La Marsella catalana

Vam pujar a Marsella amb una criatura acabada de néixer al seient del darrere del cotxe i fugint de la calor de Barcelona. Una possibilitat d’intercanvi de casa de darrera hora havia decidit la destinació. Mentre travessàvem Catalunya Nord pensava que, fet i fet, en sabia ben poca cosa jo, de Marsella. Que té un port important, més famós per la mala fama d’algun dels seus habitants que no per la importància comercial, que la màfia corsa hi controla o controlava el tràfic de droga i que la convivència amb la immigració algeriana de segona o tercera generacions no sempre és fàcil i de tant en tant es pot comprovar públicament i notòria amb revoltes de més o menys intensitat a les banlieues.

També recordava haver-hi anat una nit fa anys partint d’Ais-de-Provença, per escoltar el meu amic Manuel Amelong en un concert de tango en un bar. Incapaç de recordar on, només sé que era Tots Sants per les carabasses il·luminades. Amb ell i família vam anar a banyar-nos en una altra ocasió a les famoses Calanques, un imponent massís de penya-segats a la vora de Marsella amb alguns punts de teòric accés al mar. Fins i tot recordava haver vist aquesta costa en algun dels films de Robert Guédiguian, un dels directors francesos que m’agraden i que després vaig saber que era nascut a tocar d’allà gràcies a aquest bonic article de Xavier Montanyà.

També va ser Xavier Montanyà qui em va fer descobrir un llibre colpidor de l’anarquista Jean-Marc Rouillan (Odio las mañanas, 2010), un relat molt cru i directe de la seva experiència a les presons franceses. Em sonava que en alguna entrevista que Montanyà havia fet a aquest antic company d’aventures de Salvador Puig Antich hi apareixia la ciutat, però aquesta era l’únic i dèbil lligam entre Catalunya i Marsella que era capaç de construir en aquell moment.

La ciutat ens va agradar d’entrada: prou bruta i desendreçada per a merèixer el nom de ciutat, cent per cent mediterrània, plena de vida malgrat ser el mes d’agost, i una vida que intueixes que en molts casos no és senzilla. Marsella té olors i colors, parets pintades, solars abandonats, alguns carrers principals i molts carrerons que conviden a perdre-s’hi. La ciutat menys francesa de totes, com Berlín és la ciutat menys alemanya, acumula mala fama i autoodi, sovint justificats però també exagerats. És una ciutat sense grans museus ni edificis emblemàtics que justifiquin la invasió turística. El port i la bullabessa semblen que són els dos grans actius a oferir als visitants.

De fet, una de les coses que ens va sorprendre va ser l’absència gairebé total de catalans. Acostumats a trobar-ne als racons més llunyans del planeta, resulta que aquests 500 quilòmetres de carretera no formen part del nostre mapa viatger. Quan en un supermercat vaig veure un noi amb una samarreta que era una gran estelada vaig pensar que si més no n’hi havia un, però després va resultar que xerrava francès. Res, que pels carrers de Marsella es veuen més rates (de dimensions considerables) que no catalans.

L’escut de la Generalitat
En una ciutat estrangera sempre cal anar amb els ulls ben oberts. De fet, en general, en la vida cal tenir-los ben oberts, però almenys quan som fora del nostre hàbitat natural segur. Va ser així que un dels primers dies, enfilant la part alta de la famosa Canebière en direcció al port, vaig veure una cosa de cua d’ull que em va fer aturar i comprovar si no era que veia visions. I no: allò que s’albirava al peu d’una estàtua èpica d’aquestes que omplen viles i ciutats franceses era efectivament l’escut de la Generalitat. L’escut forma part d’una placa que, en francès, ret homentage als voluntaris catalans, ‘combatents de la llibertat’, caiguts en el decurs de les dues grans guerres. L’estàtua, anomenada ‘Monument aux mobiles’, és dedicada originalment al miler de soldats de la zona que van perdre la vida a la guerra franco-prussiana de 1870-71.

La troballa em va fer gràcia i vaig decidir de fer-ne un piulet. La màgia de les xarxes socials va fer la resta. La Marta Rojals em va dur fins a en Francesc Serés i aquest va explicar que la placa s’havia pogut col·locar gràcies a la tossuderia d’un català exiliat durant la dictadura franquista a Marsella, Francesc Panyella, tal com constava al final d’un article que li havia dedicat feia uns anys. Estirant del fil vaig descobrir que la placa s’havia col·locat l’11 de novembre de 2012 i que, efectivament, la insistència del Cercle Català de Marsella, presidit aleshores per Panyella, n’havia estat una peça clau. A la inauguració hi va assistir la delegada de la Generalitat a França, Maryse Olivé, a més de diversos càrrecs municipals.

Fundat fa just un segle, el Cercle Català de Marsella té l’honor de ser la comunitat catalana de l’exterior més antiga d’Europa. En aquella època, Marsella va acollir molts catalans que fugien de la crisi econòmica. També n’hi havia que hi anaven per motius polítics, com els dirigents obreristes que cercaven refugi després de la Setmana Tràgica i, més tard, els qui no volien anar a fer la guerra del Marroc, els perseguits per Primo de Rivera i els exiliats de la guerra del 1936-1939. Tot plegat va fer que el Cercle Català es convertís en un ‘niu de separatistes, socialistes i anarquistes’, segons un document de la policia francesa del 1928. Durant la dictadura franquista, el Cercle va denunciar la barbàrie feixista i alguns socis van ser víctimes de represàlies, com ara restar confinats a la ciutat sense permís per sortir-ne.

Quatre barres a la catedral
Les xarxes socials també ens van donar la pista del següent símbol de catalanitat a Marsella. Des d’Alemanya, Heike Keilhofer ens deia que Felix von Grünberg, amic de Catalunya i aleshores diputat socialdemòcrata, havia estat feia poc a la catedral i que hi havia vist una gran senyera catalana penjada a la nau central. Aquí, però, l’explicació és senzilla: hi ha penjades les banderes de totes les ‘regions’ de França i les quatre barres hi són en representació de Catalunya Nord. També hi ha la bandera europea.

Més curiosa és la història d’una relíquia que encara avui es conserva a la catedral de València. Resulta que en una paret de la capella del Sant Calze hi penja una gran cadena de ferro. És un fragment de l’enorme cadena que temps enrere tancava el port de Marsella. Durant un atac ordenat pel rei Alfons el Magnànim a la ciutat francesa l’any 1423, el capità d’un dels vaixells de la flota reial, Romeu de Corbera, les va trencar i se’n va endur un tros com a trofeu. L’arpó que va utilitzar també es pot veure a la catedral de València amb la cadena marsellesa. Fins ara, tots els intents dels marsellesos de recuperar la cadena han fracassat.

La torre i la platja dels catalans
Però la sorpresa més gran encara havia d’arribar. Un dia que feia calor i volíem anar a banyar-nos, vam comprovar al nostre mapa de la ciutat que la platja que teníem més a prop es deia justament ‘platja dels Catalans’! D’on devia venir aquest nom? Hi vam fer cap, és clar. S’hi pot arribar fàcilment a peu, després d’una caminada agradable des del Port Vell, primer pel moll de Rive Neuve i després pel bulevard Charles Livon. El tram final és, justament, el carrer dels Catalans.

La platja no és gaire gran i potser no és la més bonica, però és perfecta per a copsar l’ambient local i refrescar-se. A tocar de les cases, una gran portalada de ferro amb les lletres ‘Plage des Catalans’ rep els banyistes. Baixant unes escales hi ha vestidors, lavabos, un petit bar i la sorra blanca i fina, d’aquella que s’enganxa a la pell. Ens hi vam instal·lar i vam passar unes hores precioses observant l’anar i venir de la gent, els jocs de la quitxalla, la pilota que molesta els qui prenen el sol, les dones àrabs que es banyen vestides… Quan es pon el sol, fan fora tothom i tanquen la platja a cop de xiulet. El dia que hi vam anar, una dona gran d’origen asiàtic protestava de l’aigua estant perquè acabava d’arribar i es va fer pregar i xiular un munt de vegades.

Com que no havíem llegit El comte de Montecristo d’Alexandre Dumas, ens va tocar investigar la procedència del nom. Resulta que el 1720, Marsella va viure una gran epidèmia de pesta negra (anomenada ‘la Grande Peste’) i va perdre la meitat de la població. Les autoritats van mirar d’atreure gent d’uns altres indrets i un grup de pescadors catalans se n’hi va anar. Els pescadors catalans tenien fama d’aventurers i no els feia por d’anar a provar sort en aigües allunyades on hi hagués menys competència o més peix.

Els catalans es van instal·lar a l’àrea d’allò que s’anomenava cala Saint Lambert, on hi havia una infermeria abandonada, construïda el 1560, que durant l’època de la pesta havia servit per a deixar persones i mercaderies en quarantena. La Torre des Catalans, encara visible a l’esquerra de la platja, és un vestigi de l’antic llatzeret. Les famílies dels pescadors van constituir un petit barri, conegut com el barri dels catalans, que en aquella època restava allunyat del port i d’una ciutat on moltes cases encara eren tancades o abandonades.

La relació dels pescadors catalans amb els pescadors marsellesos no era bona. Els catalans pescaven de nit amb palangre i els occitans de dia amb mètodes més clàssics. Els catalans treien més peix i els occitans els acusaven de destruir el fons marí, no respectar el reglament, no pagar taxes i fer contraban de tabac i d’alcohol. Segurament devia ser cert –si més no en part–, però els intents de foragitar-los van ser debades, perquè, com recull Pierre Echinard al llibre Les catalans à Marseille aux XVIIIe et XIXe siècles, el govern local de l’època va deixar escrit: ‘Cinquanta anys d’experiència ens han provat que els devem l’abundància de millor pesca. Quan els catalans s’han allunyat dels nostres ports o han cessat la seva pesca, el preu del peix ha pujat de cop en tal proporció que ha estat impossible que el poble tingui aliment.’ Els catalans també treien profit d’un acord del 1761 entre els Borbó de França, Espanya i Nàpols, que permetia per exemple als francesos de treure peix a Gibraltar, però també deixava els catalans amb les mans lliures per escometre llenguados i sardines a la costa francesa.

Durant anys, els catalans van pescar amb èxit i van mantenir costums i llengua. Els conflictes comercials i les enveges van fer que tinguessin poca relació amb la població local. El barri formava part de l’extraradi de la ciutat, fora de la muralla. Quan el 1860 es van construir els carrers que el connecten, el barri es va posar de moda i fins i tot Napoleó s’hi va fer construir un palau a la vora. Poc després, els Banys dels Catalans ja tenien 70.000 clients. Hi havia plans per a construir un casino i un hotel i la pressió urbanística i les expropiacions van acabar expulsant el centenar de catalans que hi restaven, que van haver de tornar al seu país o  marxar a altres punts de la costa occitana.

Avui resten un carrer, una platja i una torre que recorden la presència catalana. El segon club de futbol de la ciutat és originari d’aquest barri i es diu Union Sportive Marseille Endoume Catalans. I hi ha, és clar, la referència literària. A El comte de Montecristo (1844), el protagonista s’enamora d’una catalana que viu al barri dels catalans, Mercè Herrera. Dumas explica així com era aquell barri i la gent que l’habitava, en traducció de Jesús Moncada:

«A cent passes de l’indret on tots dos amics, amb les mirades clavades a l’horitzó i parant l’orella, es bevien l’escumejant vi de la Malgue, s’eleva darrera un turó pelat i rosegat pel sol i pel mestral, el barri dels catalans. Un dia una colònia misteriosa va sortir d’Espanya, i va anar a raure a la llengua de terra on encara es troba actualment. No se sabia d’on venia aquella gent, que parlava un idioma desconegut. Un dels caps, que entenia el provençal, va demanar al municipi de Marsella que els donessin aquell promontori àrid i pelat en el qual, com els mariners antics, acabaven de treure de l’aigua els seus vaixells. Van concedir-los la petició, i, tres mesos després, al voltant de dotze a quinze embarcacions amb què havien portat aquests gitanos del mar, s’aixecava un poblet. Construït d’una manera estranya i pintoresca, mig moro i mig espanyol, és el que veiem avui habitat pels descendents d’aquella gent, que parlen la llengua dels seus pares. Al cap de tres o quatre segles, continuen fidels al petit promontori sobre el qual s’havien llançat com una bandada d’ocells marins, sense barrejar-se gens ni mica amb la població marsellesa, casant-se entre ells i conservant els costums i el vestit de la mare pàtria de la mateixa manera que n’han conservat la seva llengua.»

Quan l’endemà vaig visitar el mercat del peix al Port Vell i vaig observar com el peix canviava ràpidament de mans, no vaig poder evitar de pensar que potser algun d’aquells pescadors que tallava la tonyina amb mà experta era descendent d’un pescador català o de Mercè Herrera.