26.03.2016 - 22:00
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Aquest diumenge fa cent anys exactes de l’Éirí Amach na Cásca, la rebel·lió irlandesa que va desencadenar el procés d’independència i la creació de la república de l’Eire. Aquell dia un petit grup de militants van ocupar una sèrie d’edificis al centre de Dublin i van proclamar la república. La revolta de Pasqua va durar una setmana i va ser seguida d’una dura repressió però va ser el primer pas i segurament el més decisiu per acabar amb el poder britànic sobre la major part de l’illa.
Si no m’equivoque va ser l’alçament de Pasqua una de les raons que va portar a convocar l’Aberri Eguna precisament el dia de Pasqua. Tant en el vostre país com en el nostre la revolta irlandesa va ser seguida amb passió i molt d’interès. Aquests dies a Catalunya s’han fet actes per recordar-la i per renovar la solidaritat entre els dos països, tan necessària avui com llavors, encara que la direcció siga ara la contrària.
No se si era casualitat o no però aquesta setmana també, el 24 de març dijous, era el dia en el qual Escòcia, país celta veí d’Irlanda, hauria declarat la independència en el cas d’haver guanyat el referèndum. Si a Irlanda la celebració ha estat alegre, a Escòcia ha estat combativa. L’SNP veu pròxima una gran victòria electoral en les eleccions al parlament i ha tornat a plantejar la possibilitat d’un segon referèndum d’independència.
Irlanda i Escòcia ens ensenyen així a bascos i catalans que aprofitar les oportunitats és molt important. I també que no hi ha objectius impossibles ni derrotes que no es puguen superar. Els voluntaris que van alçar la bandera de la república, a les ordres de James Connolly, van perdre la batalla però van guanyar la guerra. Connolly mai no ho va veure. Els britànics el van sotmetre a un escamot d’afusellament i estava tan malferit per la batalla que el van afusellar assegut en una cadira. Avui, però, Connolly és un símbol de llibertat per al seu poble però també per a aquells que a Escòcia, Euskalherria o els Països Catalans cent anys després seguim obstinats a aconseguir la llibertat.
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Aquesta tesi que esmentes, Vicent, aquesta que es refereix al fet que els bascos devem als irlandesos la celebració de l’Aberri Eguna, és una tesi molt estesa entre la nostra gent. Jo mateix comparteixo també aquesta opinió, després de haver-me informat amb el que he llegit aquí i allà. Pel que sembla, va ser el 1882 quan el germà de Sabino Arana, Luís, es va adonar que no era espanyol sinó biscaí, o sigui d’Euskal Herria, i, per commemorar el cinquanté aniversari de tal descobriment, EAJ, el PNB, va convocar el primer Aberri Eguna el 1932. Però quan estava recollint informació sobre l’origen de la nostra festa, em va cridar l’atenció una altra tesi, completament diferent.
Segons postulava aquesta tesi recent descoberta, l’origen de la nostra festa actual estaria en la religiositat dels jeltzales; de tal manera que per fer-li front al laïcisme que s’havia instaurat amb la república recent establerta a Espanya, així com per distanciar-se del laïcisme, van decidir celebrar l’Aberri Eguna a una data directament vinculada al cristianisme: el Dia de Pasqua.
Per una raó o una altra, aquella primera convocatoría va ser reeixida, ja que eks jeltzales van aconseguir reunir a Bilbo a la major multitud congregada mai fins llavors.
L’exemple d’Irlanda, centenari, s’esmenta sovint entre la nostra gent, en tractar el tema de la territorialitat, ja que ha transcorregut gairebé un segle des que es va crear la República d’Irlanda, i aquesta encara segueix com quan es va crear: dividida. Els britànics han mantingut amb fermesa la frontera que divideix Irlanda en dues parts; amb més fermesa encara, a partir que s’han adonat que Dublin no s’ha plantejat de manera sòlida durant tot un segle la necessitat de reunificar l’illa. Dublin ha fet alguns gestos de complicitat als del nord d’Irlanda, però sense arriscar en cap moment l’estatus que mantenien i mantenen amb l’antiga metròpoli. La gent a favor de reunificar el Nord d’Irlanda això ho ha denominat ‘independència subordinada’, en un to summament crític, cada vegada que els hem preguntat pel comportament de Dublín.
Tenim molt, doncs, per aprendre de les situacions i de les solucions d’una part i d’una altra. Després d’haver vist el d’Irlanda, ja sabem què no hem de fer.
