03.03.2018 - 22:00
|
Actualització: 03.03.2018 - 22:26
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Dijous passat vam tenir coneixement de dues decisions importants. El president Puigdemont va renunciar a ser president executiu, i va ha interposar una denúncia contra Espanya a l’ONU, perquè les estructures estatals, especialment la justícia en aquest cas, li han impedit de ser president, encara que per això compti ja amb prou suport al Parlament de Catalunya.
La decisió de renunciar a ser el president executiu és una decisió de gran importància, i posa clarament de manifest la generositat de Puigdemont, així com la seva fermesa nacional, demostrada també per la seva decisió de no ser part del problema. És sabut que en aquesta qüestió de la investidura de Puigdemont com a president per part del parlament, no hi va haver consens, ni n’hi haurà, entre JxC, ERC i CUP. Un cop arribats a aquesta tessitura, només hi havia dues opcions: un empat eternitzat o que Puigdemont es fes a un costat. Els últims dos candidats a president que comptaven amb el suport de la majoria, Mas i Puigdemont, han hagut de renunciar a ser presidents, per dues raons totalment diferents i incomparables entre si.
El candidat empresonat Jordi Sánchez serà el candidat de consens, i s’ha de veure si el jutge Llanera el deixarà acudir a l’acte de d’investidura per a la presa del seu càrrec, i, en conseqüència, si el deixarà actuar al gabinet del president. Els vents que bufen des de Madrid ens suggereixen que no el deixarà perquè judicialment ja existeix un precedent: el de Junqueras i el de Sànchez quan no els van concedir el permís per sortir de la presó i poder participar a la primera reunió del parlament i perquè, políticament, aquesta no serà la voluntat d’Espanya.
Haurem de seguir amb interès el camí que ha de recórrer la denúncia que ha interposat Puigdemont a l’Organització de les Nacions Unides. La decisió no vindrà immediatament, i, per quan arribi, vés a saber en quina situació es trobarà Catalunya. Però si la decisió és favorable, serà important, car constituirà un altre instrument més per denunciar internacionalment el que ha passat
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
El temps dirà què volen dir els fets d’aquesta setmana. El Parlament de Catalunya ha cedit a la pressió de l’estat espanyol i no ha investit com a president de la Generalitat a Carles Puigdemont. Junts per Catalunya i la CUP no han pogut convèncer ERC de la necessitat de fer-ho. Les cessions sempre són dolentes i en aquest sentit molts votants ens sentim decebuts. L’esforç que va significar el 21 de desembre no ha donat el resultat previst. Ara caldrà veure si el parlament també cedeix a la pressió de l’estat espanyol per no investir Jordi Sànchez. No sembla que legalment siga més fàcil ni que un govern de Jordi Sànchez des de la presó pugui ser més efectiu que un de Carles Puigdemont des de l’exili. Però ja veurem els nostres diputats quina opinió en tenen.
Torne a l’inici. Perquè quan preguntava quin significat tindrà el que ha passat aquesta setmana, resulta que hi ha una altra cara possible. Carles Puigdemont ha fet això que La Moncloa considera de manera entusiasta que és un pas al costat. Però no tinc clar jo que ho siga. De fet a mi em sona més a un pas endavant que a una altra cosa. Perquè amb l’aval del parlament el president Puigdemont ha anunciat la creació de les institucions republicanes que el govern no va saber crear després de la proclamació d’octubre. Institucions que treballaran coordinadament amb el govern de l’interior per fer efectiva la república i posar pressió sobre Espanya. I la primera decisió ha estat clara: un contenciós jurídic davant Nacions Unides.
Es pot mirar, doncs, tot plegat des d’un doble prisma, doncs. I haurem d’esperar a veure cada cosa en què es concreta. Però una realitat sí que és indiscutible. No passa allò que Rajoy volia. La Catalunya autonomista que cercava crear amb el cop d’estat i les eleccions del 21 de desembre, no existeix. La república tampoc. Encara que, i això no ho podria negar ningú, la seua existència avui ja és més formal que ahir.
