La tranquil·litat habitual del petit municipi de Boncourt, al nord-est de Suïssa, es va trencar sobtadament el 22 de juny de 1974. En la foscor i quietud de la nit, el so d’uns trets va sobresaltar el miler d’habitants d’aquest poble que formava part del cantó de Berna, just a tocar de la frontera amb França. L’esglai va ser majúscul quan es va saber que un noi local, Maurice Wicht, havia quedat malferit per una bala disparada a poca distància. I la commoció va arribar el 9 de juliol, quan es va morir a causa de les ferides a l’hospital de Porrentruy, un mes i mig abans de fer vint-i-cinc anys.

La seqüència dels fets recollida a la sentència judicial del cas va establir que Wicht havia sortit aquella nit fatídica amb dos companys amb la intenció de penjar una bandera en un edifici del municipi i un veí, pensant-se que eren lladres, havia disparat a terra amb un revòlver i una de les bales, rebotada, va anar a parar a la seva esquena. La versió oficial –un desgraciat accident fortuït– no va fer el pes a una part important de la població de Boncourt i dels pobles de la contrada, convençuts que al darrere hi podia haver una motivació política tant per la data com per la bandera.

En efecte, l’endemà de l’incident luctuós, set districtes francòfons del cantó de Berna (majoritàriament germanòfon) havien de fer un referèndum sense parangó a Suïssa, el país dels plebiscits populars: la papereta preguntava als electors si volien segregar-se de l’òrbita de Berna i constituir el vint-i-tresè cantó de la Confederació Helvètica, la República i Cantó del Jura, representat amb la bandera blanca i vermella amb bàcul episcopal i feixes que Wicht havia intentat de penjar al poble que el va veure néixer i morir.

El 23 de juny de 1974, per 36.802 vots a favor i 34.057 en contra, una part dels ciutadans convocats a les urnes van decidir de crear un nou cantó separat del de Berna, que, malgrat que reconeixia a la seva constitució el poble jurassià des del 1950, no sadollava ni de bon tros moltes aspiracions de la seva població francòfona. Amb el resultat ajustadíssim d’ara fa mig segle, el nou territori dins la Confederació Helvètica va començar a fer els primers passos fins a la constitució formal, el primer de gener de 1979, amb capital i seu parlamentària a Delémont, després de nombrosos referèndums locals, cantonals i nacionals. S’arribava a un dels punts culminants de l’anomenada qüestió jurassiana, que clavava les arrels amb uns primers moviments secessionistes just abans de la Gran Guerra i sobretot amb l’eclosió d’un potent moviment independentista després de la Segona Guerra Mundial, amb el Groupe Bélier al capdavant, a favor de la creació d’un estat propi en aquesta zona de Suïssa integrada des del Congrés de Viena de 1815 al cantó de Berna.

La reivindicació d’un cantó propi, esperonat per la diferència lingüística i la consideració generalitzada de rebre un tracte injust de Berna, va arribar a nivells de tensió política importants, a mitjan dècada del 1960, que es van traduir en episodis inèdits de violència en un país a ulls del món sinònim de pacifisme i neutralitat. El Front d’Alliberament del Jura (FLJ), un petit grup clandestí partidari de l’acció directa, va protagonitzar entre el 1962 i el 1966 desenes d’atacs en forma de pintades, destrossa de rètols i sabotatges, a més d’alguns incendis de barraques militars aïllades i fins i tot atemptats amb explosius a favor de la independència del Jura. Els dos capitosts del grup, Marcel Boillat (1929-2020) i Jean-Marie Joset (1932-2009), foren detinguts el 25 de març de 1964 i condemnats per la justícia suïssa a 8 anys i 7 de presó, respectivament, que no van arribar a complir íntegrament: Joset va obtenir la llibertat condicional al cap de dos anys i Boillat va decidir d’escapar-se del centre penitenciari de Crêtelongue sis mesos després d’haver-hi entrat, el 18 de febrer de 1967. Així recordava l’evasió: “Compartia cel·la amb un pres a sou del director, que em vigilava constantment. Però tenia un punt feble: li agradava el tabac. Vaig demanar als meus amics que me n’enviessin, tot i que jo no fumava. El meu company de reclusió va abaixar la guàrdia i un dia d’hivern, amb l’ajuda d’uns amics de fora que em van portar roba, diners, el meu passaport i un cotxe amb conductor, em vaig escapar. Quan vam arribar a Simplon, el conductor es va espantar en veure els agents de duanes. El cotxe es va aturar a la neu. El vaig tranquil·litzar, vam baixar-ne, vam saludar els agents de duanes i ens van ajudar a empènyer el cotxe fins al coll, cap a Itàlia. Original, oi?”

El militant jurassià emprenia una fugida, a través de la Provença i de Catalunya (va viure un mes a Barcelona), que no es va aturar fins a Madrid, on fou detingut el 9 de juny de 1967. Tres dies després, les autoritats judicials suïsses ja havien presentat una demanda d’extradició. Però, sorprenentment, la petició no sols fou denegada, sinó que el règim franquista va decidir de deixar-lo en llibertat al cap de dos mesos i concedir-li l’asil polític mentre encara ressonava el famós crit del president francès Charles de Gaulle, en visita a Mont-real aquell mateix estiu: “Vive le Québec libre!”

Boillat, nascut el 1929 a Courtételle i convertit en petit hoteler abans d’abraçar la causa secessionista, deixava enrere la feina i la família al Jura per instal·lar-se al cor de Castella-la Manxa, a Daimiel (Ciudad Real), on va reprendre la vida de zero tant sentimentalment (es va casar en segones núpcies amb una espanyola) com laboralment (després de múltiples feines, va acabar de cap de personal d’un comerç alimentari). Amb certa sornegueria, en alguna entrevista havia comentat que mentre milers d’espanyols se n’anaven a cercar feina a Suïssa, ell s’havia convertit en el primer refugiat polític suís a Espanya.

No va ser fins al cap de vint anys de l’escapada, quan va prescriure la demanda d’extradició, que Marcel Boillat no va tornar a trepitjar el Jura, la tardor del 1987, en ocasió de la quarantena Festa del Poble Jurassià. Ironies de la vida, un atemptat d’ETA a la línia de tren cap a Barcelona va endarrerir unes quantes hores el trajecte de Le terroriste suisse, tal com va titular aquell mateix any el periodista Christian Moser el documentari que li va dedicar. Boillat encara hi va tornar el 1997 i el 2014 quan, ja retirat i dedicat en cos i ànima a la pintura, va exposar una mostra de la seva obra a Le Noirmont, on va deixar una frase per a la posteritat: “Mai no m’he penedit de res. Fins i tot m’he penedit de no haver fet més.” Aquell peculiar exiliat suís es va morir quatre anys després, el 5 d’abril de 2020, a Ciudad Real. L’endemà mateix fou enterrat a Daimiel, a l’ajuntament del qual va donar en vida un quadre de nom més que significatiu: El refugi suís.

Quasi com un epíleg de la seva vida i lluita, un any després de la mort la vila de Moutier, un dels tres municipis de la part francòfona del cantó de Berna que encara no havien fet el pas a la República i Cantó del Jura, va votar en el plebiscit més escrutat de la història de Suïssa –el 28 de març de 2021– per integrar-s’hi, finalment, per 2.114 vots a favor i 1.740 en contra. El districte de Moutier representa el colofó d’un procés autodeterminista constant, en aquest raconet de la Confederació Helvètica, obert l’estiu del 1974 amb el primer referèndum. Unes quantes exposicions commemoratives per tot el Jura i un homenatge davant el monument erigit en memòria de Maurice Wicht a Boncourt commemoren, enguany, el mig segle d’aquesta modèlica conjuració per a l’autodeterminació.