Marina Garcés: ‘Hem de generar espais d’inquietud’

Marina Garcés (1973) va estudiar filosofia a Barcelona, ciutat on ha viscut sempre. Actualment és professora titular de filosofia a la Universitat de Saragossa. També impulsa el pensament pràctic, crític i col·lectiu a Espai en Blanc. Ha escrit tres llibres, dos de gairebé seguits: ‘Filosofía inacabada‘ (Galaxia Gutenberg, 2015), ‘Un mundo común’ (2013) i ‘En las prisiones de lo posible’ (2002). També és articulista del diari Ara. Dimarts va arribar a peu a la redacció de VilaWeb. Era el 8 de març. L’entrevista se centra en tres àmbits que ella coneix molt bé: el feminisme, el capitalisme i la filosofia. I també té temps de parlar-nos de la importància de la seva mare, Tona Mascareñas.

—M’agradaria comentar frases que us he llegit en texts i articles. Per exemple: ‘Com pot ser que hagin encarregat el pròleg del nou llibre de la Wendy Brown a la Marina Garcés, que no és feminista?’
—Ha! Va ser molt bona, aquesta. Fixa’t tu. Això dit per una dona feminista. És el que passa quan ens fem la trampa de convertir el que és un front comú de lluita en el territori d’una identitat. El front de lluita del feminisme, del qual em sento part, certament passa per la dona, pel cos de la dona, la història de la dona, però de fet vehicula un territori de lluita social, de classe, cultural, racial, polític. No podem caure a la trampa de convertir el feminisme en una identitat tancada i, encara menys, en una identitat acadèmica monopolística. Imagina’t. Crec que hem d’anar molt amb compte, com a dones. Què fa el poder amb aquesta mirada? Segmentar les lluites i convertir-les en fenòmens reivindicatius i purament identitaris. Això també s’ha fet amb el moviment obrer, que era tota una cultura, una mirada diferent sobre el món, i s’intenta que només parlin sobre les relacions laborals. El poder segmenta.

—Una altra: ‘Has vist quina tesi més bona? La Marina Garcés escriu com si fos un home!’
—Ho va dir un professor a un altre, sí. El reconeixement passa a través de l’assimilació. Com que reconec que una dona és bona, l’he d’assimilar a allò que reconec com a vàlid. És bona perquè és com jo, diu l’home. Així, el ‘com un home’ és el que et valida en un entorn, com el de la filosofia, que diria que és molt marcadament masculí. El més masculí que ens queda en l’àmbit de les humanitats. Clarament. Molt. La filosofia s’arroga un poder, que és el d’ordenar el món, i en aquest sentit és molt masculina. Com hi entres en aquest espai? Essent reconeguda com un home. Com a la política. A la filosofia passa una cosa semblant: o la masculinització o la identificació en un espai limitat: la filosofia de gènere, estudis sobre les dones en el pensament, etc. Quan trenques aquesta alternativa, crees una inquietud. Hem de generar espais d’inquietud. Obrir escletxes allà on no ens podem codificar tan fàcilment.

—’La crítica de l‘amor romàntic, ara que ens assetja una onada neomasclista que s’infiltra a totes les capes i edats de la societat, és més necessària que mai.’

—I ho dic jo que sóc una bleda! Per això m’ho repeteixo. Ha ha! Crec que la crítica a l’amor romàntic el fan molt bé col·lectius vinculats al queer, al trans, a unes altres maneres d’entendre l’amor o el sexe, i sobretot els afectes en general. Crec que és un desplaçament interessant que es fa en aquests moments. Als anys seixanta es va qüestionar la moral sexual i l’estructura familiar. Ara ni la moral sexual ni l’estructura familiar ja no són els fronts principals. Per això es planteja com entendre’ns en tant que subjectes d’afectes múltiples. Afectes passionals, sexuals, amorosos, paterno-filials, d’amistat. L’amor romàntic és un codi que tanca la manera d’entendre com ens estimem, relacionem, i amb qui entenem que la vida té sentit. Sempre hi ha un príncep que desperta la princesa adormida. Princeses que van ressuscitant. L’altre dia sentia els meus fills que cantaven una cançó d’un grup català. ‘Sense tu, no sóc res. Sense tu, no sóc res.’ Un nen i una nena de nou anys. Què vol dir que sense tu no sóc res? Qui és aquest tu?, els vaig preguntar. Van quedar parats. No sóc res… En aquest sentit el romanticisme és violent i empobridor.

—Hi ha hagut un piulet dels mossos que ha aixecat polèmica. Deia a les dones que no passessin per carrers foscos. Algú ha pensat que ficava por al cos de les víctimes.
—Sóc filla d’una feminista. Que mai no ens va dir ‘no sortiu’, ‘no feu’, ‘no parleu’. Però ella em va ensenyar, i encara ho practico, que a la nit no caminés mai per la vorera. Jo vaig per la calçada. Són hàbits que vaig adquirir d’adolescent. Mai no tinc el cos al costat de la paret. Mai no obro la porta si passa algú al costat. És una cartografia de la por incorporada al cos, que també inclou la manera com ens vestim en segons quins llocs: em poso faldilla o no? No ensenyar les cuixes quan vas a parlar, no sigui que… Home, i per què no? Tots aquests codis, els portem en nosaltres, tot i que sembla que els hàgim superat quan fem discursos. I ara crec que som, a més, en un escenari d’involució. Torna el missatge del ‘t’ho has buscat’. Als EUA han fet un tema nacional de l’assetjament en l’àmbit acadèmic. Als laboratoris científics. Les xifres que surten són impressionants! Jo quan he llegit el piulet dels Mossos he pensat que en podrien fer un altre: ‘Noia, no et fiquis en un laboratori, que et poden tocar la cuixa.’ I segurament són xifres més altes que els assetjaments al carrer.

—Ada Colau, Dolors Sabater, Núria Parlón, Sol Daurella. Potser el rebrot del masclisme és fruit de veure tant poder en mans de dones.

—Passen dues coses que es creuen i no coincideixen. Per una banda és evident que recollim els fruits d’una educació inclusiva, igualitària. Hi ha una generació de dones de quaranta anys absolutament diferents de les seves mares, que es van haver de barallar per tot, i de les seves àvies, que estaven tancades a casa tota la vida. Estem amb una potència nova. I això es reflecteix a la política, i a molts llocs. Alhora la masculinitat com a valor és molt qüestionada. Hi ha un desubicació de què vol dir ser home i quin és el paper que teniu a la societat. Però l’altre fenomen també crec que és important. Fixa’t en quins àmbits hi ha presència de dones: on es viu un procés de precarització, de crisi. Quan la medicina ja no té ni el prestigi ni el sou que tenia, sobretot als CAP, tot són dones. La dona en primer pla, fent la feina bruta i barata. O al món acadèmic. Quan el vell professor ja no és el vell professor, sinó una colla de precaris matant-se a parlar 50.000 idiomes, viatjar, fer deu mil classes, escriure a les nits, i no té el reconeixement ni l’status que tenia, aleshores l’acadèmia es feminitza. O la política, que quan perd legitimitat i representació es feminitza. Això és una dada molt clara: l’Íbex 35 o els senyors executius que veig a l’AVE són tots mascles. I aquests mouen diners. Per mi el repte és aconseguir que les dones no siguem només les que ens toca salvar el vaixell per després retornar-lo. Ja que som a les aules, als hospitals i als ajuntaments, doncs canviem les relacions des de dins. Per això ara és una cruïlla perillosa i no ens hem d’enganyar.

—Sé que sou néta del poeta Tomàs Garcés i filla de l’arquitecte Jordi Garcés. Surt pertot arreu. Però en canvi enlloc no surt qui era la vostra mare, o la vostra àvia.

—M’agrada que m’ho preguntis. Em va fer molta ràbia. Això surt d’una entrevista a El País. ‘Hija de arquitecto, nieta de poeta.’ Jo, com tothom, sóc filla de mon pare, i de ma mare. Però em reconec especialment en moltes coses amb la meva mare. L’últim capítol de ‘Filosofía incacaba’ l’acabo dedicant a ella, que va morir fa molts anys, massa jove. La meva mare es deia Tona Mascareñas i era mestra d’infància. I va fer l’opció, en aquell moment no masclista, sinó al revés, gairebé postfeminista, de deixar de treballar quan vam néixer les filles. Per gaudir de la maternitat, no per fer de ‘dona de’. Després va tornar a estudiar a la universitat: història de l’art, i història d’Amèrica. A la tarda fèiem els deures a casa la mare i les filles juntes. Una vida d’estudi compartit, molt bonic. La meva mare es va comprometre molt amb les lluites a l’Amèrica Llatina, als anys vuitanta. Arriben els canvis de Barcelona i ella finalment va entrar a l’ajuntament de Pasqual Maragall. Portava les relacions de Barcelona amb les ciutats llatinoamericanes. Va crear el Cideu, que encara existeix, per a desenvolupar plans estratègics urbans. La meva adolescència és veure com una persona que ve d’aquest món acadèmic i social entra a l’ajuntament sense ser una persona de partit, del PSC. Creia en la possibilitat de treballar des de les ciutats. Jo vaig viure i patir en directe les contradiccions que crea això. Vaig veure com, al cap dels anys, no ho podia suportar més. Al final ella se sentia a la proa d’un vaixell que portava bàsicament negocis i unes polítiques que no eren les del discurs oficial. Hi ha un doble discurs, que no és cínic per part de tothom. Però sí que travessa tothom.

—’El mercat és una màquina de produir experiències inautèntiques.’

—Ho matisava. M’explico. El mercat té una gran capacitat de convertir en producte tot allò que desitgem. Tot desig de compartir, de bellesa, benestar, de plaer, de coneixement, es pot convertir en un producte estandarditzat. En aquest sentit és màquina d’inautenticitat. La pregunta és: i què seria l’autenticitat, doncs? I jo crec que l’autenticitat no és bon criteri per a discriminar entre el bo i el dolent. Al final l’autenticitat és un concepte que té una història fosca, al segle XX. La filosofia de Heidegger, per exemple, molt reaccionària contra el canvi i la transformació. Allò que és autèntic apel·la a una essència. Per tant, desmercantilitzar, en lloc de retornar a allò que és autèntic, que seria la sortida conservadora, implicaria alliberar el desig.

—’Una mica d’impossible, o m’ofego.’
—Hi ha un tomb del capitalisme clàssic, que transforma el món i les societats, molt clarament a partir del segle XVIII. Durant un segle i mig és una màquina de prometre futur. Progrés, creixement. Desigual, selectiu, si vols, però és un sistema de privilegi muntat sobre una promesa àmplia de futur. Aquesta promesa és la seva legitimitat, moral quasi. Encara que siguis l’últim de la cua. Penses que les coses van cap a bé per a tots. Si vivim cap situació nova és la victòria històrica del capitalisme, i alhora la seva derrota moral. Avui ja no se’l creu ningú, el capitalisme. Ningú no creu que el capitalisme ens ofereix un futur millor. Això s’ha acabat. El capitalisme només queda assentat i inqüestionable pel fet que no hi ha alternativa. Aquí és on veig la força per a acabar-lo d’enfonsar.

—‘Tinc tanta feina que no tinc temps de treballar.’

—L’altre dia, als EUA, que tot ho estudien amb dades, em van ensenyar un estudi que demostrava com la introducció dels electrodomèstics a les cases no només no havia alliberat temps de treball domèstic, sinó que l’havia augmentat. Posar una rentadora de roba és més fàcil que baixar al safareig. Però la tecnologia fa que rentem molt més. L’aigua calenta fa que passem tots per la dutxa cada dia. Podem comprar molt més, i ho fem. I això ho apliquen a les eines digitals, que ens havien d’alliberar. I no. Tots sabem que ens roben temps. Per una banda els robots destrueixen el món laboral, però sense la compensació que alliberi temps de vida. D’això parlàvem ja als anys noranta, quan tothom creia encara en l’abundància del treball. Vaig participar en el col·lectiu Dinero Gratis i amb el director Jo Sol vam acabar fent la El Taxista Ful. Era la història real d’un taxista, un aturat de llarga durada. L’home robava taxis aparcats, feia el taxi, treballava, guanyava els diners i després el tornava, posava gasolina i deixava diners si calia. Vam agafar aquesta història i vam crear el documental sobre què passaria si aquest home es trobés un col·lectiu de gent que posa en qüestió el món del treball i els diners com a generador de misèria quotidiana. Ara estem molt més enllà i la misèria que comporta haver confós vida i vida laboral ens salta a la cara.

—Dieu que el mercat no és lliure. Per què no és lliure?

—Des del seu funcionament més quotidià és evident: és un assetjament continu respecte als nostres desitjos i ritmes de vida. La novetat compulsiva i repetitiva. La invocació contínua a viure en un ritme i un nivell de necessitats que cap vida no pot sostenir si no es dedica a això: a guanyar diners per comprar. Però també cal recordar que la vella dicotomia democràcia o mercat és l’altra gran mentida que ens han colat. Perquè políticament els estats nació moderns sostenen, regulen i rescaten els mercats. La política i l’economia modernes es fan juntes. Mercat i estat són dues cares de la mateixa moneda.

—Consells per a pensar. N’hi ha?
—El verb pensar és molt gros, potser massa. Es pensa des de moltes situacions. Però pensar, normalment, no pensem. Parar-se a pensar no és habitual. Avui tothom parla i poca gent pensa. Tenim uns canals que ens permeten de parlar sense pensar. Repetim opinions precuinades, frases que es repeteixen. Abans eren els refranys, ara són les tertúlies. Però és igual. Llocs comuns que permeten de dir allò que ja ha estat pensat. Per això pensar és parar, interrompre. Parar la frase feta, aturar l’opinió precuinada. Tot pensar interromp allò previst. I obre un espai d’inquietud, que has de poder fer teu. Has d’arribar a l’impensat. Aprendre a pensar és deixar-se moure. El millor consell per a aprendre a pensar és deixar-se tocar. Sense deixar-se manipular!

—El poeta Bauçà deia que el llenguatge és una presó. I que acabarem parlant amb imatges, de cap a cap, per telepatia.
—Crec que pensar sense paraules és difícil. Els grecs ja ho van dir: som éssers de llenguatge. El llenguatge és una paraula rere una altra, però també l’espai entre les paraules. Això és la possibilitat de generar sentit i relacions obertes. Perquè hi ha silenci, hi ha escletxa. Allò que queda en els límits del llenguatge. Per tant el llenguatge pot ser una presó, però en tot cas una presó oberta i mòbil. El meu primer llibre es deia ‘Les presons del possible’. La idea era: la qüestió no és la presó i el seu defora, sinó com movem els llindars de les presons. Només són presons si acceptem la rigidesa dels seus límits. Si no, són llindars. I traspassar-los és a la nostra mà. Parlar incorpora els silencis. El positivisme de relacionar-nos només amb la paraula que hi ha, amb allò que és explícit i acumulable, ha empobrit molt allò que entenem per llenguatge. Tot poema diu el que diu, però també el que no diu. Tota filosofia diu el que diu, però també el que no diu. Podem resumir el text d’un autor. I en fem l’esquema. Ara, obrim-lo: què no diu, què deixa per pensar, què no entenem… Aleshores és quan començarem a pensar amb ell o amb ella.

—M’agradaria saber quins tres llibres llegiu ara.
—’Voces  de Chernóbil’, de Svetlana Aleksiévitx. És una cosa forta. Un periodisme testimonial. Ja havia llegit ‘Temps de segona mà’. Incorpora veus anònimes, mai significades. Veus compostes. És l’esperit que per molts de nosaltres va tenir el 15-M: multiplicitat de veus que s’escolten i es parlen. Ahir vaig llegir ‘Pulgarcita’, de Michel Serres, un llibre sobre els nous joves que ens trobem a les aules. Obre un debat interessant: què saben els joves d’avui que fa que l’educació no funcioni. I també llegeixo ‘Las transformaciones silenciosas’ de François Jullien, un sinòleg. Especialista en pensament xinès. A Occident, si no actues, no fas. A Orient la transformació és més silenciosa, més indirecta. La vida es transforma perquè les situacions canvien, i tu canvies alhora. En la mesura que hi participes, afavoreixes el canvi. Afavorir la transformació a través de la relació amb el conjunt i no en l’acció. És un llibre molt bonic.