10.03.2018 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
És una característica sociològica dels nous temps. Quan menys t’ho esperes, una marea de gent omple els carrers de les nostres ciutats, no a favor o en contra d’algun fet recent, sinó en defensa de causes que porten molt de temps a l’agenda de problemes greus.
Podem trobar més d’un exemple en aquests darrers anys. Són casos diferents, que difereixen en els matisos i que no se’ls pot incloure al mateix sac, però tots ens ‒us‒ han dibuixat la mateixa expressió de sorpresa: ‘Però, d’on surt aquesta gent? On era fins ara …?’.
Això mateix els va passar amb el 15-M a Madrid, a les minories d’esquerra que acumulaven anys de protestes als carrers i amb les marees blanca i verda a Mallorca als qui havien defensat un model lingüístic d’educació propi. I també a Catalunya, amb la increïble manifestació del 10 de juliol de 2010 als pocs que fins a la data éreu independentistes. Això mateix ha passat, ja més recentment, amb els pensionistes i, finalment, amb les aturades, vagues i reunions de dijous a favor dels drets de les dones.
En totes aquestes causes hi ha militants de grups conscienciats que fa anys que fan una feina excel·lent; moltes vegades tan excel·lent com solitària.
En moltíssimes localitats, dijous passat va ser la primera vegada que es manifestava tanta gent a favor dels drets de les dones; a les localitats veteranes, l’assistència es va multiplicar per deu, com a mínim. La situació de moltes dones segueix essent tan pèssima com fa un any, però, tot i que no s’hagi fet cap salt qualitatiu respecte d’anys anteriors, l’àmfora s’ha trencat enguany.
Els empresaris amb un mínim de sensibilitat social no haurien de descomptar la part corresponent del sou de les dones en vaga. No ha estat una vaga laboral; han sortit al carrer perquè no les matin.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Les manifestacions del 8 de març han estat realment impressionants. També al nostre país. El feminisme ha demostrat una força inesperada per a alguns però sens dubte imprescindible. La reivindicació de la igualtat, la lluita contra els assassinats masclistes i la proclamació de la diversitat són elements que tots els ciutadans estimem o hauríem d’estimar.
Al meu país les manifestacions han estat enormes, especialment a Barcelona i a València. Però n’hi ha una que mereix ser destacada per sobre de les altres, la d’Andorra. Unes quatre-centes dones es van ajuntar per primera vegada per reivindicar el dret de l’avortament, malauradament encara penalitzat en aquest tros del nostre país ‒cosa que el converteix en un dels últims estats europeus que no permeten la interrupció voluntària de l’embaràs.
Andorra és un estat independent molt especial. És una diarquia on el cap de l’estat són dues persones indivises, anomenades coprínceps. Un n’és el president de la República Francesa i l’altre el bisbe d’Urgell ‒malgrat que la monarquia espanyola intenta suplantar-lo ben sovint. La fórmula és insòlita però cal reconèixer que ha funcionat, com a mínim a l’hora de frenar que els estats que envolten Andorra l’hagen intentat annexar.
A la diarquia andorrana el copríncep episcopal és un cas únic. De fet, el seu càrrec és l’únic poder temporal que l’església té fora del Vaticà. Com que les accions de tots dos coprínceps són indivisibles, l’episcopal ha pogut imposar amb una certa facilitat que la penalització de l’avortament continue essent una realitat en el territori andorrà. És per aquesta raó que les andorranes són obligades d’acudir a clíniques de la resta del país o de l’estranger si en tenen necessitat. Una anomalia que enguany ha estat combatuda per primera vegada per moltes dones al carrer en aquest 8 de març, històric per tantes raons.
