05.06.2020 - 21:50
[Avui fa cinquanta anys de l’escàndol esportiu més important de la història del Barça, el famós penal a favor del Reial Madrid xiulat per Guruceta al Camp Nou. Aquell penal va ser molt més que un afer esportiu i va tenir conseqüències polítiques, culturals i socials de pes. Per aquest motiu, VilaWeb us ofereix avui el relat de primera mà del soci 1.339 del club que el va viure al camp quan encara era un nen: Albert Joan Alabedra.]
Després de la Final de Copa del Generalisimo, que es va conèixer com ‘la final de les ampolles’, el juny del 1968, la directiva del Reial Madrid, encapçalada pel seu president, Santiago Bernabéu, i la premsa madrilenya, no van perdonar a l’àrbitre mallorquí Rigo Sureda el seu hipotètic partidisme a la final a favor dels blaugranes. Aquella final la va guanyar el Barça al camp del Madrid i es coneix amb aquest nom perquè l’afecció blanca va reaccionar a la derrota llançant ampolles de vidre contra els jugadors del Barça.
Ho va pagar Rigo Sureda. A aquest àrbitre li van treure la Internacionalitat i de mica en mica va ser apartat de l’elit de l’arbitratge, per ordres del Comitè d’Àrbitres espanyol, dirigit pel senyor Plaza, un convençut madridista.
El cas Bernabéu
El mes de juliol del mateix any, el president del Reial Madrid continuava la campanya orquestrada contra el Barça i feia unes declaracions al diari Múrcia Deportiva que portarien molta cua: ‘I no és veritat això que diuen que no estimo Catalunya. L’estimo i l’admiro, malgrat els catalans.’ Bernabéu es reivindicava com un home de ‘tarannà liberal’, però havia entrat a Catalunya amb una de les columnes de les tropes de Franco el 1939. Quina ironia…
El president del Madrid estava massa ben situat en les estructures del poder. No va demanar mai disculpes per les seves declaracions. De manera que les autoritats del Movimiento, preocupades pel caire polític que prenien aquelles declaracions de Bernabéu, van buscar un cap de turc, que va ser la revista que havia publicat les declaracions. I a la revista Múrcia Deportiva li van obrir un expedient que no va arribar enlloc. Tot de cara a la galeria.
El dia del partit
La tarda-nit del dissabte 6 de juny de 1970, ens dirigíem al Gol Sud, graderia 1, al camp del Barça, i el meu pare, amb un to solemne, abans d’entrar a la localitat em va comentar: ‘Avui ens xiularan el penal.’ Era el convenciment d’un soci que al llarg de la història, en les èpoques de Samitier, Piera, Sagi, Ventolra, Cinc Copes, Helenio Herrera, havia viscut sempre o gairebé sempre els ajuts cap a l’equip rival, el Reial Madrid.
En acabar la primera part del partit, el Barça guanyava per 1-0. Els blaugranes entrenats per l’anglès Vic Buckingham havien renovat l’equip i tenien moltes expectatives de remuntar el 2-0 de l’anada del Santiago Bernabéu i acudir així a la final.
Només de començar la segona part, els meus ulls, i els de milers de socis culers, van observar com el jugador blanc Velázquez, perseguit pel blaugrana Rifé, queia a terra fora de l’àrea i l’àrbitre Guruceta arrencava a córrer i, des del mig del camp, va aixecar el braç i va xiular penal.
Increïble, però cert. No cal dir que la catedral blaugrana esclatà amb ira. El Madrid empatava de penal i el lateral barcelonista Eladio va ser expulsat. A partir d’aquell moment, els coixins, que aleshores encara anomenàvem almohadillas, en castellà, i servien per a aguantar asseguts la duresa perquè no hi havia seients com ara, van omplir la gespa del Camp Nou constantment. Sobretot quan, per rematar-ho del tot, el col·legiat basc no va concedir un penal dubtós en l’àrea del Madrid.
Allò va ser un escàndol amb tota la regla. Era el 1970 i mai, durant la dictadura, no havien succeït uns esdeveniments com aquells en cap camp de futbol de l’estat espanyol.
I aleshores, quan encara faltaven cinc minuts, Guruceta va donar per acabat el partit, cosa que va provocar que el públic intentés de saltar a la gespa de l’estadi mentre la policia espanyola, els grisos, es preparaven per carregar porra en mà.
La gent saltava per sobre del fossar, desaparegut en posteriors remodelacions de l’estadi, que impedia accedir a la gespa. De sobte, van començar les primeres càrregues per la banda Gol Sud Travessera i recordo perfectament veure dues persones a terra sobre la gespa apallissades. Va ser un escàndol sense precedents. Però el cas Guruceta va representar una demostració de força de les estructures caduques del règim dictatorial.
Quan vam sortir del camp del Barça, la pregunta era obligada i la vaig fer: ‘Pare, per què ha xiulat el penal?’
La resposta també era clara. Feia temps que tot es preparava, des de la final de les ampolles del 1968. I efectivament, al cap d’unes setmanes el Reial Madrid es proclamava campió de Copa del Generalisimo, al camp del Barça, amb una final contra el València. Era el 1970.
La reacció del Barça
La directiva del Barça, presidida per Agustí Montal, va recusar Guruceta a perpetuïtat, a conseqüència de l’escàndol. Anys després, quan la directiva del Barça la presidia Josep Lluís Núñez, es va aixecar la recusació. Però aquesta decisió va originar grans protestes de la massa social del Barça i, posteriorment, el president Núñez va tornar a recusar l’àrbitre Guruceta.
Emilio Guruceta
L’àrbitre Emilio Guruceta, amb el suport de les altes esferes del poder i amb l’aval del president dels àrbitres, el senyor Plaza, va fer carrera ràpidament, amb un suport il·limitat i de la premsa addicta. Va ser Internacional i va participar en els Jocs Olímpics, a més de tenir una llarga carrera arbitral. Morí en un accident de circulació i per iniciativa del Reial Madrid li van fer un ‘homenatge nacional’… a la ciutat de Múrcia.
Albert Joan Alabedra, soci 1.339 del FC Barcelona
