23.03.2017 - 22:00
Demà, 25 de març, es commemorarà el seixantè aniversari del Tractat de Roma i, dins les celebracions d’aquesta efemèride tan assenyalada, els vint-i-set caps d’estat i de govern de la UE (el Regne Unit ja no s’hi compta) tenen previst d’aprovar una nova Declaració de Roma, és a dir, una versió actualitzada de l’aprovada ara fa deu anys amb motiu del cinquantè aniversari i que va quedar en paper mullat amb l’esclat de la crisi econòmica i financera.
L’esborrany de la declaració que ha anat circulant aquests darrers dies conté una reivindicació del projecte de construcció europea com l’espai supranacional més gran de respecte de la pau, la democràcia i els drets humans, i alhora acompanya un compromís quàdruple: treballar per una Europa més segura, més pròspera, més social i més forta en l’escena global.
Tota una declaració d’intencions en un moment crític en què la Unió Europea necessita més que mai prendre una decisió ferma i compromesa sobre el seu futur. Fa poques setmanes, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, presentava el Llibre Blanc sobre el Futur de la Unió Europea, on es detallaven cinc possibilitats de futur: continuar com fins ara, limitar-nos simplement a ser un mercat únic, reforçar la cooperació entre aquells que volen fer més, fer menys (menys competències a la UE) però de manera més eficient i, finalment, fer molt més tots plegats. D’aquestes cinc opcions, només les dues últimes es poden considerar federalistes o de més integració política. La resta són més aviat opcions de desintegració, a la curta o a la llarga. La incògnita és cap a quin d’aquests futurs ens encaminarem. El debat, com a mínim, ha començat.
Que el projecte comunitari viu una crisi és una veritat tan evident que ni Donald Trump no s’atreviria a qüestionar. En canvi, potser no és tan evident que no es tracta d’una crisi concreta i circumstancial, sinó que els esforços sobrehumans per menystenir l’elefant de l’habitació ja vénen de lluny.
‘Tot i que sovint es pretengui una altra cosa, el fet és que, de fa uns quants anys, la idea d’Europa està en crisi.’ Així començava un article escrit per Juan Pablo Fusi publicat pel diari El País el 5 de setembre de 1997 amb el títol ‘Qué es Europa?’. Les raons que apuntava Fusi l’any 1997 eren principalment dues: l’absència de lideratge polític i el fet que, des de Maastricht (1992), no hi hagués cap més qüestió que la unió monetària i s’hagués deixat de banda la integració política.
Vint anys després, aquestes dues reflexions continuen essent tant vàlides i actuals com aleshores. De fet, la crisi econòmica i financera, el Brexit, l’auge de l’extrema dreta antieuropeista, la crisi de refugiats han accentuat i han fet més evidents que mai aquestes deficiències estructurals que arrosseguem de fa més de dues dècades i que amenacen de destruir completament el projecte.
L’Europa actual no és la del 1957. Ni tampoc la del 1997. Ni tan sols la que el 2007 es trobava a les portes de la crisi econòmica i financera. Els desafiaments a què hem de fer front són diferents, més globals i més complexos, però també tenim més oportunitats de fer-los front amb garanties gràcies a les noves tecnologies i a una integració i interdependència econòmica i cultural més grans.
Durant els anys cinquanta i seixanta, l’aplicació del keynesianisme va permetre de crear unes societats fonamentades en el desenvolupament de les classes mitjanes, fet que va derivar en una relativa estabilitat política i social. És a dir, la introducció de l’estat del benestar a l’Europa occidental va traduir-se en l’enfortiment dels sistemes democràtics que havia estat impossible en el període d’entreguerres.
Aquestes darreres dècades, però, la globalització ha transformat profundament la societat occidental i la seva pitjor criatura, la darrera crisi econòmica i financera, ha liquidat aquesta relativa estabilitat política i social i amenaça de fer miques la democràcia liberal, és a dir, l’equilibri assolit després de la Segona Guerra Mundial entre el principi liberal, que posa la llibertat i l’individu a davant, i el principi democràtic, que prioritza el col·lectiu i la igualtat. Com apunta Chantal Mouffe, la tercera via neoliberal adoptada per la suposada esquerra va posar fi a l’hegemonia socialdemòcrata i el principi liberal va arrasar el seu contrapunt democràtic. Com a conseqüència, ens hem trobat amb allò que Mouffe anomena una postdemocràcia, on no hi ha una confrontació entre models diferents de veure el món, no hi ha alternativa, sinó una alternança entre propostes més o menys semblants.
I és precisament com a resposta a aquesta marc postdemocràtic que han ressorgit amb tanta força i relatiu èxit a Europa (i als Estats Units) els moviments populistes, nacionalistes i d’extrema dreta.
La manca d’alternatives reals per a fer front als problemes actuals i quotidians de la gent ha creat les condicions apropiades perquè una societat immersa en una profunda crisi de valors i on les desigualtats són cada vegada més extremes –amb les classes mitjanes i treballadores cada vegada més empobrides– miri amb creixent desconfiança i rebuig unes classes dirigents i intel·lectuals que sovint els menyspreen i els ignoren i busqui i trobi esperança en alternatives polítiques que els vengui fórmules màgiques per lluitar contra la por, la inseguretat i la incertesa.
Tanmateix, cometríem un greu error si ignoréssim que el gran mèrit i el gran èxit dels partits d’extrema dreta populistes europeus, com també de Trump, ha estat precisament que han sabut ocupar un espai que el projecte de construcció europea ha abandonat: la lluita pels drets socials, la lluita per la redistribució de la riquesa, l’oposició a un lliure mercat descontrolat, la reforma democràtica de les institucions europees i el fet de dotar la ciutadania de més importància com a eix de legitimació de l’acció política.
A escala europea, l’exemple més clar i recent ha estat la vergonyosa gestió de la crisi de refugiats per part dels estats membres, que no solament han incomplert les seves obligacions internacionals, sinó que han mostrat sense cap mena d’escrúpol la seva cara més crua i insolidària per qüestions electorals i d’agenda interna.
La Unió Europea, els seus estats i la seva ciutadania ens trobem en un moment clau: o som societats més obertes, socialment responsables, més integrades, més fortes –i això requereix necessàriament més i millor Europa–; o bé optem per la renacionalització, el tancament, l’aïllacionisme i abandonem, d’una vegada per totes, el projecte europeu.
Jo, davant d’aquesta disjuntiva, em quedo sempre amb les paraules que va pronunciar Winston Churchill a la Universitat de Zuric l’any 1946:
‘Hi ha un remei que en pocs anys podria fer tot Europa lliure i feliç. Consisteix a tornar a crear la família europea, o almenys la part que puguem, i dotar-la d’una estructura sota la qual pugui viure en pau, seguretat i llibertat. Hem de construir una mena d’Estats Units d’Europa.’
Elisabet Nebreda Vila, assessora del grup Verds-ALE del Parlament Europeu
