03.04.2018 - 22:00
El 4 d’abril de 1968, avui fa cinquanta anys justs, Martin Luther King va ser assassinat a Memphis per un supremacista blanc, de nom James Earl Ray. King, sacerdot baptista i activista pels drets humans, havia encapçalat durant anys la lluita contra la segregació dels afroamericans. El 1963 va sacsejar el món amb el seu discurs ‘I have a dream‘ (‘Tinc un somni’), pronunciat davant cent mil persones al centre de Washington, a pocs metres de la Casa Blanca. Un any després, li fou atorgat el premi Nobel de la pau.
L’assassinat de King va desfermar els incidents més greus que havien viscut els Estats Units en dècades, però també va servir perquè el govern federal adoptés mesures per a alleugerir el racisme institucional i civil, com ara la llei dels drets civils. Cinquanta anys després de la seva mort, la situació dels afroamericans ha millorat molt en alguns aspectes, però continua essent difícil. Que un home negre hagi estat triat president dels Estats Units indica fins a quin punt ha canviat la societat en algunes coses. Tanmateix, la persistència de la desigualtat econòmica o l’enorme diferència entre el nombre de presos afroamericans i caucàsics demostra que els canvis són molt complicats: cinquanta anys després ha desaparegut el racisme institucional, però no pas el racisme en si.
Sigui com sigui, més enllà dels resultats aconseguits, Martin Luther King ha passat a la història com un dels grans líders del moviment pels drets civils, la no-violència i la resistència civil, tres conceptes basats en l’exemple de Mahatma Gandhi i la lluita per la independència de l’Índia que King va ajudar a popularitzar i que després han fet servir amb èxit activistes d’arreu: des de membres de la Revolució de Vellut txeca encapçalats per Václav Havel fins a les campanyes de Leymah Gbowee i les dones de Libèria, que van aconseguir la pau al seu país.
Quan fa mig segle de l’assassinat de Martin Luther King, moviments i grups de tota mena de països i ideologies es reconeixen en els seus principis de desobediència civil i no-violència i miren de dur-los a la pràctica. I és precisament ara que als Països Catalans, on la no-violència activa ha tingut sempre seguidors, com ara Lluís Maria Xirinachs, la resistència al cop d’estat de Mariano Rajoy adopta sobretot aquestes fórmules com a mètode de lluita. Per això hi ha avui més interès que mai a entendre què signifiquen aquests mètodes de lluita i els conceptes que hi ha al darrere.
No-violència
La no-violència és una opció de lluita que consisteix a exercir el mínim de violència possible contra un mateix i els altres. No s’ha de confondre amb passivitat ni amb submissió. La no-violència cerca un canvi social i veu en la resistència civil una forma de combat, alternativa alhora a la lluita armada i a la submissió al poder. Cal remarcar que la no-violència és una opció i que pot ser practicada per persones que no són pacifistes perquè consideren que en un moment determinat o contra un poder concret és més eficaç que no pas unes altres formes de lluita.
Resistència civil
La resistència civil és l’ús de la no-violència per un grup organitzat de persones amb la intenció de combatre un poder específic. És típic de la resistència civil atacar les fonts de poder i legitimitat de l’adversari exercint una coerció i una pressió molt calculada. A vegades arriba fins a la creació d’institucions paral·leles, però pot prendre formes tan senzilles com ara participar en una manifestació prohibida resistint la violència de la policia o bé ocupar un espai públic que ha estat restringit. La resistència civil es basa sempre en la defensa dels anomenats drets civils contra un poder que els vols retallar.
Martin Luther King va ser particularment contundent a l’hora d’afirmar que la resistència civil és una forma de respecte i reverència a la llei. Va dir: ‘Qualsevol persona que trenca una llei que la consciència li indica que és injusta i accepta el càstig que això representa entrant a la presó per fer créixer així la consciència col·lectiva sobre la injustícia d’aquella llei, en aquell moment i amb la seva acció expressa el més gran respecte possible per la llei com a concepte i valor col·lectiu.’
Drets civils
El drets civils són aquells que protegeixen la llibertat personal dels ciutadans de qualsevol abús de poder per part de les autoritats. Tenen l’objectiu d’assegurar que tothom pugui participar en igualtat de drets en la vida política sense cap discriminació. Els drets civils són recollits majoritàriament per les lleis internacionals, però no plenament. I l’aplicació d’aquests drets per part dels estats pot ser molt limitada i restrictiva. Tanmateix, el fet que la llei internacional els reconegui significa que la lluita per aquests drets sol ser considerada justa en termes generals.
La lluita pels drets civils és cada dia més afinada a tot el món. A Europa s’ha consolidat la idea de les ‘tres generacions’ de drets civils. La primera té relació amb la participació en la vida política i inclou la majoria de drets continguts en les declaracions internacionals, com el dret a la vida, el dret de vot, la llibertat religiosa i el dret de tenir un judici just. La segona generació són drets econòmics, socials i culturals, com el dret a la feina i a l’habitatge. La tercera generació són els anomenats ‘drets verds’ i inclou conceptes que ja no són acceptats per tots els estats del món, com el dret del control dels recursos naturals, el dret de la salut o el de la comunicació.
