Cartes creuades: L’hora d’anar a votar

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Provaré d’elaborar per als vostres lectors una guia electoral, forçosament breu, amb l’ànim d’assenyalar alguns punts d’atenció respecte dels comicis d’avui al nostre país.

En primer lloc parlarem de Navarra, perquè va ser allà on, per una majoria molt justa,  fa quatre anys es va formar allò que anomenem ‘el govern del canvi’, com a resultat de la unió entre Geroa Bai, EH Bildu, Podem i Batzarre. No cal dir que un dels objectius d’aquest govern quadripartit, a més de governar d’una altra manera i amb un altre programa, és mantenir aquesta majoria els anys vinents, perquè són conscients que no es poden fer grans canvis d’un dia a l’altre. A una velocitat de vegades excessiva i de vegades insuficient, el govern ha fet moltes coses que no s’havien fet fins ara. A les eleccions d’avui s’enfrontarà a la coalició Navarra Suma (UPN, PP i Ciutadans), al PSN i a Vox. Si el quadripartit no aconsegueix de repetir el resultat, la clau serà a les mans del PSN, que haurà de decidir si torna a la situació d’aquestes últimes dècades o si forma una nova majoria. I hi haurà una disputa similar, amb els mateixos actors i arguments, a les eleccions a l’Ajuntament de Pamplona.

Passant de Navarra a Àlaba, el panorama és molt interessant a Vitòria. Aquests últims anys hi ha vençut el PP, però el descens que es preveu facilitarà que sigui a prop d’empatar amb EH Bildu i el PNB.

Serà a Biscaia i a Bilbao on la disputa estarà menys renyida: aquí els millors resultats els obté sempre el PNB i, de moment, no sembla que hi hagi cap força que pugui fer-li competència.

A Guipúscoa, la pugna entre el PNB i EH Bildu es manté viva i els resultats d’avui explicaran qui tindrà el poder els anys vinents. I tant en un escenari com en un altre, caldrà observar amb deteniment fins a quin punt beneficiaran el PSE-EE i el PSN els bons resultats de Sánchez a les eleccions espanyoles de fa un mes.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

No tinc clar si és el cansament, t’ho he de confessar, Martxelo. És possible que la suma del judici que no s’acaba mai i les dues campanyes seguides em deixe amb les piles baixes. Però tinc una sensació estranya, que em sembla que avui podria confirmar-se. La sensació que aquestes campanyes electorals d’ara, que hem acabat de veure, en realitat decidiran menys el vot de la gent que no les campanyes anteriors. Crec que el nivell de brutícia, exageració i hipèrbole és tan gran que al ciutadà el missatge li entra per una orella i li l’ix per l’altra. I que, en realitat, la decisió de qui votes o qui deixes de votar es va prendre fa setmanes o mesos i tot, basant-se en imatges solidificades pel temps.

És evident que en els comicis on la cosa va de pocs vots, a l’Ajuntament de Barcelona per exemple, els vots indecisos seran els vots clau. I en aquest sentit sí que decidiran la campanya els pocs que prenguen una decisió al darrer moment. Però  de què parlem, de menys del cinc per cent dels votants? La majoria, és la sensació que tinc, no ha mogut ni una pestanya davant l’allau d’insults, exageracions, manipulacions i canallades diverses que han omplert l’espai polític aquestes dues últimes setmanes –inclosa la protocol·lària provocació del dirigent de la dreta extrema nacionalista espanyola, que aquesta vegada us va tocar aguantar a vosaltres.

Encara amb el dubte, una altra cosa que encara no sé és si en realitat això només passa ací, al meu país, lògicament per la situació d’excepcionalitat actual. Per això segurament l’aspecte més curiós i interessant del recompte electoral serà allò que l’altre dia Javier Pérez Royo anomenava ‘l’efecte Puigdemont’. És a dir, observar si la llista del govern a l’exili, Puigdemont-Comín-Ponsatí, treu vots a fora dels Països Catalans o no i en quin grau o en quina mesura s’erigeix ​​en el vot contra el règim.