el govern mai farà res en contra dels interessos de la Xina, afirma Manel Ollé, professor d’Història i Cultura de la Xina moderna i contemporània a la UPF. L’any 2015 el 53,3% del deute a Espanya estava en mans de creditors internacionals. Un any abans, el 2014, l’ex Ministre d’Exteriors Margallo assegurava a TVE que Xina té el 20% del deute públic espanyol en mans estangeres i que “n’hi hauria prou amb un click en un ordinador xinès” perquè Espanya tornés una prima de risc com la que hi havia fa anys. Sigui com sigui, a la Xina no li preocupa gaire Espanya ja que “no és un aliat estratègic”, segons Daniel Nicholls, expert en Dret Públic Internacional i en Relacions Internacionals.
Estabilitat i creixement
La relació de la Xina amb altres països depèn de dues condicions que per a Nicholls són: no reconèixer Taiwan i no donar ressò al Dalai Lama. L’estabilitat i el creixement econòmic són, per l’expert, el principal objectiu del partit comunista xinès. Aquesta por constant a la rebel·lió i la dissidència és el que, des dels fets de 2008, ha provocat l’auge del control i la repressió cap a la població. El “principi d’autoritat” pel qual Ollé apunta que es regeixen, ha impactat més en la religió i les formes de vida del Tibet, ja que han estat els que han generat més resistència contra les pràctiques de la Xina moderna i en defensar la seva forma de viure.
A part, el règim xinès va fer un canvi de model econòmic durant la crisi financera que va aconseguir mantenir una burgesia acomodada i una població més o menys conformada. El canvi va consistir en apostar més pel mercat intern per no haver de dependre tant de l’exportació cap a països que estaven patint la crisi i amb una demanda descendent. El creixement econòmic de la Xina fa que cada vegada tingui un paper internacional més decisiu tot i ser “un règim autoritari acostumat a fer les coses a la seva manera”, segons Ollé. El professor afegeix que, en les relacions internacionals, els interessos econòmics passen per sobre d’ideologies i teories. Això explicaria en certa manera perquè als següents països els hi interessa mantenir bones relacions amb el ‘gegant asiàtic’.
Un buit internacional
“La qüestió tibetana a la pràctica mai ha entrat a l’agenda de negociacions de cap país, tot i haver tingut sempre cert ressò mediàtic”. Nicholls afirma que els principis de l’ONU respecten molt la sobirania dels països. Si un estat vulnera la sobirania d’un altre es pot actuar, però és més difícil quan es considera un “conflicte dins de les pròpies fronteres”. L’expert en Relacions Internacionals considera que la Declaració dels Drets Humans és “només una declaració” i que no hi ha mecanismes oficials o sistemes per fer-la complir. El que sí podria influir és la responsabilitat de protegir però, com que el cas del Tibet mai s’ha considerat un genocidi, no arriba a tenir la rellevància que tenen, per exemple, altres conflictes com el de Síria. Les “decisions importants” les pren el Consell de Seguretat de l’ONU, que tracta qüestions entre països i en el qual la Xina té dret a vet.
D’aquesta manera, podem veure com el dret internacional públic, que ve de la carta de la ONU i les decisions del consell de seguretat, està realment subjecte als interessos dels membres permanents, els P5: Estats Units, Rússia, Xina, Regne Unit i França.
En mans de qui està el futur del Tibet?
Els experts coincideixen que la situació no tindrà una resolució fàcil ni a curt termini. L’ordre mundial s’està invertint i, cada vegada més, els països adopten polítiques proteccionistes amb més preocupació pel seu creixement intern que per influir en afers externs o controlar el món.
El que passi al Tibet dependrà del que passi al conjunt de la Xina, apunten tots dos. Els sectors xinesos més reformistes diuen que s’ha d’avançar cap a un reconeixement de la diversitat ètnica i cultural. “Dins de la Xina actual, però, l’únic que poden fer els tibetans és sobreviure fins que arribi aquest moment”, conclou Ollé.
“Si no accepten el meu cas, es demostrarà que la situació dels Tibet no es pot solucionar mitjançant la llei”
Tashi Wangchuk
