12.08.2023 - 21:40
L’autoproducció solar és tot un èxit al nostre país. Tot i que amb clarobscurs. El desplegament principal és a les cases unifamiliars, on viu al voltant d’un 30% de la població. El gruix de la població, un 70%, en gran manera no es beneficia dels estalvis en el rebut elèctric bo i creant una comunitat energètica i posant plaques solars a les teulades dels edificis d’habitatges. Un dels motius d’aquest retard són les traves que posen les distribuïdores a les comunitats energètiques, particularment Endesa a Catalunya, que controla el 98% de la xarxa elèctrica de distribució i fa la lectura del 96% dels comptadors. Al juliol el govern català va anunciar que obriria un expedient sancionador a Endesa per posar fi a aquesta problemàtica, que alguns experts atribueixen a la manca de personal tècnic de la distribuïdora. Però un altre dels motius principals perquè aquesta opció no tingui tirada fins ara és el desconeixement de les comunitats de propietaris. Ara fa poc, el govern espanyol ha editat una guia (tan sols en castellà) per donar tota la informació necessària i popularitzar aquesta opció. Tot seguit en repassem els punts clau.
1. Què és l’autoproducció?
Malgrat que l’autoproducció elèctrica fa referència a qualsevol sistema de generació renovable, a la pràctica ens centrarem en les plaques solars, atès que és l’opció que econòmicament surt més a compte en la gran majoria de casos. També denominada com a autoconsum, qualsevol empresa o particular pot produir i consumir la seva pròpia electricitat si instal·la al seu domicili, local o comunitat de veïns plaques solars, i així accedeix immediatament als beneficis de les energies renovables. Fonamentalment, estalviar en el rebut i que les variacions del preu de l’electricitat ens impactin menys. La instal·lació es pot fer a qualsevol lloc situat en un radi de dos quilòmetres i que disposi de connexió a la xarxa elèctrica general, primers requisits indispensables, sigui en un terreny, a les teulades o parets exteriors d’un edifici, un aparcament o qualsevol altra construcció.
Un aspecte clau és que es pot compartir la producció energètica entre uns quants consumidors, no solament del mateix edifici, sinó dels edificis pròxims que siguin dins el radi. També cal tenir clar que l’autoproducció col·lectiva és tant per a edificis d’habitatges com polígons industrials, centres comercials o entorns rurals on els habitants de poblacions petites es posin d’acord per tirar-la endavant.
2. Com pot autoproduir electricitat la nostra comunitat de propietaris o empresa
Els edificis d’habitatges a l’estat espanyol estan sotmesos a la llei de propietat horitzontal, per la qual cosa tenen dret automàticament de l’autoproducció energètica, que pot ser individual o col·lectiva. En el primer cas, l’individual, correspon generalment a empreses que destinen l’autoproducció als consums de l’edifici, com ara l’ascensor, la il·luminació de passadissos i el pàrquing. Tan sols hi ha un contracte elèctric (CUPS) implicat, i rep el nom d’autoproducció individual d’ús comú. Però també pot ser el cas d’una comunitat de veïns, o d’un edifici en què hi ha unes quantes empreses, que cedeix una part dels elements comuns (teulada/terrat) a un propietari o empresa perquè en faci un ús privatiu i hi instal·li plaques solars de la seva butxaca. En aquest cas, la legislació espanyola el denomina autoproducció individual d’ús privatiu.
L’opció més normal en comunitats de propietaris, probablement, és l’autoproducció col·lectiva d’ús comú i privatiu. En aquest cas, la instal·lació solar es fa en els elements comuns (teulada/terrat) de l’edifici. Si no n’hi ha prou, es poden aprofitar les teulades veïnes fins a dos quilòmetres a tot estirar, sempre que hi hagi un acord. La producció es destinarà tant al consum comú de l’edifici (ascensor, etc.), com a la dels consums particulars dels habitatges dels veïns. En aquest cas, hi tindrem uns quants CUPS involucrats, el de la comunitat i el de cada pis. La comunitat de propietaris també pot optar per deixar de banda els consums comuns, i destinar tota l’autoproducció als habitatges. En aquest cas, parlem d’autoproducció col·lectiva d’ús privatiu. O a la inversa, destinar l’autoproducció exclusivament als consums comuns, és a dir, tenir una autoproducció col·lectiva d’ús comú.
En general, parlarem d’autoproducció individual quan solament hi hagi un CUPS implicat, o de col·lectiva quan n’hi hagi uns quants. Les comunitats de propietaris, centres comercials i polígons industrials poden triar entre l’una o l’altra amb flexibilitat total, sempre que hi hagi un acord entre totes les parts implicades.
3. Per on comencem?
Per tirar endavant una instal·lació d’autoproducció a una comunitat de propietaris, i demanar ajudes o finançament, s’ha d’aprovar a la junta de la comunitat. Qualsevol propietari pot proposar-ho. Si el cost de la instal·lació supera la quantia de dotze mensualitats ordinàries de les despeses comunes, s’ha d’aprovar amb l’acord d’almenys un terç dels propietaris de la comunitat, siguin presents a la reunió o no. Si no se supera aquesta quantitat de mensualitats ordinàries, l’acord es pot aprovar per una majoria simple, en què els vots favorables de la reunió superin els negatius. En qualsevol de tots dos casos, no es pot obligar els opositors a assumir-ne les despeses corresponents, però tampoc se’n podran beneficiar. Si més tard canvien d’opinió, podran gaudir de l’autoproducció a condició que abonin la part proporcional de la inversió feta.
4. Com es reparteix l’energia i es gestiona tot plegat?
Una vegada s’ha decidit que es tira endavant l’autoproducció col·lectiva, cal acordar com es repartiran les despeses i els beneficis. En aquest sentit, mentre tothom hi estigui d’acord, qualsevol fórmula és possible. La part clau són els coeficients de repartiment de l’autoproducció. Cada propietari continuarà tenint el seu comptador, que comptarà el consum dins el pis. La instal·lació d’autoproducció té el seu propi comptador, que mesura la producció de les plaques solars. Després s’han de creuar tots dos valors, la diferència entre allò que hem consumit a casa i allò que han produït les plaques. Però primer s’ha de decidir quina proporció de la producció de les plaques ens pertoca, atès que les compartim amb la resta de propietaris. Abans, com a condició per a poder fer la compensació, cal tenir en compte que la legislació espanyola exigeix que la instal·lació col·lectiva renovable sigui inferior a 100 kW de potència, tingui almenys un consumidor connectat a la xarxa interna, i els consums auxiliars de la instal·lació (és a dir, els necessaris perquè funcioni), siguin inferiors a l’1% de la producció anual.
Tornant als coeficients de repartiment entre propietaris, podem decidir de repartir-ho a parts iguals i que tothom rebi la mateixa quantitat de producció. Si som deu veïns, a cadascú li correspondria una desena part de la producció. Si les plaques produeixen 500 kWh un dia, a cada propietari n’hi pertoquen 50. Una altra opció és repartir la producció per coeficients de participació en la comunitat de propietaris. Generalment, si als baixos hi ha un gran local que té un coeficient de participació superior, li correspondrà més electricitat de les plaques solars. Una altra opció és que el coeficient de repartiment de l’autoproducció sigui segons els diners que ha posat cada propietari.
Hi ha més opcions possibles. Com ara la de repartir l’autoproducció segons la potència contractada per cada veí, o de les necessitats elèctriques de cada pis o local. Si un habitatge ho té tot electrificat (calefacció, aigua calenta, fogons, cotxe elèctric a la plaça d’aparcament…), es pot acordar que se’n beneficiï més que no pas un altre veí que té una caldera de gas i no té cotxe. Fins i tot es pot flexibilitzar encara més, i fer un coeficient variable en el temps. En compte de correspondre sempre la mateixa part de l’autoproducció a tothom, si un veí no hi viu durant uns mesos a l’any, es pot decidir que la seva part durant aquell temps es reparteixi entre la resta de veïns que sí que hi resideixen. També es poden fixar uns quants percentatges per dia de la setmana o per hores. Si el local dels baixos ha decidit de participar-hi, es pot acordar que el diumenge i els festius, quan estigui tancat, la seva part es reparteixi entre els habitatges i els consums comuns.
El següent aspecte a considerar són els excedents i la compensació. Seguint l’exemple anterior, hem acordat que ens toqui un 10% de l’autoproducció comuna, 50 kWh el dia. Què passa si no els consumim tots? En aquest cas, dependrà del contracte que tinguem amb la nostra comercialitzadora. Cal dir que quan fem la instal·lació d’autoproducció col·lectiva no estem obligats a canviar de comercialitzadora, podem mantenir la que ja tenim, però caldrà informar-la de la nova situació, tal com veurem més endavant. La distribuïdora (a Catalunya, Endesa en la major part dels casos), farà la diferència entre la part que ens correspon de l’autoproducció, mesurat pel comptador de la instal·lació amb el nostre coeficient de repartiment, i el consum fet a casa, obtingut del comptador de sempre. Si hem consumit més que no ens correspon, ens tocarà pagar. Si hem consumit menys, la comercialitzadora, segons els termes del nostre contracte, ens valorarà econòmicament l’excedent, que es restarà de la despesa a final de mes. En tot cas, no podrem rebre diners en efectiu. A tot estirar podrem deixar a zero el terme d’electricitat o el rebut.
El cas anterior segurament és el més recomanable per a edificis d’habitatges, però hi ha dues opcions més. Una, no optar per cap compensació, vendre tota l’electricitat a la xarxa i aconseguir diners a canvi. Haurem de continuar pagant l’electricitat com sempre, però la comunitat obtindrà beneficis de la venda de l’autoproducció, que es poden dedicar a les despeses comunes. Aquesta opció generalment serà la triada per moltes empreses, atès que cal ser una empresa per poder vendre electricitat. Una altra opció és que una comunitat de propietaris creï una empresa, o contracti una empresa intermediària, que esdevindrà la titular de la instal·lació, per després revertir en la comunitat de propietaris els beneficis econòmics de la venda de l’electricitat. Finalment, una comunitat de veïns té l’opció de vendre la producció amb un contracte bilateral amb una altra empresa, com ara la fàbrica del costat (o de més lluny, no hi ha límits de distància), una botiga, un hotel, etc.
5. Ho hem decidit tot. Què fem, ara?
Ja hem fet tots els passos previs. S’ha aprovat en una junta, s’ha decidit si és individual o col·lectiva, si és per a consums comuns o privatius, quins són els propietaris que hi posaran diners i quins se’n mantindran al marge, i quins coeficients de repartiment pertoca a cadascú. El pas següent és el disseny i pressupost de la instal·lació, que haurà de fer una empresa instal·ladora habilitada, que ens trametrà una proposta inicial personalitzada, d’acord amb la ubicació i els consums que tinguem. Es recomana de demanar almenys tres pressuposts, i parar especial atenció a les garanties i compromisos vinculants, com ara serveis de manteniment. També acordar la durada de les obres. Si la instal·lació és de més de 15 kW de potència, no cal aval, però sí que cal sol·licitar accés a la companyia distribuïdora, que l’instal·lador pot fer en nom de la comunitat. Si la instal·lació és sense excedents (no els injecta a la xarxa general), aleshores no cal aquest tràmit.
Per engegar la instal·lació, en el cas de potències inferiors a 10 kW no cal fer un projecte d’instal·lació, tan sols una memòria tècnica. Caldrà acordar amb els instal·ladors els espais usats i la sol·licitud d’ajudes i subvencions, sense oblidar els permisos d’obres a tramitar a l’ajuntament, pagant els impostos (ICIO) i taxes corresponents. Durant aquesta fase, cal demanar la sol·licitud de codi d’autoconsum (CAU), tràmit que pot fer l’instal·lador. Una vegada les obres siguin llestes, cal legalitzar la instal·lació. L’instal·lador trametrà el certificat d’instal·lació elèctrica (CIE) a l’administració autonòmica, amb lliurament de còpia a la comunitat. S’haurà de signar l’acord de coeficients de repartiment i trametre’l a les comercialitzadores de cada veí. En aquest moment, podem nomenar un representant (gestor d’autoconsum), si ho preferim. Quan hagi obtingut el CIE, la comunitat autònoma ha de remetre la documentació a la distribuïdora en un termini de 10 dies. Una volta rebuda, la distribuïdora ha de comunicar-ho a les comercialitzadores i modificar el contracte d’accés a la xarxa (ATR) del consumidor, en un termini màxim de 5 dies.
La comercialitzadora ha de posar-se en contacte amb el consumidor i modificar el contracte de subministrament per adequar-se a la nova modalitat (per exemple, valorar els excedents). A partir d’aquest moment, podrem beneficiar-nos de l’autoproducció de la nostra comunitat de veïns, rebaixar el rebut de la llum i contribuir a emetre menys gasos d’efecte hivernacle i menys contaminació a l’atmosfera.
