536 fitxes

“Aquest és el moment que he triat per vomitar en una galleda.” Cito, no a l’atzar, la secció 520 de la novel·la de Mary Robison Why Did I Ever (2001), novel·la que desafortunadíssimament no tenim en català, però sí en castellà (Malastierras, 2021, traducció de Ce Santiago). Em sap greu, en aquest cas concret, no poder-la llegir en català, perquè traduir aquesta mena d’obres aporta no solament als lectors sinó també al sistema literari sencer i per descomptat a la llengua. Traduir Mary Robison al català ens aniria tan bé, tan bé com quan Yannick Garcia va traduir Lydia Davis (Ni puc ni vull, 2015, Edicions de 1984), que veus que la teva llengua pot acollir una senyora autora com la Davis, una autora que (si fem servir clixés fàcils) és de les que trenca esquemes, que no hi ha manera de classificar-la, aquelles autores que per descriure què i com escriuen et perds perquè no es pot explicar, perquè el que fan (segon i espero que últim clixé) té moltes capes.

Ja tinc Mary Robison al mateix prestatge mental que Lydia Davis, Ottessa Moshfegh, Anne Beatie, Grace Paley, Amy Hempel, Debora Eisenberg, Sarah Maguso, Cynthia Ozick i Lorrie Moore, i en un raconet també hi ha Donald Barthelme o Stephen Dixon, perquè totes aquestes senyores m’interessen molt, molt més que ells, perquè s’arrisquen més.

I ara torno a la frase de Robison que obre aquest article, l’últim de l’any. Deia que la frase correspon a la secció 520. Secció? No he dit que era una novel·la? És una novel·la amb 536 apartats o seccions o capítols o peces o com en vulgueu dir. Mary Robison (Washington, 1949) diu la llegenda (perdó, deu ser cert, eh, però aquests making of sempre em desperten molts dubtes, sobretot si els trobo descrits gairebé amb les mateixes paraules a tots els articles, crítiques i ressenyes que llegeixo) que es va quedar bloquejada durant deu anys, quan ja era una narradora reconeguda, i mentre treballava corregint guions de cinema, va anar omplint fitxes amb idees, frases, escenes… I deu anys després, en tenia 536, les va ajuntar i en va sortir aquesta novel·la. Màgia. No ho diuen així però sembla que ho vulguin dir així. La mania d’entendre el temps de l’escriptor com un temps que sempre ha de ser productiu, que sempre ha de donar resultats, i immediats. Sort, Mary, sort que de les cinc-centes fitxes en va acabar sortint una novel·la, perquè si no, quin munt de temps perdut, oi? M’exalto.

De 536, la 520, quan en falten ben poques per arribar al final, diu: “Aquest és el moment que he triat per vomitar en una galleda.” No sé ni sabré mai si aquesta frase vol dir alguna cosa més del que vol dir d’entrada, no ho sé i em sembla perfectíssim no saber-ho, haver de decidir si li dono una volta més o la deixo descansar en el seu sentit literal. Imagino que me la trobo en anglès i l’he de traduir, imagino tot el que em pot passar pel cap rumiant com traduir-la. Triar el moment per vomitar, tot el que això diu o ens pot dir. Fitxa 520 de 536. Sí, és clar, ara corro a empassar-me que aquesta novel·la és només una suma de fitxes que ajuden una autora a sortir d’una crisi creativa. Aquesta simplificació fa tant de mal, tot per la llegenda, tot fora del text, tota la llegenda fora del text.

Potser va ser la mateixa Robison qui va voler que es definís així la seva novel·la, quan la va publicar fa vint-i-dos anys. Quan devia començar a escriure aquestes fitxes, doncs? Fa trenta-dos anys? No sabré com dir-vos que heu de llegir aquesta novel·la que no sigui així com ho estic fent ara, perquè tot i que segurament deu ser l’última novel·la que llegiré aquest 2023, sé que serà la meva preferida, i això que tots aquells noms que he dit abans els he llegit o rellegit durant aquest any, també. Però si he de fer balanç de l’any, em quedo amb els contes de Moshfegh i la novel·la de Robison. I al 2024 li demano Robison en català, un recull de contes, o una tria, si pot ser, o aquesta novel·la, que segur que la tornaré a llegir tard o d’hora, però que si sortís en català la tornaria a llegir demà mateix.

Però com escriu Robison, més enllà de les fitxes? Robison diuen que és la fundadora del minimalisme, que és hereva de Richard Ford, Raymond Carver i Tobias Wolff, i que tot i que té moltes coses en comú amb aquell realisme brut, en realitat, per la forma, s’acosta molt més a la postmodernitat fragmentada de David Foster Wallace. Quin munt de noms que han sortit fins ara, eh? En aquest paràgraf són tot homes, però jo ja us he dit abans en quina constel·lació de dones la situo, i és allà on la vull llegir.

Què fa Robison? Robison escriu l’essencial, d’aquí el minimalisme, escriu amb un humor que és mala llet i riure histèric, aquell riure de quan estàs dient de broma una cosa que no goses dir seriosament, una cosa que surt del més abismal dels teus dintres. Aquell riure de no controlar, de viure sempre dins d’una pressa, una velocitat vital, trista, absurda, cansada, però trobar sempre la manera de dir-la, aquesta vida quotidiana. La vida quotidiana de Robison, la que ella escriu, és aquella vida quotidiana que no és fotogènica ni versemblant ni coherent, és pura intempèrie, perquè “vida quotidiana” no vol dir res per si sola, no determina qualificativament com és el teu dia a dia, no et garanteix res, vida quotidiana pot ser caos, desordre, descontrol, derrota, cansament, sordidesa…, cada dia, fins que tot es torna quotidià i ja tens l’expressió “vida quotidiana” que truca a la porta carregant una sèrie d’imatges ben diferents de les previsibles. Robison fa això, el riure histèric, l’escriptura essencial, el fragment que retrata a pinzellades gruixudes l’absurditat del món, i sobretot aquesta autoexploració de la protagonista que prova d’entendre’s i d’entendre el seu entorn amb aquesta quotidianitat tan devastada com a paisatge de fons.

Torno a les fitxes. Si llegiu la novel·la de Robison, la llegenda de les fitxes se us anirà desmuntant a mesura que avanceu en la lectura. No són 536 fitxes escrites a la desesperada per superar una crisi, les fitxes capturen la crisi, la descriuen de la manera més fidel que es pot descriure el moment vital que travessa el personatge de la Money de Mary Robison, per peces, per contrastos, per contradiccions, per frases, per udols, perquè és una cosa mutant, i no es pot capturar sencera amb les paraules, només crear-li l’ambient perquè qui llegeix se l’afiguri a mida, a mida de la seva lectura. Això fa Robison. Ara diguem que són 536 fitxes escrites durant deu anys de crisi, va. No diré que és injust perquè no és una qüestió de justícia, diré que és obscè.

Aquells deu anys són, per descomptat, moltes més fitxes, i aquelles fitxes, les 536 que acaben conformant la novel·la, s’han pensat, s’han escrit, s’han reescrit i s’han reordenat i han sortit totes del cap de Robison, de la seva creativitat en crisi. En crisi? Potser ella mateixa en va haver de dir crisi, d’aquell llarg període sense publicar (dic publicar, no dic escriure), perquè el mercat editorial et dóna o per mort o per creativament eixut quan passes més de dos anys sense publicar res. Robison estava escrivint, aquells deu anys. Aquestes 536 seccions que conformen Why Did I Ever han estat rumiades, mesurades, pensades, valorades, sospesades, durant deu anys, potser el que s’hauria de dir, si no ens deixéssim endur tant pels dimonis del màrqueting, és que Mary Robison va estar deu anys escrivint aquesta novel·la. I això, això de segons quins autors (he dit autors, no autores) se sol dir, sí, i és sinònim de cosa bona, de qualitat, de cosa rumiada, de gran obra, perquè normalment ve de la mà d’un llibrot gruixut, un totxo, llarg, dens, documentat, atapeït (estic simplificant, estic generalitzant, respireu). Ah, però Mary Robison, després de deu anys, que ens dóna? Una novel·la de dues-centes pàgines que ni tan sols són plenes, perquè hi ha seccions de dues línies i seccions de quatre i la que ocupa més potser arriba a dues pàgines. Deu anys per a això? Com ho vendrem? La gent és idiota, no entendrà que algú hagi necessitat deu anys per escriure només dues-centes pàgines. Encara que fos la mateixa Robison la que decidís dir-ne crisi, la culpa és indubtablement de l’obscenitat del mercat editorial, que pot reduir una novel·la intel·ligentíssima a una suma de fitxes després d’una crisi.

“Seurem aquí. Seuré aquí. Esperaré, i que sembli que espero com si de manera natural preferís estar aquí plantada sense llibre ni tabac mentre sec a esperar aquí” (secció 459), i jo seuré al costat de la Money, i de Mary Robison, a esperar que la puguem llegir en català, i a esperar tant com calgui fins que publiqui un altre llibre, perquè la gràcia d’escriure una novel·la de dues-centes pàgines en deu anys vols que et digui quina és? Que es pot llegir repetides vegades, que és inesgotable, perquè aquesta fragmentació, aquest minimalisme, s’aconsegueix només si saps que tens tot el temps del món per omplir i buidar el que escrius, tot el temps del món encara que per fer-ho hi surtis perdent perquè després algú, de tot aquest esforç, en dirà crisi perquè no sabrà com dir-ne, en un món on tot s’aconsegueix cada vegada més de pressa.